Sé més o menys on sóc perquè m’ho han dit. De fet també tinc un grapat de mapes a la vora que ho confirmen. I alguna guia excursionista de la zona botida d’itineraris que aprofiten l’orografia feréstega del Ripollès. Ordenats per temps, dificultat i pujada acumulada, n’hi ha per tots els gustos i gosadies. Al matí plovia i el vent feia ballar els arbres amb vivesa. El foc de l’estiu ja és brasa i aquí la tardor arriba amb deix hivernal.
En acabat de dinar ha sortit el sol i he obert les finestres de bat a bat. Fora els ocells piulaven i unes nenes que semblaven contentes amb el tarannà de província corrien i reien. Un gos enjogassat les empaitava i elles xisclaven en esquivar-lo. Ell s’empipava tot rebolcant-se en l’herba encara humida del matí fins que, resignat, ha capitulat i ha marxat. Ha vist que davant de sis cames llargarudes i esmunyedisses hi tenia poc a fer. S’ha deixat caure mandrós a l’ombra d’una figuera i ha clos les parpelles peludes. És així com s’ha acabat la funció a través dels límits de la finestra. I ara em pregunto quants passis diaris deu tenir i si, a vegades, és el gos qui guanya.
Aquí l’Estat Islàmic no és trending topic. Ningú en parla, ningú en calibra les conseqüències. Ni fent cua a la carn, ni passejant pel carrer major de Setcases. Ara fins i tot jo, que en els darrers dies m’he passat hores reproduint esgarrifoses gravacions que semblen més aviat extretes d’una pel·lícula de ciència-ficció americana dolenta, els veig lluny. Com un espectre macabre, com una imitació carrinclona dels ‘Monty Python’ a l’aràbiga. Lluny d’aquests carrers drets i d’aquestes cobertes de pissarra, lluny d’aquests galliners construïts amb somiers metàl·lics i retalls de fustes atrotinades per mans que han tocat la neu unes quantes vegades.
M’encanto mirant un majestuós gall que ronda el perímetre d’una d’aquestes gàbies improvisades d’arquitectura laberíntica. El paio és el guapo i força com qui ho sap. Conviu amb un grapat de gallines i un parell de galls més joves. Tots semblen perfectament conscients del rol que desenvolupen en aquesta minúscula oligarquia d’aviram de Pirineu. O potser tot són manies meves, i carden dia i nit i tots amb tots, i tant amics. I tan anàrquicament feliços. Al cap de poc les nostres mirades es troben, ara és el gall qui m’examina immòbil i desafiant. Mai he tingut ereccions fantasiejant amb gallines, ni tan sols amb noies disfressades de gallina. Però això ell no té per què saber-ho, així que no deixo de ser un perill de cara a la seva autoestima masculina folrada de plomes. Hi empatitzo i somric, però. Al cap i a la fi tots hem mirat amb ràbia a qualsevol que ens hagi volgut rampinyar la parella aprofitant la idiosincràsia nocturna. La diferència és que ell no ha necessitat un parell de gintònics ni l’empenta d’uns col·legues que ja en porten cinc per fer-ho.
Em perdo en els seus ulls i penso amb què d’aquí a unes hores tornaré a Barcelona, i em capbussaré en les profunditats de la L1, seré una formiga ronyosa a l’abast de tot aquell que decideixi esclafar-la. Lluny d’aquestes valls tornaré a ser un blanc perfecte, com qualsevol dels turistes socarrimats amb els quals conviuré per un temps aproximat de deu minuts en l’interior d’algun comboi. Farà olor de suor i d’un mode irrevocable hi pensaré, és clar que hi pensaré. Però alhora gaudiré cínicament del confort que ens brinda l’atzar, l’estadística i la probabilitat, sempre tan alienes quan es tenyeixen de negre. La salvació tindrà nom de parada. Alguns baixarem i seguirem endavant, abandonant la resta a la seva sort. Heroicament aflorarem a la superfície, on el rastre d’un bus accelerant aixecarà una ventolera que s’emportarà lluny els fantasmes. Els nostres òrgans no hauran esquitxat terra i vidres i no serem portada de cap mitjà sensacionalista. No alimentarem la islamofòbia a les tertúlies de bar. No serem protagonistes d’homenatges a les xarxes. Ningú ens podrà relacionar amb aquelles banderes que decoren l’avatar de Facebook i deixen entreveure rostres filantròpics. Saludarem al porter i pitjarem el botó de l’ascensor, que com de costum, baixarà del vuitè. Aprofitarem l’espera per respondre un parell de whatsapps amb emoticones catxondes. Saludarem a la bruixa de la veïna amb displicència i tancarem la porta d’un cop sec que farà trontollar els envans.
“Va, Marc, anem” – em diu ella-. Desclavo els ulls d’aquell bitxo que de sobte em resulta ridícul i li dedico una ganyota abans de deixar-me anar carrer avall. Al cap i a la fi no tenia cap raó per mirar-me d’aquella manera. És ell qui, custodiat per un exèrcit de mosques, es passa el dia menjant cucs i trepitjant pastanagues pixades fins a la sacietat.
Sopem i enfilem carretera avall deixant enrere Sant Pau de Segúries. Arribem a Ogassa. Passen de les dotze i ningú volta els carrers. La nit és fresca i un parell de veïnes fan safareig de balcó a balcó sota el caliu d’una rebeca. Seran els únics testimonis de l’estela que ha deixat el nostre pas abans de fondre’s muntanya amunt en la foscor.
Va de poc que no escampo per l’asfalt encara calent de la carretera les vísceres d’un pobre gripau que hi reposava. Minoro la velocitat conscient de la sort que a vegades ens acompanya. Celebro no haver-lo enviat a l’altre barri, fins a la fi dels nostres dies ja pagaran prou justos per pecadors.
