‘Jo competeixo’ (i guanyo)

Portada de 'Jo competeixo' dels Manel
Portada de 'Jo competeixo' dels Manel

'Jo competeixo'

Manel

Escoltar ‘Jo competeixo‘ dels Manel, pels qui han seguit la seva discografia, és com retrobar-se amb un amic. Incomoditat, curiositat i expectatives. Ara vesteix ‘pitillos’ i caçadora de cuir, ha canviat l’ukelele pel sintetitzador i duu la guitarra elèctrica enfundada damunt l’esquena. La por de sentir-te traït pel record t’hi fa acostar amb cautela, amb ulls i orelles ben oberts. Han passat tres anys des de l’últim cop que es deixava veure amb aquell ‘Atletes, baixin de l’escenari‘ i la cosa no va acabar de funcionar. D’aquí però sembla va seguir la veta d’or de Teresa Rampell per trobar el so per la nova aparició. Diu que recorda el folk i les tornades acústiques amb tendresa però que allò, ara per ara, és cosa del passat. Ara flirteja amb Antònia Font i amb totes les màquines siderals que van deixar al garatge després del seu comiat. Et parla del seu nou productor nord-americà, de com amb els canvis ha arriscat l’amor dels seus incondicionals i desafiat l’escepticisme dels detractors. Ho explica amb aquella veu profunda i càlida, que canta parlant i parla cantant. La mateixa que abans evocava escenes de la Roma imperial, de les costes mediterrànies, d’històries rurals, de la Dolors i altres benvolguts personatges. En definitiva, el Manel de ‘Els Millors Professors Europeus‘ i ‘10 milles per veure una bona armadura‘. Darrere les ulleres de sol, prova de la seva nova personalitat urbana, encara hi brilla aquell geni d’històries fascinants, sempre tan personals i estranyament universals. Com sempre, quan és el centre d’atenció, desplega la seva xerrera habitual parlant ara de cosines amb ganes de festa, del bombeig de l’hormona de la felicitat (a toc de ritmes llatins), de la paròdia de la competició o d’un atracament d’alta velocitat al BBVA. Se’l veu més desinhibit, tropical, amb ganes de festa i provar coses diferents. Sembla que l’antiga identitat de rondallaire, sempre tendre i melancòlic, encaixa amb les noves pulsions de ritme, amb la seducció del vibrar de l’electrònica. El sol ja vermelleja quan t’adones que ho ha tornat a fer, t’ha tornat a tenir embadalit durant hores. Ha aconseguit que l’escoltessis de la pista 1 a la 11 sense pausa. Ja a altes hores, un cop convençut que t’agrada el nou Manel, et pica l’ullet i s’acomiada amb un fins a la pròxima, aquesta vegada però, deixant-te amb ganes de més, sense saber quan ni amb quines pintes tornarà a aparèixer.

 

8 Veu

8 Lletra

8 Instrumental

7 Novetat

7.8
Més de Joan B. Galí

Joan Margarit, poeta i arquitecte

L’amor és la cosa més misteriosa, no el pots trobar en l’univers...
Llegeix-ne més