Al rescat de la pionera Connie Converse

Connie Converse
'How sad, how lovely' de Connie Converse

L’espectre d’Elisabeth Eaton “ConnieConverse deambula per la voràgine piromusical dels nostres dies amb lletra petita. Mai va oferir cap concert. Mai va gravar cap disc. Mai va provar les mels del reconeixement. En sabem ben poques coses i la seva història, plena de llums i ombres, ens arriba a batzegades dècades després. Però és precisament en els límits d’aquesta fragilitat que el seu llegat esdevé majúscul. I és que si posem cap per avall el folk de tota una generació, si cabem fins a topar-nos amb les arrels d’aquest gènere, ens trobarem amb la música de la Connie.

Nascuda a New Hampshire (USA) l’any 1924, la seva infantesa va transcórrer en el si d’una família que va incentivar el seu aprenentatge. L’excel·lència acadèmica la va acompanyar des de ben petita fins que uns anys més tard, quan estudiava a la prestigiosa escola Mount Holyoke de Masachussets com a recompensa a la seva brillantor, la Connie va decidir plegar. Va agafar els trastos i se’n va anar cap a Nova York, volia fer música. Corrien els anys cinquanta i la ciutat brollava novetat i oportunitat en un dels moviments contraculturals més interessants que recordem. S’instal·la a Greenwich Village i és en la intimitat del seu apartament que compon breus peces folk a base de guitarra i veu. Les seves lletres intimistes i melancòliques, però, es van veure eclipsades pel deix polític i grandiloqüent de les dels seus contemporanis. Les seves cançons només van acabar tenint cabuda a reunions i trobades entre amics i coneguts.

El sentiment de decepció i fracàs va anar apoderant-se d’ella i el 1974, arribada a la cinquantena, va enviar delicades cartes a amics i familiars on relatava l’anhel de deixar-ho tot i començar de nou a un altre lloc. En acabat, va recollir tot el que tenia al seu apartament i a bord d’un Volkswagen escarabat, la Connie va desaparèixer de la faç de la terra per sempre més.

Tot va ser silenci fins que l’any 2004, amb la delicadesa dels qui pentinen el sòl a la recerca d’àmfores antigues que evidenciïn un passat, en Dan Dzula i en David Herman van iniciar un bell exercici d’arqueologia musical. Aquest parell de joves amics, que portaven la petita discogràfica Squirrel Thing, van escoltar per casualitat una cançó de la Connie que va sonar al famós programa de ràdio americà “Spinning on Air” durant una entrevista a Gene Deitch, un nom que acabarà sent vital en la recuperació de la figura de Connie Converse. Il·lustrador, director de cinema, productor amateur i antic veí i amic de la Connie Converse durant la seva etapa al Greenwich Village Novaiorquès, va caure pres de la delicadesa de la Connie i va arribar a enregistrar alguna de les seves cançons a mitjans dels cinquanta. Sense saber-ho, i sense cap gran pretensió en aquell moment, en Gene n’estava conservant el llegat, i una gran part del poc que encara avui en dia sabem de Connie Converse.

L’any 2009, després d’un temps recopilant material d’aquí i d’allà, en Dan i en David materialitzen una delícia musical, el que és avui dia l’únic àlbum que existeix de Connie Converse: ‘How sad, How lovely’. 17 cançons que han flirtejat amb l’oblit durant dècades i que vaticinen, amb la discreció de qui fins i tot desapareix sense deixar rastre, l’auge del folk i aquelles músiques d’arrels que floririen amb l’arribada dels 60. La seva història és tant fascinant com enigmàtica, la d’una dona valenta i inconformista avançada al seu temps.

Mai sabrem on va anar, ni si va aconseguir esmenar el passat. No sabem si és viva. El que si sabem, és que la seva música evocadora és vigent i necessària, i la mantindrà sempre amb vida. I és que si tinguéssim l’oportunitat de desgranar els misticismes d’aquesta aventura, potser preferiríem no fer-ho, conscients que ens trobem davant d’una d’aquelles vivències condemnades a no haver de prescindir d’una sola coma.

Més de Marc González Camps

Els animals nocturns i autobiogràfics de Tom Ford

Després de debutar a la pantalla gran amb ‘A Single man’ (2009),...
Llegeix-ne més