Manel: “Al final, les cançons, es fan perquè les vols fer”

Un Roger, un Arnau, un Martí i un Guillem. El resultat d’aquesta suma és Manel. Després de ser aprovats pels millors professors europeus i recórrer deu milles per veure una bona armadura, els Manel han baixat de l’escenari per agafar un avió i volar cap a Nova York a gravar el seu darrer treball ‘Jo competeixo. L’expectació els envolta, però segueixen apel·lant a una única veritat, seguir fent cançons de la millor manera que saben. Han canviat les formes, però el contingut es manté inalterable; una identitat construïda a base de lletres treballades i melodies que, vuit anys després, flirtegen amb textures electròniques i llatines. Prenem seient a una terrassa de l’eixample i ens colem al seu univers creatiu. Fa bona tarda per ser abril.

Després daquests vuit anys, i amb tot el que se’ls demana als millors professors europeus, us ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí?

Guillem Gisbert: Hi ha una cosa que marca molt la trajectòria del nostre grup de música, i és que el primer disc va funcionar molt bé duna manera inesperada. En un any vam tenir molt públic, però no som un exemple de gent que hagi picat molta pedra per aconseguir aplaudiments. Vam tenir sort des del principi i això ens va animar a seguir. Això és el que taporta confiança i ganes de seguir fent cançons.

Amb els dos primers discs semblava que havíeu obtingut la fórmula de l’èxit. Hi ha una vella màxima que diu que, si una cosa funciona, no sha de canviar. Tot i així heu anat evolucionant progressivament. Sha de sortir de la zona de confort i buscar coses noves o és un procés automàtic? 

Arnau Vallvé: Sortir de la zona de confort és sortir d’una zona on ja portes molt temps i que dalguna manera et pot arribar a avorrir o fer-te pensar que són cartutxos que ja has gastat. Buscar nous elements i coses diferents és excitant per nosaltres. Mai hi ha hagut aquesta cosa de voler mantenir el que funciona perquè funciona, partim de que ens ha dagradar a nosaltres per sobre de tot.

Guillem: Quines eren les coses que funcionaven dels primers dos discs? És una cosa que tampoc sabem exactament. Si seguíssim fent discs arranjats com el primer serien discs que sonarien no sé si anacrònics, però duna època de la qual  ja en fa vuit anys. El tema de les estètiques, les modes, canvien a una gran velocitat. Nosaltres, l’ukelele…

Roger Padilla: Sí que l’hem aplicat dalguna manera aquesta màxima. Si una cosa funciona, no la canviem, que és la manera d’entendre la música. Som nosaltres quatre, com treballem, la manera de fer cançons i de divertir-nos treballant-les. Poder anar cap a bandes que ens vinguin de gust en aquell moment.

Guillem: M’ha agradat molt Roger, molt bona.

Entrant en aquest ja quart disc ‘Jo competeixo, a BBVA, per què ella fingeix els orgasmes si són dos enamorats tan ‘adorables’? Quines idees samaguen darrere de la cançó?

Guillem: Bàsicament el que hi ha és l’història dun parell dindividus que han comès un atracament i estan fugint. El tema de la cançó és el sentiment de culpa que ella té després dun crim on hi ha hagut sang. Duna banda ella ha decidit viure aquesta aventura amb aquest individu però per altra banda, tot i tenir lopció de carregar-ho a l’esquena i tirar endavant amb els diners, no pot evitar pensar en totes les repercussions que comporta l’acte que han comès, en què hi han hagut terceres persones implicades i sha vessat sang. Fingeix orgasmes perquè no acaba de ser-hi, té el cap una mica perdut. Enamorats adorables… suposo que pretén ser irònic.

Sexplica que quan li van dir a Maria Antonieta “Majestat, el poble no té pa”, ella va respondre “Si no té pa que mengin croissants. Hauríeu participat a tallar-li el cap a Maria Antonieta?

Guillem: Probablement s’ho mereixia, sí.

