L’estil de Charles Bukowksi és directe i no s’emmascara amb eufemismes per explicar la cruesa i la sordidesa del món (i del seu particular estil de vida). Gran pare immisericordiós de l’anomenat ‘realisme brut’ tots els seus relats i poemes sempre van acompanyats de prostitutes, drogues i alcohol, molt alcohol. Però darrere de les crostes de whisky ressec i cendra també hi ha humanitat. La part més vulnerable, autèntica i sensible de l’escriptor. Bukowksi ens ho explica a ‘Ocell Blau‘. El poema pertany al llibre ‘The Last night of the earth poems‘ publicat l’any 1992.
–
Hi ha un ocell blau en el meu cor que
vol sortir
però sóc dur amb ell,
li dic queda’t aquí dins, no
permetré que ningú
et vegi.
Hi ha un ocell blau en el meu cor que
vol sortir
però jo li tiro whisky damunt i m’empasso
el fum dels cigarrets,
i les putes i els cambrers
i els dependents d’ultramarins
mai s’adonen
que estigui aquí dins.
Hi ha un ocell blau en el meu cor que
vol sortir
però sóc dur amb ell,
li dic queda’t aquí a baix, és que vols
fer-me un embolic?
és que vols
les meves obres?
és que vols que s’enfonsin les vendes dels meus llibres
a Europa?
Hi ha un ocell blau en el meu cor
que vol sortir
però sóc massa llest, només el deixo sortir
de vegades a la nit
quan tothom dorm.
Li dic ja sé que estàs aquí,
no et posis
trist.
Després el torno a ficar,
i ell canta una miqueta
aquí dins, no l’he deixat
morir del tot
i dormim junts
així
amb el nostre
pacte secret
i és tan tendre com
per fer plorar
a un home, però jo no
ploro,
plores tu?
–
