Massai Mara és una zona de sabana situada al sud-oest de Kenya i fa frontera amb Tanzània, on continua fins al Serengueti. És una reserva natural molt visitada pels turistes, que hi acostumen a fer safaris en què veuen lleons, girafes, zebres i centenars de gaseles des del sostre d’un tot terreny, equipats amb un barret blanc que recorda els dels colonitzadors del segle dinou, càmeres fotogràfiques i la sensació d’estar immers en la pel·lícula del Rei Lleó. Entren al parc, fan la ruta marcada, baixen del vehicle una estona, es fan fotografies, tornen a pujar al tot terreny i fan nit en algun recinte amb totes les comoditats possibles, per altra banda inverossímil al mig de la sabana africana. I després se’n van.
Els massai són un dels possibles motors que han de liderar el canvi del país i no es deixaran colonitzar de nou
A menys de trenta quilòmetres hi ha petites tribus o cases de famílies massai que viuen un dia a dia molt diferent. Dormen en cases de fusta i adob, xapata en alguns casos i ciment en excepcions molt concretes. Viuen de la poca ramaderia –vaques i cabres– de què disposen, de petits horts i de les petites botigues de queviures o roba que hi ha en els dispersos pobles que es troben cada quinze o vint quilòmetres. Durant el dia veuen passar els tot terrenys que van cap al parc natural aixecant pols pels pocs camins que hi ha marcats.
Però Massai Mara és més que lleons, zebres i postals de somni. És un territori sense fronteres. Passar una setmana amb una família massai keniana ajuda a agafar una perspectiva diferent del que envolta una vida europea. Del ‘nord’ com diuen ells. S’entenen les contradiccions amb què viuen i fins i tot a compartir durant uns dies. Envoltant una llar de foc, menjant ugali –una massa de farina de blat– acompanyant arròs amb pastanaga i tomàquet, il·luminats per una solitària bombeta, són capaços d’explicar històries que només imaginem en pel·lícules d’un quart de segle enllà. Com un dels nois de la família, que vol ser periodista, l’endemà se’n va quatre mesos a l’escola perquè està a trenta quilòmetres i no pot anar-hi i tornar cada dia, mentre el tiet, que treballa a Nairobi, mira via Twitter el resultat dels primers partits del Barça de pretemporada. Un món de contradiccions que no amaga absolutament res.
L’àvia és qui porta la veu cantant, una mare que va ser la primera massai a separar-se del seu marit i una filla que segueix la tradició familiar de trencar tabús en entrar a la universitat i parlar obertament de l’ablació, els drets de la dona en una societat obertament masclista i oferir solucions als majors problemes de Kenya. Els diumenges van a missa, són cristians, però l’església és una estructura de fusta suportada per vuit o deu pals amb un sostre. Tot obert. No importa la construcció. Sinó el que s’hi viu, cants cridats als quatre vents, emocions a flor de pell i danses tradicionals adaptades al nou culte. Contradiccions. Els massai són un dels possibles motors que han de liderar el canvi del país i no es deixaran colonitzar de nou pels turistes que busquen la foto amb la qual podia ser la mare de Simba –lleó en la llengua suahili-.
