Barcelona Gallery Weekend: A través de l’art contemporani

Exposició 'El Prodigi'
Exposició 'El Prodigi'

Hi ha moments en que m’atrau profundament la proposta i l’ús que l’artista contemporani fa del material i de l’art, però a vegades no puc evitar sentir-me desemparada

Les mostres d’art contemporani són les que més m’han fet entrar en un mar de dubtes, en una mena d’amor-odi i d’atracció-repulsió molt pronunciats, especialment després de visitar la galeria Estrany amb la seva proposta anomenada ‘Els voltants‘ i la galeria ProjecteSD amb ‘The Meaning of Things‘. Un cop fetes aquestes visites penso que segurament no hi estic familiaritzada, que dec ser com aquell públic que temps ençà no era capaç d’entendre la revolució pictòrica d’un Monet.

Hi ha moments que m’atrau profundament la proposta i l’ús que l’artista contemporani fa del material i de l’art, però a vegades no puc evitar sentir-me desemparada, sola enmig d’un desert. Em miro i remiro l’obra però hi ha coses externes que em distreuen, potser m’interessa més l’espai on es troba allò exposat o, inconscientment, fixo l’atenció vers uns visitants adinerats que amb posat interessant conversen amb l’amo de la galeria sobre l’estrambòtica teoria defensada per l’artista que tu, pobre ignorant, no acabes d’entendre (en realitat ells tampoc l’entenen però s’està bé dins d’aquesta “bombolla d’hipocresia intel·lectual” que tant governa els nostres dies). I acabo arribant a la conclusió que l’obra no és capaç d’omplir-me en la totalitat que jo voldria i això em fa adoptar una postura ambivalent, m’adono que em manca alguna cosa i que sóc incapaç de no manifestar la meva neutralitat (quina sort tenen tots aquells i aquelles que ho capten tot a la primera i que gaudeixen d’una sensibilitat que traspassa tots els límits. Però jo com Pla “tinc una tendència invencible a malfiar-me dels que són massa artistes”, què hi farem).

Sóc conscient que em trobo davant d’un art post-històric, situat en un estadi cronològic que ha superat la història de l’art convencional, el que Arthur C. Danto bateja com aquell art desenvolupat “después del fin del arte” però, contradictòriament, en certs moments, considero que necessitaria d’un Cicerone, en la definició més clàssica i pura del terme, que expliqués el diàleg entre artista i obra. A parer meu moltes d’aquestes obres no aconsegueixen, en alguns casos, parlar per elles mateixes perquè van estretament vinculades a un marc teòric que ha de completar obligatòriament l’obra i que s’acaba convertint en el veritable protagonista. De fet, en el mateix instant que estic escrivint això, se’m fa present una frase de Josep Pla quan parla de Carles Riba en els seus Homenots i diu: “No crec que Carles Riba fos un poeta: fou molt més filòsof que poeta”, i aquesta sensació me la produeixen molts artistes d’aquest nou art emergent, la seva intel·lectualitat sobrepassa l’obra en ella mateixa i sembla haver un abisme entre allò materialment exposat i l’abstracció intangible del seu pensament.

A vegades, quan menys t’ho esperes i vas vorejant terrenys desconeguts sense cap intenció manifesta de descobrir res que et pugui ser útil per les teves cavil·lacions, de cop i volta et trobes davant d’una nova realitat que actua com una veritable revelació en els teus pensaments. El que Pere Calders resumeix de la següent manera: “La vida dóna capgirells quan hom els espera menys, i això, per més que la filosofia ens ho vulgui fer entendre, ens sorprèn sempre”. I de fet, això m’ha passat mentre visitava l’exposició ‘El moll de l’os’ de l’artista mallorquí Josep Maria Alcover a la Tecla Sala de l’Hospitalet quan he llegit: “Hi ha unes dificultats en la matèria que fan que en manipular-la te n’apartis”. Al rellegir aquesta frase se m’ha encès una mena de bombeta interna -alhora que em deia “clar!” en veu alta- i m’ha semblat que m’ajudava a sustentar aquesta idea de desequilibri -teòricoplàstic- que a certs moments percebo dins de l’actual evolució de l’art contemporani, pel que fa, precisament, l’excés de protagonisme atorgat a la teoria respecte l’obra material representada.

