Perquè degusteu els darrers dies d’estiu us oferim un homenatge poètic de John Keats a un rossinyol, els ocells que sempre cerquen refugis càlids, amb una traducció al català de Marià Manent. Ode to the nightingale (1819).
A un rossinyol
Em sento el cor malalt i, endormiscats, s’apaguen
els meus sentits, com si hagués pres cicuta
o algun feixuc beuratge ara mateix, fet d’opi,
i el Leteu m’engolís en la seva aigua;
i no és que tingui enveja de la teva ventura,
sinó perquè massa feliç em sento
en el teu goig, oh Dríade d’ales lleus en els arbres!,
tu, que en algun melodiós recer,
entre faigs verds i innumerables ombres,
a plena gorja dius l’estiu amb cançó fàcil.
Tingués un glop de vi que llargament
refredava la terra ben cavada,
on gustés Flora i les quintanes verdes,
dansa i cant provençal i assolellada joia!
Oh, si del Sud calent tingués un veire,
ple del roig hipocràs, del veritable,
i arran, fent-hi l’ullet, enllaçades bombolles,
i els llavis se’m tenyissin de la púrpura;
pogués beure i anar-me’n del món, que no em veiessin,
i amb tu esvair-me en la foscor dels boscos!
Lluny esvair-me, fondre’m i del tot oblidar
el que mai no has sabut entre les fulles:
el cansament, la febre i l’enuig d’on els homes
l’un a l’altre se senten gemegar; i on els grisos,
tristos cabells darrers agita la sofrença
i empal·lideix el jove com un espectre i mor;
on, només de pensar, ja la tristesa ens omple
i el desconhort, amb plom a les parpelles;
on els ulls clars no serva la beutat
i el nou amor només ens plau un dia.
no endut per lleopards en el carro de Bacus,
sinó amb la poesia d’ales subtils, encara
que la feixuga ment vacil·li i es deturi.
Ja sóc al teu costat! Fa una nit tendra
i el seu tron és potser la Lluna reina, amb totes
les estrelles entorn com un gran vol de fades;
però cap claredat ací no arriba,
sinó la que del cel l’airet ens porta, en verdes
ombres i pels camins serpejants, plens de molsa.Les flors que tinc al peu no puc pas veure
ni quin suau encens volta les branques,
però dins la tenebra olorosa endevino
tota dolçor que el mes, oportú, dóna a l’herba,
a la bardissa i al fruiter salvatge,
a l’arç blanc i a la rosa de pastor,
a violes de pressa marcides entre fulles
i a la filla del maig quan al bell mig arriba:
la gran, aquella rosa d’almesc, que té rosada,
on als vespres d’estiu tantes ales murmuren.En la foscor t’escolto, i si moltes vegades
m’he mig enamorat de la Mort que ens alleuja
i en versos pensatius la cridava amb noms dolços
perquè l’alè tranquil em prengués dins de l’aire,
més que mai sembla amable ara el morir,
acabar a mitjanit, sense sofrença,
mentre l’ànima vesses,
extasiat. Encara
cantaries, i jo tindria en va l’oïda:
al teu fúnebre cant seria terra i herba.Per a la mort, ocell immortal, no vas néixer.
Cap poble famolenc no t’extermina,
i la veu que ara sento en la nit fugissera
pagès i emperador d’altre temps l’escoltaven.
Qui sap si el mateix cant passava en la tristesa
del cor de Rut quan era, enyoradissa,
entre el blat foraster i li venien llàgrimes;
aquell cant que encisava els màgics finestrals
oberts damunt l’escuma d’unes mars perilloses
en les terres de fades, ja desertes.Desertes! Aquest mot és com una campana
i em diu que et deixi i vagi sol amb mi.
Adéu! No enganya pas la Fantasia,
elf mentider, tant com la gent ens deia.
Adéu, adéu! S’apaga el teu himne planyívol
enllà del prat, damunt la tranquil·la riera
i pel flanc del turó; i ara s’enfonsa
als racons de la vall, a l’altra banda.
Era una visió o un somni? Ja fugia
la música. Em desperto o dormo encara?