(riuen)

És una mena de ‘femme fatale’ incompresa de la seva època?

Guillem: És un personatge Pop Maria Antonieta. Almenys per nosaltres, ja que al final el pas del temps deforma aquestes coses. En aquell moment simbolitzava l’absolutisme monàrquic i com a tal havia de desaparèixer. Amb els anys ens podem permetre el luxe de tractar amb certa frivolitat personatges que shan hagut de tractar duna manera més seriosa durant molts anys. Si tho pares a pensar te n’adones que hem acabat empatitzant amb una reina absolutista. Al final és més aviat una faula. És fantasia.

I per què aquest personatge?

Guillem: Pretén ser una cançó antinostàlgica. Una cançó que no porti a pensar que qualsevol temps passat va ser millor. A l’hora de pensar en un personatge que pogués sentir nostàlgia de la seva vida anterior vam creure que una reina absolutista que s’ha passat la vida en un palau menjant tots els croissants que ha volgut i que li han acabat tallant el cap té raons per ser nostàlgic.

Posar-se de genolls és acceptar la derrota? Per què aquesta obsessió de sortir victoriós?

Guillem: No sé fins a quin punt sestà plantejant triomfar o no triomfar el personatge de “Sabotatge”, al final és una cançó damor feta a base de pinzellades molt gruixudes. Aquesta sensació duna persona que assegura que no es posarà de genolls i seguidament shi posa, passa a les nostres vides, que penses que no faràs una cosa i lacabes fent. A diferència de  ‘Jo competeixo, que si és una idea de competitivitat purament, el personatge de “Sabotatge” no és un personatge derrotat, sinó que ha claudicat en aquell moment determinat.

Manel entrevista_1

Leonard Cohen va comentar en una entrevista que si sabés on habiten les bones cançons, aniria a visitar aquest lloc més sovint. On són per vosaltres? On creieu que habiten?

Marti Maymó: No habiten enlloc i habiten a tot arreu a la vegada. Els qui escriuen cançons es dediquen a buscar a qualsevol lloc. En Guillem està sovint pendent d’això i nosaltres tenim les cançons que ens va ensenyant constantment al cap per intentar col·laborar en aquest procés. Mha passat mirant una pel·lícula, aturar-la de sobte perquè penses que aquell arranjament taniria bé, vas a lordinador i el graves. Suposo que passa en qualsevol ofici. Qualsevol moment és bo per aportar el teu granet de sorra.

Per tant podríem dir que les cançons són aquesta barreja entre allò que apareix i allò que has danar a buscar?

Roger: Has de tenir el cervell activat quan entres en aquest procés de començar a pensar cançons.

Guillem: Al final les cançons es fan perquè les vols fer.

I què passa doncs Guillem des que et poses davant del llenç en blanc?

Guillem: Tu vols fer una cançó i centres els esforços en això. No és aquesta cosa que sembla que salti o aparegui. A vegades tenim aquesta concepció romàntica una mica naïf del que és la creativitat. Jo crec que tot passa per una qüestió més racional i decidida basada amb lenergia, el temps lliure i les ganes que es té de fer una cosa. Aleshores és quan poso la meva sensibilitat a disposició de la meva voluntat, però el que prima és la decisió de fer-ho.

Apareixen en el sentit de pots estar llegint un llibre o una cita que tinspiri. A estímuls que tarribin, ja sigui al carrer…

Guillem: Sí, però el que vull dir és que tu estàs llegint un llibre i penses “mira quina frase tan maca”, això seria una cosa. Laltre fase seria pensar com que jo vull fer cançons, agafaré aquesta frase, lapuntaré i després faré feina damunt daquesta cançó”. Vull dir que et saltarà dun llibre, duna pel·lícula o trobaràs dos conceptes dins del teu cap anant al supermercat, però després hi haurà un moment en que hauràs de decidir que amb allò vols fer alguna cosa. El lloc on existeix allò, és a dir, la principal raó per la que en Cohen ha fet cançons es que les volia fer. No sé si això és molt banal o molt profund, però ho considero així.

