Qui no ha somiat en alguna ocasió que apareixia algú del no-res exactament igual que ell, idèntic, amb les mateixes faccions i la mateixa veu, i que intentava usurpar-li alguna cosa, suplantar-li la identitat o cometre crims fent-se passar per ell? Més enllà dels terrenys onírics, el mite del doble o del desdoblament ha estat un tema recurrent a la cultura occidental com bé reflecteixen el folklore popular, la literatura i el cinema. El mot germànic doppelgänger significa«doble fantasmagòric» en alemany, una mena de «bessó malvat» que s’aprofita de la seva aparença per delinquir en nom d’un altre. Freud apuntava en un estudi del 1919 titulat ‘Unheimlich’ –(que es podria traduir com “El sinistre”) que la figura del doble estava vinculada a un complex de frustració de desitjos mai realitzats. És a dir, segons el pare de la psicoanàlisi, projectem en la figura del doble allò que el nostre jo-social no s’atreveix però voldria fer, allò reprimit.
És precisament ben entrat el segle XIX, en una època que es defineix per unes estrictes normes morals i unes rígides convencions socials quan esclata l’auge dels relats de literatura fantàstica, on el tema del doble hi juga un paper crucial. Al conte William Wilson (1839) d’Edgar Allan Poe –un dels precursors de les posteriors novel·les victorianes– Wilson, es un jove maquiavèl·lic de dubtosos valors morals que se sent constantment assetjat i vigilat per un home que és la seva viva imatge però de caràcter noble i honrat. A ‘El Doble’, (1846) de Dostoyevski, el senyor Goliadkin topa amb un home idèntic que esdevindrà el seu rival. En el famosíssim relat de Robert Louis Stevenson, ‘L’estrany cas de Dr, Jekill i Mr. Hide’, inspirat pel conte d’E.T.A Hoffman ‘Els elixirs del Diable’ (1816), l’escriptor ens relata la metamorfosi d’un respectable metge en el seu repugnant doppelgänger a través d’un beuratge prodigiós. Aquesta dualitat apareix també a ‘El retrat de Dorian Gray’, la coneguda novel·la de l’irlandès d’Oscar Wilde que tracta el desdoblament amb la sofisticada metàfora del quadre –com a reflex de l’ànima corrompuda del bellíssim Dorian–. Malgrat ser un dels temes cabdals de la literatura vuitcentista trobem obres posteriors sobre el doble com en el magnífic conte de ‘El otro’ (1969) de Jorge Luis Borges en què l’escriptor ja en la vellesa coincideix en un espai-temps paral·lel amb el seu jo més jove.
Al cinema s’ha tractat en pel·lícules com ‘Vértigo‘ (1958) d’Alfred Hitchcock, ‘Black Swan‘ (2011) de Darren Aronofsky, ‘The Fight Club‘ ( 1999) de David Fincher o ‘La doble vida de Verónica’ (1991) de Krzysztov Kieslowski i en la sèrie ‘Orphan Black’ (2013).
Doppelgänger i el món 2.0
D’altra banda el doble no ha quedat relegat només a la ficció, el món 2.0 no ha trigat a fer les seves incursions com el projecte «Twin Strangers» –– que bé podria ser el títol d’una nova sèrie de Netflix–, una web que es dedica a buscar-te persones que se t’assemblin moltíssim per un mòdic preu, per descomptat. Potser tot sigui vanitat però el fet és que la possibilitat de tenir un doble en algun lloc remot del món ens continua fascinant.
