Les interpretacions d’András Schiff s’acosten al material original el màxim possible i careixen de les extravagàncies i els amaneraments que es podrien interpretar com a senya d’identitat. Ofereix una versió essencial de la música que resulta alhora tècnicament impecable, humana i propera. Es podria dir que la seva senya d’identitat és, doncs, la perfecció.
No hi havia cap programa anunciat perquè des d’uns anys ençà prefereix presentar-lo des de l’escenari. Aquest cop va ser lacònic i a més a més del nom de les obres i el seu número de catàleg va dir algunes breus dades biogràfiques dels compositors, però no va prestar atenció a res que no fos la música. Per aquest motiu la idea d’enfrontar-se a la música sense distraccions estilístiques, rebre l’abstracció sonora sense gaire espai per a la frivolitat pot resultar terrorífica i encara més si el recital s’acosta a les tres hores de duració. Afortunadament, malgrat la densitat de les obres va ser un concert magnífic d’un mestre veterà del piano.
La màxima del recital va ser la reverència absoluta pels mestres de la tradició musical europea. Va començar amb l’aria inicial de les Variacions Goldberg, seguida del Cappricciosopra la lontananza del suo fratello dilettissimo BWV 992, i el concert italià BWV 971, peces conegudíssimes del repertori de Bach i especialment cèlebres precisament gràcies al mateix Schiff, els enregistraments del qual acumulen milions de visites. Gràcies a la seva popularitat, fermesa i claredat, les seves interpretacions han esdevingut un referent en la interpretació de les obres del barroc i el classicisme, tot i que el seu repertori personal abasta fins la contemporaneïtat. En aquesta ocasió cal destacar el caràcter eixorivit de totes tres obres, amb tempos raonablement més accelerat del que és habitual.
Amb aquestes peces, que van servir d’obertura per al concert va poder demostrar la variadíssima capacitat interpretativa dels diversos episodis i la precisió de totes les veus en els passatges fugats i on el contrapunt requereix més atenció. La riquesa i delicadesa dels ornaments va ser deliciosa i Schiff és un d’aquells pianistes que respecta totes les indicacions de la partitura. Va seguir totes les repeticions assenyalades, no va ometre cap ornament i no va afegir-ne cap durant les repeticions. A més a més és capaç d’imposar una digitació consistent al llarg de les obres a cavall entre la sequedat amb què normalment es toquen les obres escrites originalment per a clavecí i la melositat del piano contemporani.
Seguidament va continuar amb la sonata en si bemoll major K. 570 de Mozart, la qual contrastava amb la seriositat introspectiva de l’inici del concert. És una obra enjogassada, representativa de l’estil elegant i virtuós de les últimes obres de Mozart. Schiff va presentar les obres i els compositors del recital cronològicament i va col·locar aquesta sonata just després de Bach per accentuar el seu contrapunt subtil, el qual, a diferència de Bach, no resulta evident el primer cop que s’escolta. Val a dir que l’articulació va ser encara considerablement seca malgrat que aquesta sonata no va ser concebuda per al clavecí sinó per al fortepiano. A més a més, les dinàmiques van ser més uniformes al llarg dels moviments de la sonata que no pas amb els del concert italià, però malgrat això va saber dotar-les d’entitat pròpia.
Va seguir el concert amb les variacions en fa menor Hob. XVII, número 6 de Haydn, un divertiment amb una gran riquesa de caràcters malgrat la tonalitat menor. Va disminuir lleugerament el tempo per anticipar l’acord de segona napolitana que hi ha al final de cada variació i va fer el mateix amb les diverses cadències conclusives que hi ha abans del final per augmentar el contrast d’aquests recursos humorístics i el to solemne del conjunt. No va fer concessions sobre el conegut sentit de l’humor de Haydn i va deixar que la música exposés de manera subtil les seves facècies ocultes.
En acabat va arribar el punt àlgid del recital amb la sonata número 17 en re menor Op. 31/2, La Tempesta de Beethoven. És quan la música va assolir més densitat expressiva i Schiff va esmerçar més dedicació en el tractament de les diverses seccions per diferenciar-les les unes de les altres i per accentuar el contrast dels episodis més agitats i els més reposats del primer moviment. Cal assenyalar la vivor de les imatges del segon moviment, la versemblança de les quals va afegir valor programàtic a l’obra. Va ser especialment delicat el joc que va oferir a la secció central del tercer moviment, on va deixar el pedal obert perquè els harmònics de les notes pedal de la veu superior ressonessin per simpatia sobre la resta de veus. Des del segon pis es van sentir clares com una campana.
Després d’una pausa d’un quart d’hora que malauradament bona part del públic va entendre com el final del recital, va oferir-nos l’allegretto en do menor D. 915, el primer dels Klavierstücke D. 946, l’impromptu número 3 en sol bemoll major D. 899, la melodia hongaresa en si menor D. 817 i les dues altres peces del Klavierstücke. Va fer breus pauses entre les obres, però va presentar-les com una suite de la música més dolça de Schubert. Corresponen a la seva època de maduresa i tenen en comú que en un moment o altre hi apareix l’hemiòlia de figures binàries en compassos ternaris o viceversa, resoltes en aquest cas amb seguretat i elegància.
Després dels aplaudiments generosos que el públic del Palau va dedicar-li, va interpretar a mode de bis el vals número 2, Op. 34, el preludi número 7, Op. 28 de Chopin i una altra peça que no hem sabut identificar. Miniatures delicades i saboroses per acabar un recital de gran intensitat en el qual la fidelitat, la virtuositat tècnica i el bon gust demostren la rellevància del perfil pencaire i experimentat d’András Schiff.