Com és la resta del procés creatiu? Que aporta cadascú?

Martí: És cert que al final el més important a l’hora de compondre és la voluntat. En Guillem a part d’aquesta voluntat té una altra disposició. La resta possiblement la tenim menys, som diferents. Arribem a la part creativa d’una altra manera. Al Guillem li agrada compartir el que escriu amb nosaltres tres. Suposo que ajuda, el debat que hi pugui haver sobre les cançons perquè al final siguin millors.

Arnau: El que deia en Guillem sobre la voluntat de fer cançons. Un dia estàs llegint un llibre, arriba i et diu que té la idea descriure una cançó sobre el diable que arriba a Collserola, i vas tirant del fil. Però aquesta idea del full en blanc crec que no acaba dexistir, ja que sempre parteixes d’idees que et volten pel cap. A partir d’aquí comencem a enviar idees per la cançó, idees no acabades, i a partir daquí anem vestint-la musicalment. Entre la lletra i la melodia tots acabem de fer que la cançó vagi creixent.

Alguns hem cregut estar a la pell den Bernat, en Toni, lOlga o la Dolors en algun moment al llarg de la nostra vida. Són lalter ego dexperiències viscudes?

Guillem: Al final són cançons que funcionen, més o menys. Com a cançons tenen forma i per tant una estilització. Primer has pogut tenir una idea o un sentiment i tagradaria fer-ne una cançó. Després quan et poses a treballar i intentes donar-hi una forma arriba un punt on el “jo” desapareix. Necessàriament hi ha dhaver una cosa que sigui artesanal en el sentit dofici. Hi ha una part que evidentment som nosaltres, hi ha lletra, una part que és meva, però al final una cosa que rima no és massa personal, al final la rima és un artifici. I si una frase ha de ser bonica faltant a la veritat, prefereixo que sigui així que no pas veritat i menys bonica.

Arnau: Totes les rimes boniques són mentida.

Manel entrevista_3

I a Benvolgut?

Guillem: Benvolgut ve de tradicions de cançons que tenen un receptor dins del text que és divertit i que d’alguna manera és un punt de vista rebuscat entre la relació de dos personatges: el que està cantant i el que rep la cançó. Ten adones que allà hi pot haver una història potent, una relació invisible entre nosaltres i les ex parelles de les nostres parelles actuals. Hi ha una mena de feeling invisible que ens uneix a aquestes persones, una mena de cosa compartida. Aquest n’és l’origen, a partir daquí ve fer la cançó i lartesania de donar-li una forma, lartifici.

És interessant veure quines són les coses que sensibilitzen a qualsevol creador, del tipus que sigui. Quines us sensibilitzen a vosaltres i us porten a seguir component?

Arnau: Una cosa són les coses que et puguin arribar a tocar i l’altra les coses amb les que et veus amb cor d’escriure una cançó i creus que funcionaran.

Guillem: El que ens estimula més a tots quatre és la música, no la nostra, sinó en general. Els grups que m’agraden son grups que t’acaben motivant i busques portar-ho a la teva manera, que molt sovint és diferent. Mencanta descobrir un disc o anar a un concert i sortir-ne havent-ho passat bé. Et fa connectar amb aquesta disciplina tot i haver-hi èpoques en que n’estàs més distanciat. Al final, els col·legues que fan música al nostre voltant és l’estímul més important de tots.

Martí: Sembla que hagi de ser una cosa molt mística el fet de fer música, però no deixa de ser una cosa que t’agrada fer i fas si tens la sort a més de poder-thi dedicar. És igual si ets fotògraf, periodista o banquer, si tagrada ho seguiràs fent si testimula. Fem música perquè ens agrada fer-la i si això es manté ho seguirem fent, sigui junts o separats.