Tot això em porta a fer-me preguntes mentre entro i surto de les galeries i m’obliga a apuntar ràpidament idees i conceptes que després m’agrada revisar a casa (perquè tinc més que comprovat que l’endemà no me’n recordo) i tinc la sensació, segurament no serà encertada, que a vegades l’art contemporani no és capaç de resoldre’s en la seva totalitat, que es perd en ell mateix, i jo, humanista de la primera a l’última lletra, em perdo en l’intent de poder-lo entendre.

A. Magnelli, "Conciliabules distraits", 1935 oli sobre tela 100 x 130 cm.
A. Magnelli, “Conciliabules distraits”, 1935 oli sobre tela 100 x 130 cm.

En canvi, entro a la Galeria Marc Domènech i veig que té una proposta artística que uneix Itàlia i Catalunya a través de tres artistes, Alberto Magnelli, Fausto Melotti i Joan Miró, que rep el sensual nom de ‘La dansa de les formes‘ i que té com a objectiu crear un diàleg estètic i formal entre les seves obres. No sé per què però m’hi sento com a casa, m’és molt còmode d’establir un lligam entre emissor (obra) i receptor (jo), sóc capaç de desxifrar el que tinc davant, fer-ho meu i trobar aquesta mena de veritat universal inherent a l’Art que Pla defineix de la següent manera: “La veritat –o el que em sembla que ho és- només es pot formular amb mots familiars. Tracteu de formular-la amb mots rebuscats. Fareu riure la gent”. Aquesta sensació de convenciment i d’atracció la torno a reviure a la Sala Dalmau amb les obres de Joaquín Torres-García i a la Galeria Barbié amb una exposició col·lectiva vertebrada a partir dels principals temes artístics que van inspirar els grans creadors de l’avantguarda europea i internacional del segle XX. Totes aquestes impressions les escric molt convençuda però sé que hi haurà molta gent que, no sabent llegir el meu interior, els resulti ridícul i fins i tot il·lògic el que estic intentant dir o si més no expressar. Però bé, m’és igual.

Les obres d’una època parlen amb el nostre propi present i amb les múltiples lectures que podem elaborar/construir al seu voltant

Seguint la ruta entro a la galeria Joan Prats i veig que ha apostat per una obra de Pere Jaume titulada Condensacions sobre el llegat Cambó i em sembla realment una proposta molt enginyosa. Només a l’entrar hom troba imprès a la paret “Fer lloc, saber-ne. Voleu dir que no comencen de ser tan valuoses les obres com el lloc que ocupen? No sentiu, de tantes que n’hi ha, com les obres, tant a qui les visita com a qui les fa, li demanen i redemanen: “No hi cabem, feu-nos lloc?” I això em fa pensar. I segueixo apuntant per arribar a la conclusió que el galerista, des d’una percepció idealista i més enllà del negoci, ha d’actuar com un artista total, és a dir, com a pintor, escultor, fotògraf però també com a escenògraf. Té un espai i l’ha d’omplir, establir un diàleg entre el buit -manipulable- i el farcit artístic. Ell és el pare pintor que pinta una gran obra, un pantocràtor que tot ho veu i tot ho manipula amb l’objectiu de crear un tot cohesionat. Però també és un negociant i sap que ha d’oferir un producte atractiu, saber crear una sensibilitat i un caràcter propis que esdevinguin marca comercial captadora de clients.

El galerista també parla amb el temps, no proposa una mera exposició d’obres, perquè per això ja tenim els museus, sinó que porta a terme una tria concreta d’artistes per poder crear un relat narratiu. Les obres d’una època parlen amb el nostre propi present i amb les múltiples lectures que podem elaborar/construir al seu voltant. Danto diu que “Una manera válida de captar la forma en que el pasado percibe el futuro es ver cómo difiere del modo en que lo construyeron los actores del pasado, conociendo cómo el futuro de ellos parece ventajoso en la historia, desde nuestro propio punto de vista”.

I si els dubtes no fossin suficients amb el tema de l’art contemporani arribo a la galeria Artur Ramon Art, amb una aposta arriscada batejada amb el nom de ‘El Prodigi‘ que no em deixa indiferent. A l’entrar em ve en ment una cançó de Els Amics de les Arts –quin grup més adient per parlar d’art!- que comença: “Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure. Els ossos d’un gegant, furiós, desafiant, entoma els flaixos”, en comptes d’un dinosaure hi ha un cocodril dissecat per un taxidermista experimentat amb la boca oberta, dents afilades i ulls de mirada profunda a punt per caçar la pressa i just al seu darrere el germà petit d’en King Kong igualment dissecat amb un estómac prominent ocupant gran part de la sala, congelat i impassible en una postura animalment humana.

