Avís al lector: aquest article és un destil·lat d’animadversió al ‘guiri’, ha estat concentrat durant tot un estiu a Barcelona. Aquells que vulguin una suposada objectivitat i un estil formal i ‘periodístic’ quedaran clarament decebuts. Entenc que sense el turisme Barcelona quedaria reduïda a un esquelet de façanes boniques.
Dia d’estiu, matí, plena onada de calor. Una dona grassa i lletosa llepa un gelat rosaci marca Farggi en un dels bancs del Passeig de Gràcia. Al seu costat un doble masculí en llepa un de verd i clapejat d’encenalls de xocolata. La roba els estreny, la suor brilla i semblen totalment indiferents a les meravelles arquitectòniques que van parir els grans somiadors de Barcelona. Darrere seu, de les botigues d’alta moda, en desfila un reguer multiètnic que ve a buscar aquella bossa de mà de Prada tan típica de Barcelona. Algunes, segurament teixides en el seu propi país en condicions de semiesclavatge. Un grup de japonesos sembla que volen assaltar la Pedrera amb pals ‘selfie’ i bars i cafeteries s’esforcen per escurar aquestes butxaques que arriben tan plenes a la ciutat. Cash, cash, cash. La gran avinguda doncs es converteix en un torrent de persones bidireccional no apte per a locals. A nosaltres ens pertoquen les vies secundàries, més ombrívoles, tranquil·les i pràctiques. Potser hi apareixerà algun japonès desorientat, però poca cosa més. Sortir de la ruta de la guia sempre és perillós. Sí, molts d’ells marxaran pensant que això de Barcelona és un gran ‘boulevard’ sorollós, banys de sangria i paelles resseques amb gambes passades. Però bé, aquest és el seu problema.
Més que allò de “El turisme mata el barri” hauríem de proposar-nos que el barri comenci a matar el turisme
Canvi d’attrezzo, anem a Gràcia. Per arribar-hi fem servir un metro que bombeja els passatgers com les artèries saturades de colesterol. Els aires condicionats ajustats per mantenir en vida a alemanys, suecs i noruecs. L’oasi de pau de la Vila ha estat alterat. Hipsters i pseudointel·lectuals de tot el planeta han envaït terrasses, bars, places i botigues per parlar de veganisme. Com han pogut escapar del centre? Segurament les guies en tenen part de la culpa. Podríem parlar del Born, de la Barceloneta, de la Rambla, però això ja és terra perduda. Dormen en els pisos turístics que es reparteixen com assentaments ‘low-cost’ al llarg dels barris. Aquests venen en cerca d’experiències “autèntiques” així que el soroll està més que assegurat. Els graciencs i habitants d’altres zones ‘trendy’ de la ciutat però ja fa temps que han començat l’èxode a l’Empordà.
La suma de tot plegat provoca que sigui difícil trobar algú de la ciutat. Sovint la clau està a descartar les cabelleres ros palla, orientals embadalits mirant (sense acabar d’entendre) els ritmes de la ciutat o bé els que cauen com mosques a les ofertes de les cartes de restaurant amb foto. Quan tot està perdut, quan creus que estàs sol, apareix algú amb la mirada carregada de sarcasme i que s’obre entre la gentada hàbilment a cops de colze. Només pot ser un barceloní. Les mirades es creuaran en un instant de compassió mútua, però res més. La calor, el soroll i, en resum, un agost a Barcelona, tornen a tothom una mica misàntrop.
Barcelona té un trastorn alimentari seriós amb el turisme de diagnòstic greu: pèrdua d’identitat, augment dels preus, massificació, etc.
Conclusions: Més que allò de “El turisme mata el barri” hauríem de proposar-nos que el barri comenci a matar el turisme. Que s’obri la veda. Bromes a part, després de les declaracions d’intencions de polítics de tots colors faltaria començar a veure resultats. Barcelona té un trastorn alimentari seriós amb el turisme amb diagnòstic greu: pèrdua d’identitat, augment dels preus, massificació, etc. La ciutat ha de ser també dels que l’habiten i que per desgràcia l’eviten.