Guillem: Si, quan comences a fer una cosa daquestes és perquè tha agradat molt consumir-la i això sempre es manté igual.

Què és l’amor per Manel?

Roger: Suposo que en cada cançó que hem tractat el tema de lamor ho hem intentat fer des de punts de vista diferents, no hi ha una manera d’entendre l’amor com a grup.

Martí: És un dels temes més tocats a la música Pop, i és difícil ser original a l’hora de buscar punts de vista.

La línia entre lamor i el desamor és molt fina?

Arnau: Benvolgut, per exemple, és l’intent d’una cançó d’amor feta des d’un punt de vista amb el qual no estem acostumats. Com deia el Martí, nhi ha moltes de cançons d’amor en aquest gènere, i quan nestàs fent una has de lluitar amb això per no acabar-ne fent una altra com tantes nhi pot haver. A vegades surt millor o pitjor, però intentem donar-li una volta.

Sabina deia Les cançons d’amor no existeixen. Existeixen les cançons d’abans de l’amor, de després de lamor o trobant a faltar lamor”. Si ella marxa que feu, aneu a buscar-la o nescriviu una cançó?

Guillem: Si ella marxa? Què vol dir si ella marxa?

Martí: I no es parla del moment de lamor…

És aquesta idea de la derrota, de la creença que amb estabilitat no hi ha creació. Què és en un moment de desamor quan surten les lletres. I Sabina comenta que si està enamorat no es posa a escriure, sinó que sen va amb ella a dormir…

Roger:, quan no hi ha conflicte…

Martí: És més interessant la biografia d’algú que ha patit molt que la duna persona que ha tingut una vida fàcil, aquesta segona no té gens d’interès.

Guillem: En qualsevol exercici de ficció que hi ha hagut el conflicte és important. El conflicte crea interès, crea història i en definitiva el material amb el que treballem. Es treballa molt amb el desamor i amb una situació no resolta. Però aquesta idea de que hi ha una estabilitat absoluta on no passa res és mentida. En qüestions amoroses una llarga relació que pugui semblar inamovible probablement tingui una riquesa de conflictes enorme. La relació entre la biografia personal dun autor i el que després sescriu pot acabar sent molt diferent. Tampoc pots anar de drama en drama a la vida, seria fatal, i amb lexercici que de per si suposa fer una cançó, estar constantment tocant al drama no és una cosa que resulti satisfactòria. Has dintentar buscar matisos i situacions que no siguin tan clares. En lestabilitat també hi ha temes.

Què els hi dirien els Manel del 2008 als dara?

Roger: Nois, men alegro que seguiu vius.

(riuen)

Arnau: És com a Back to the future”, que si dius segons quina cosa potser el canvies, així que aniríem en compte.

Martí: Hòstia, us heu fet grans eh.

El grup català Manel després d'estrenar 'Jo competeixo' / Núria Bofarull i Marc González
El grup català Manel després d’estrenar ‘Jo competeixo’ / Núria Bofarull i Marc González

Lart és un artifici que els éssers humans ens hem inventat per satisfer la necessitat dexplicar lexperiència que és viure i passejar per la ciutat. I quedar amb uns col·legues i anar fent

-Guillem Gisbert

Sovint evoqueu altres èpoques històriques, en quina us agradaria oferir un concert?

Guillem: A Roma, no?

Arnau: El públic potser era una mica més agressiu aleshores, però si, hagués estat bé.

Martí: Ho diu de debò eh…

(riuen)

Guillem: O també tocar a Zeleste al ‘73 també hagués estat bé.

Creieu que hauríeu passat el càsting d’un concurs televisiu?

Martí: No, tenim molt poc carisma televisiu…

Roger: I un altre tipus de talent suposo. No som el que busquen programes d’aquest tipus.

