‘The Young Pope’: “Més guapo que Jesús”

Young Pope

'The Young Pope'

Paolo Sorrentino

La sèrie de Paolo Sorrentino és una de les millors propostes televisives del 2016 amb un papa molt particular, Pius XIII, encarnat per Jude Law en un dels seus papers més brillants

Les sèries d’aquest 2016 ens han deixat un grapat de grans personatges: tenim a la supervivent Eleven de ‘Stranger Things’, al maquiavèl·lic doctor Robert Ford de ‘Westworld’, a la tenaç reina Elizabeth II a ‘The Crown’ o bé al desventurat Nasir a ‘The Night Of’. Però és Lenny Belardo aka Papa Pius XIII, interpretat esfereïdorament bé per un Jude Law que sembla haver nascut per a passejar sota les voltes vaticanes, qui s’endú el primer premi. És el protagonista de ‘The Young Pope‘, el salt a la televisió de Paolo Sorrentino, amb una de les propostes més provocatives, carismàtiques i elegants de l’any.

La història arranca amb la ‘fumata bianca’ de Lenny, un misteriós cardenal americà de qui s’espera una posició moderada en el timó de l’Església. Un pont entre el sector conservador i el progressista. Però resulta que les seves idees són molt diferents, tant que faran tremolar a tota la cúria de la casa de Sant Pere. El nou papa descobreix una cara conservadora, despòtica, irreverent, mística i sovint capritxosa. Revolucionàriament reaccionari. Tot menys el que pretenien els homes forts de l’església: un dirigent de ment oberta, estable i amb una cara amable pels fidels.

‘The Young Pope’ o el Papa de la discòrdia

Lenny vol fer un gir de 180 graus a l’actitud de l’església. S’han acabat les familiaritats, les entrevistes, la diplomàcia, el perdó fàcil i les homilies reconciliadores. Podríem dir que encarna el negatiu de l’actual papa Francesc. Tot l’esforç que ha fet durant anys l’equip de màrqueting de la Santa Seu cau a terra amb un cop de sotana. Pius XIII vol ser un papa seductor per absència. Sap que qui es ven amb facilitat perd ràpidament la curiositat del públic. Per això el que fa des d’un primer moment és ocultar-se del món per fer créixer la màgia de la cosa prohibida. El misteri i la por han de tornar a ser l’eix sobre el qual es construeix l’església i la fe cristiana. No vol seguidors puntuals, vol fanàtics que anhelin veure la seva figura. Vol adoració. Per sumar encara més punts a la seva impopularitat, les seves tesis fonamentalistes el porten a fer una purga d’homosexuals a l’Església i a titllar de pecat l’avortament.

La seva imprevisible conducta i la unilateralitat dels seus judicis desperten tota mena de confabulacions entre les grans veus del catolicisme. La conxorxa de cardenals, sacerdots i monjos de tots els ordres i estatus, crea una trama que ens lliga davant la pantalla esperant quin serà el pròxim moviment del papa i la reacció dels seus opositors. En alguns moments s’intueix un meticulós càlcul del personatge per dominar les regnes i el discurs de l’Església. D’altres pensem que pren les decisions en funció de revelacions divines. Capítol rere capítol però anirem descobrint la part més humana del personatge. Les diferents capes que hi ha més enllà del ‘rock star’. Capes de contradiccions, pors i dubtes. El passat traumàtic del religiós també és un trencaclosques important que va cobrant forma a base d’analèpsies i comentaris dels personatges. En tot cas Lenny és sinònim d’un papat atípic i problemàtic, un revulsiu a l’estómac de la Capella Sixtina que recorda al de ‘We have a Pope’ de Nanni Moretti.

Genotip Sorrentino a cada fotograma

Els deu capítols de ‘The Young Pope’ duen l’estampa de Paolo Sorrentino sense edulcorants. La televisió no ha estat un impediment per seguir la línia de propostes com ‘Il Divo’ (2008), ‘La Grande Bellezza’ (2013) o ‘La Giovinezza’ (2015). La trama ens durà per espais de bellesa clàssica amb personatges amb personalitat, profunds i carregats d’humanitat com Sister Mary (Diane Keaton), el cardenal Voiello (Silvio Orlando), Dussolier (Scott Shepherd) o Gutierrez (Javier Cámara). L’ADN fellinià de Sorrentino torna a fer-se evident. Itàlia, molta Itàlia. Fotogrames pensats al mil·límetre ens conduiran pels racons més magnífics de la Ciutat del Vaticà. La sèrie està carregada de plans simètrics, de jocs de llum i de càmera, de tràvelings lents, de simbolismes i picades d’ullet. La meticulosa feina de fotografia combinada amb la puresa i netedat dels racons de la ciutat estat conviden a una contemplació del sublim. A tot plegat l’hi hem de sumar les constants revelacions/al·lucinacions de Pius XIII que donen pistes (de vegades molt críptiques) dels seus pensaments. Sorrentino però sap no caure en un univers ranci i enrarit, l’excessiva olor d’encens es refresca constantment amb un tractament visual i sonor molt postmodern. Només a l’opening ja trobem tota una declaració d’intencions, on els quadres de motius religiosos dels antics mestres es barregen amb els títols de neó i ‘All Along The Watchtower’ de Jimi Hendrix. La sèrie llença una reflexió divertida, trapella i captivadora sobre la fe, el poder i el significat de l’església.

8

8
Més de Joan B. Galí

Cultura i escepticisme, la millor contrapropaganda

Ha servit sempre per vestir de seda les causes més fosques. Un...
Llegeix-ne més