El vers de J.V.Foix “m’exalta el vell, m’enamora el nou” m’acompanya, em fa, ara sí, de Cicerone –tot i que les obres parlen per sí soles- i m’apropa a un món que es mou entre la realitat i la ficció, la vigília i el somni i que proposa un diàleg entre el passat i el present tot creant una fusió artística curiosa, un joc de temporalitats que s’enreden entre elles per esdevenir intemporals. De fet ens trobem en un gabinet de curiositats del segle XXI format per una macedònia d’objectes que són, com he dit, passat i futur al mateix temps. És una reivindicació del col·leccionisme en la seva essència més pura, d’aquest gust per la varietat tan típic dels Wunderkammer del Renaixement i que morí amb el sorgiment dels primers museus.

Sincerament no sé si he fet un viatge al passat o al futur, no sé si les agulles del rellotge van endavant o endarrere però sé que em trobo a l’habitació de les meravelles

Sincerament no sé si he fet un viatge al passat o al futur, no sé si les agulles del rellotge van endavant o endarrere però sé que em trobo a l’habitació de les meravelles i que, sense voler-ho, he penetrat en els secrets més íntims de la natura i de la creació del món. No puc evitar, al fer un primer cop d’ull a tot allò que m’envolta, percebre un cert regust nostàlgic com si hi hagués l’intent per recuperar, en cada una de les obres exposades, una mena de paradís perdut; tot allò que la història ha deixat perdre pel camí i que justament la inevitable evolució de la humanitat ha oblidat.

Em trobo submergida dins d’un aiguabarreig de coses estranyes amb les quals mai decoraria casa meva, però tenen certa gràcia. Mentre camino per la galeria plena de gent penso, qui ho voldrà això? Algú ho comprarà? Tinc la sensació de trobar-me en espai d’essència profundament eclèctica i també, perquè no, una mica kitsch, un art fàcil d’entendre l’artista del qual no ha creat en cap moment un llenguatge nou, obres “con ese barniz de falsa veracidad detrás de la cual se puede descubrir el «mal» ético”. Però estic convençuda que darrere de tot això hi ha una tríada d’estratègia, estil i acció inherents al projecte, res està fet perquè sí, res és gratuït… així que segueixo vagant per les sales i com tot és tan estrany al meu voltant acabo per pensar que segurament sóc jo l’estranya i, finalment, entre una cosa i l’altra, clavo la mirada en un conjunt de quadres d’allò més realistes que m’atreuen profundament, concretament unes ‘vanitas vanitatis’ modernes en les quals el crani d’una calavera esdevé, com en les pintures del Barroc holandès, el veritable protagonista i que ens recorda persistentment la màxima llatina memento mori o “recorda que has de morir”. Tanmateix van acompanyades d’uns daus que simbolitzen l’atzar, una clau de cotxe, unes monedes d’euro, un rellotge… és a dir, la representació clàssica del pas del temps però amb elements de la nostra realitat històrica. Observo que les obres exposades tenen com a objectiu fer una retrospectiva en el bagul desendreçat la memòria per tal de construir un diàleg de tempos, és a dir, viuen de la història per poder narrar el seu propi present.

Però desplaçant la mirada fora de les pintures veig que més enllà, al fons, unes cares humanes totalment deformades resten dins d’un gran recipient de formol. L’artista ha volgut imitar una pràctica de la tanatopràxia més habitual que em remet, inconscientment, a la fabulosa llegenda de Grigori Rasputin i als seus genitals exposats de la mateixa manera en un museu de Sant Petesburg… I aleshores m’adono que les obres exhibides em permeten, no només la recuperació d’una manera caòtica i impulsiva d’entendre el col·leccionisme, sinó poder manipular, des del meu propi present, el passat i el futur a la vegada. Per això crec que en última instància la gràcia de l’exposició recau precisament en aquest darrer aspecte.

Surto de la galeria i ja és tard, el cel s’ha enfosquit en un tancar i obrir d’ulls i penso en Gabriel Ferrater i aquell vers que diu que cel que menstrua i no es vol pondre…i em fa gràcia tot plegat, he estat discutint amb mi mateixa sobre certs aspectes de l’art contemporani i de sobte em trobo amb una proposta que aplega tot en un… No sé, crec que hi hauré de tornar però com passa amb les persones, la primera impressió costa molt d’esborrar.

Escrit per
Més de Carlota Marzo

Barcelona Gallery Weekend: A través de l’art contemporani

Hi ha moments en que m’atrau profundament la proposta i l’ús que...
Llegeix-ne més