Guillem: No. I és una qüestió de gèneres. No son formats que vagin sobre bandes Pop que escriuen les seves pròpies cançons, sinó que acostumen a ser concursos dintèrprets. És una altra manera d’entendre la música. Han sortit grans talents d’aquests formats. El David Bisbal per exemple, és un dels talents més grans que hi ha hagut en aquest país en el darrers vint anys, però fem coses diferents.

Com es gestiona l’èxit? Heu tocat sempre de peus a terra?

Martí: Som quatre persones que vivim una vida molt solitària en general. Fem les cançons, les defensem a dalt d’un escenari, la gent ens aplaudeix, agafem la furgoneta i tornem cap a casa. I cada dia que ens reunim per pensar coses noves, no importa que les coses hagin anat bé fins aquell moment, has de treballar com tothom perquè les coses funcionin. És veritat que tenim la sort de que quan traiem un disc generem una certa expectativa a causa de la feina anterior, i gent compra entrades per venir-nos a veure i escoltar unes cançons que encara no sabem massa bé cap a on van. Però la feina es continua i mai acaba.

Guillem: L’experiència de ser un grup de música barceloní que canta en català i li van bé les coses és molt mundana al cap i a la fi.

Roger: No tenim l’opció de no tocar de peus a terra. No imaginàvem això quan vam començar amb poc més de vint anys, però no ha sigut una bombolla d’èxit allunyada de la realitat.

Guillem: Vaja, hagués sigut de sonats que ens hagués pujat l’èxit al cap. Al final és una alegria que qualsevol altre persona pot experimentar amb la mateixa intensitat en una atmosfera molt més privada. És una sensació de saber que la feina et va bé, no em llevo cada matí agraint-ho a ningú, ja que també té coses dolentes. Ens ho hem passat molt bé i ens ha funcionat, com tanta altra gent amb les seves professions. No estàs tota l’estona creient que ets una mena d’afortunat a part, hi ha una certa estabilitat donada per com van les coses que tagraden fer.

Tot i aquesta aparent normalitat, el vostre recorregut, que comença a lHeliogàbal de Gràcia, passa per un final de gira memorable de presentació de ‘Els millors professors europeus’ al Palau de la Música i acaba amb el que és encara avui dia el vostre últim concert (i el més multitudinari), tocant davant de 50.000 persones a la platja del Bogatell durant les festes de la Mercè. Implica una responsabilitat in crescendo?

Guillem: Aquest últim va ser un cas molt extrem en el sentit de que era una festa major i el públic no acaba sent el teu públic real. Era gratuït també, i a vegades es donen aquests casos.

Roger: I responsabilitat en quin sentit?

Saber que cada vegada hi ha més gent al darrere que us compra…

Arnau: Oferir a la gent que et ve a veure un concert digne d’haver pagat una entrada. Això és l’únic que ens preocupa, que la gent sho passi bé i nosaltres també.

Roger: Prou feina tenim per fer les cançons i que ens agradin i funcionin…

Guillem: És Pop al final…

Què és l’Art per vosaltres?

Martí: En general una cosa que consumeixo, que mentreté i amb la que gaudeixo.

Roger: Complicat, no tinc una resposta definitiva ara mateix.

Arnau: Una manera de comunicar.

Guillem: L’art és un artifici que els éssers humans ens hem inventat per satisfer la necessitat dexplicar lexperiència que és viure i passejar per la ciutat. I quedar amb uns col·legues i anar fent. Crec que bàsicament és això, una necessitat comunicativa dexplicar lexperiència de viure.

I la bellesa?

Guillem: La bellesa és l’ordre, que tot sigui al seu lloc. Entesa duna manera molt platònica, clar. En el desordre també pot haver-hi molta bellesa. Les coses que t’estimulen, les que t’agraden…

Qui és el dimoni?

Arnau: En el cas de ‘Temptacions de Collserola’ mimagino el mal, fer coses que estan malament amb la idea de que sigui el dimoni qui et vingui a buscar. És justificar-te culpant al diable d’aquelles coses que fem malament.

Roger: Billy Crystal a ‘Deconstructing Harry’.

Martí:c jo! Sempre em fa pensar en ‘Rosemarys baby’, de Polanski.

Guillem: La temptació de fer les coses fàcils, la temptació del fet que la por tacabi guanyant, això és el dimoni.

dscf8257-copy-ok

La portada de ‘Jo competeixo‘. 

Roger: Parteix de la idea de la destral de guerra que surt a la cançó. Treballant amb aquest concepte vam començar amb una cosa més evident i va desembocar en aquesta forma més colorista que acaba simbolitzant la destral de guerra en moviment. El disseny és meu i de lAnna Bosch.

‘Groupies’. 

Martí: Ho hem sigut tots, però en el nostre cas no existeix.

Guillem: És un concepte de la mitologia RocknRoll que no existeix i morirà amb el segle XXI.

En cas de separar-vos, qui es quedaria amb la custòdia de lUkelele?

Martí: Suposo que el cantant.

Bob Dylan. 

Martí: Possiblement un dels músics que més hem escoltat. Un gran.

Guillem: Sí, un dels millors escriptors de cançons que hi ha hagut mai.

Un llibre. 

Guillem: Me n’estic llegint un de Rafael Chirbes, ‘En la orilla’.

Roger: ‘Here’, un còmic. És la història duna habitació al llarg de moltíssims anys. És de Richard McGuire.

Martí: ‘El Gran Gatsby’, de Fitzgerald.

Arnau: He gaudit molt llegint un llibre dun tècnic de so que es diu Geoff Emerick.

Una pel·lícula on colar-se. 

Martí: ‘Caça fantasmes’.

Guillem: ‘Los años bárbaros’, una pel·lícula de Fernando Colomo.

Roger: ‘La pasión turca’.

(riuen)

Martí: Quina mandra! Quina història timagines? Vols ser l’amant d’Ana Belén?

Roger: Sí…

Guillem: Quina mandra…

Arnau: ‘Cariño, he encogido a los niños’.

Els bars. 

Guillem: Un bon lloc per reunir-te amb els amics i que no sompli de fum el menjador de casa.

Virtuosisme

Guillem: Una cosa inassequible per a nosaltres.

(riuen)

Juan Luis Guerra. 

Guillem: Algú a qui fer-li un homenatge, no? És un gran compositor i relacionant-lo amb en Dylan ha aconseguit universalitzar la seva cultura natal.

Roger: Exacte, com Bob Marley amb el Reggae. Ell ho ha fet amb el merengue, lha posat al mapa.

Un canvi radical. 

Arnau: Una vegada em vaig tallar el cabell massa curt i em vaig desprendre de la barba i no em va agradar gens. No ho tornaré a fer.

Una pedra dins del cap

Guillem: És una daquelles frases que, parlant abans de com naixia una cançó, acaben sent anotacions que posteriorment acabem apareixent en una cançó. La pedra de la felicitat ve dun quadre de Brueghel el Viejo, en medicina antiga hi ha una creença que la bogeria sacabava amb lextracció duna pedra que hi havia dins del cap.

Beatles o Rollings?

Guillem: Beatles

Arnau: Beatles

Martí: Beatles

Roger: Va, Rollings

Les expectatives, millor matar-les?

Guillem: Sempre són conseqüència duna cosa que has fet abans, per tant són inevitables, i en principi crec que bones. Quan les generes significa que has fet alguna cosa abans que ha agradat a algú. És més còmode treballar sabent que s’estan esperant coses de tu que no pas veure que ningú ho espera, ja que hauràs de fer la feina de donar-ho a conèixer, i tenim la sort que és una feina que ens ve donada amb certa facilitat.

Més de Marc González Camps

Enrique Baeza: “El món canviarà quan prenguem consciència que som part implicada”

Qui és? Enrique Baeza (Barcelona, 1972) és una ànima multidisciplinària. Educat en els...
Llegeix-ne més

1 Comment

Comments are closed.