Qui és?
Enrique Baeza (Barcelona, 1972) és una ànima multidisciplinària. Educat en els camps de la filologia, l’art dramàtic i la publicitat, desclou amb “Divinas Palabras” amb només 26 anys. El 2008 entra a formar part de l’equip de Toni Segarra a S,C,P,F… com a director de projectes especials. Fins que el 2012 abraça el canvi. Aterra a Nova York amb poc més que un grapat de paraules a la bossa. Des d’aleshores s’ha sotmès a un procés d’investigació amb els límits de la comunicació, tant íntima com col·lectiva. L’objectiu, proposar un desafiament que reivindiqui un nou llenguatge i esdevingui l’alternativa als codis de comunicació pobres i obsolets. Em rep a casa seva amb una notícia que l’impacienta. Li queden pocs dies per portar “WORD PORTRAIT” a Miami, i allà ja l’espera una periodista de Miami Herald.
Una vegada John Baldessari va dir:
“Sempre he sentit fascinació pel llenguatge i la paraula. Sovint, em considero més un escriptor frustrat que un artista”.
Què fa tan poderosa la paraula?
Probablement a la paraula li passa com al cervell, que n’utilitzem un 7%. Doncs amb la paraula amb prou feina arribem al 0,1%.
Els teus retrats s’acaben materialitzant utilitzant-ne ben poques precisament. La síntesi és el fi?
Sí, per mi la síntesi és l’absolut. De fet, és així com funciona el meu cap, amb massa coses alhora m’atabalo. L’altre dia estava explicant a una persona el que faig, i ve donat per allò que he estudiat, art dramàtic, filologia i publicitat, i d’alguna manera la síntesi en tot això és important.
I anant al procés, on trobes la teva matèria primera?
En el cas dels retrats amb paraula, tot és qüestió d’escoltar. Escoltar i observar a l’altre quan parla. És a dir, el que diu, el to de la veu, les inflexions, els silencis, el llenguatge no verbal. Després arriba aquest procés de síntesis del que parlàvem, i això em porta a una conclusió al voltant de què li passa o no li passa a aquella persona. I aquesta part l’has de formular verbalment. Escoltar, síntesis i escriure, en això es fonamenta.
Què busques transmetre en l’espectador?
Normalment percebo dos moments. Suposo que qualsevol artista que fa un retrat, normalment el fa per una persona. A diferència d’altres obres d’art, aquí tens un públic que és una persona. El que m’he trobat després, i és interessant, és com reacciona l’altra gent amb aquest retrat o suma de retrats. I aquesta és l’altra cosa. En aquest sentit m’interessa el que cada persona té a dir, i veure com d’alguna manera tot està cada vegada més relacionat en la meva obra. Què hi ha de veure la persona? Això ja depèn de l’experiència de cadascú, però intento trobar el lligam entre les persones a través del llenguatge.
La teva trajectòria artística comença a Nova York l’any 2012, com neix i què n’extreus?
Sempre m’havia interessat l’obra de Jenny Holzer, volia escriure com ella. Però amb 40 anys, no estava en els meus plans fer-ho. Quan arribo a Nova York desenvolupo un projecte d’una naturalesa diferent del que havia fet fins aleshores i ho ensenyo a determinades persones del món de l’art que intuïa que podrien ser un motor per visibilitzar-ho. Tot va passar en qüestió de setmanes i em va sorprendre.
El que pretenia era intervenir l’espai públic amb missatges d’una sintaxi completament diferent a la utilitzada per la publicitat, però ocupant els mateixos suports on aquesta s’acostuma a visibilitzar, com als opis de les parades d’autobusos. I veure que passava quan la gent s’hi enfrontava, ja que també floria una sintaxi diferent en la seva resposta. Així és com neix una investigació, que encara dura, i que no té fi, tot i que algunes coses ja són més clares. M’adono que el més important de la meva obra és el llenguatge íntim. Aquesta contraposició entre intimitat i espai públic és el que va interessar.
És remarcable aquesta qüestió d’intimat, connecta amb la següent …
Sí, de fet això també podria ser part de la meva obra, perquè tot, absolutament tot, és un text. Aquesta entrevista, la resta d’entrevistes, les reflexions, les crítiques, tot alimenta aquest text que creix contínuament.
Tornant a Nova York, allà aquests missatges es dirigien a la gran massa. Amb ‘WORD PORTRAIT’, en canvi, adoptes aquesta redirecció cap a un discurs més íntim, què suposa?
Escoltar una persona és apassionant, i utilitzo una dialèctica que crea el context idoni perquè això succeeixi. La gent arriba àvida d’explicar, de descobrir-se, de saber coses.
Performance terapèutica?
No, intento que no. Simplement parlar. Si d’aquí se’n pot extreure aquesta idea més terapèutica, no ho sé. Però aquesta és la tesi de la meva obra: la gent no diu res del que els remou per dintre. Em trobo amb gent que durant el procés m’explica coses que mai havia explicat abans a ningú. Com pot ser que hi hagi gent que espera a fer-se un retrat per explicar-ho? Aquí gira tot, al llenguatge íntim. Hi ha una cita d’Elias Canetti que va per aquí, “Digues les coses més íntimes, digues-les, és l’únic que importa, no te n’avergonyeixis, les públiques ja apareixen als diaris”.
Impossible no citar a Richard Avedon eludint contínuament al retrat. Per ell era un pols entre allò que amaga el subjecte fotografiat i el que vol revelar l’autor que el retrata. Segueixes aquestes coordenades?
Precisament la Mercedes Durban va reflexionar sobre el retrat en la meva obra i ho introduïa amb aquesta cita de l’Avedon. Però en el meu cas no ho considero un pols, més aviat al contrari. Agafo el que em donen i no forço a traspassar cap límit, i moltes vegades percebo que aquella persona no s’ha deixat res al tinter. És qüestió de crear el context per tal que això succeeixi, on el vertaderament important emergeix i no pots desviar la mirada. El que passa és que estem molt familiaritzats amb les nostres ombres, ens costa descobrir les nostres parts positives. La majoria de gent que entrevisto les desconeix.
D’alguna manera m’evoca a un procés escultòric, on modeles personalitats de les quals se’n van desprenent capes…
D’alguna manera si, però en aquest sentit intento que la meva part no sigui tan activa. La part important és l’altra persona. Sí que té a veure amb un procés psicoanalític en aquest punt, tu indueixes perquè el que ha de passar acabi passant.
A ‘WORD PORTRAIT’, a més de la persona retratada hi pren part un públic reduït. Són part activa del procés?
Sí, cada vegada més m’adono que la performance, més que per la persona retratada, és pel públic. Jo tinc una conversa amb aquella persona, però veig com afecta a la resta i m’adono que és un exercici totalment simbiòtic.
Quins trets són els més significatius per la conclusió d’un retrat amb paraules?
M’intento fixar amb una idea principal. Emocionalment, mentalment, espiritualment, a les persones ens passa una cosa. Normalment té a veure amb la culpa, l’abandonament, la solitud, la violència, la vanitat. També són interessants els lapsus linguae, en l’error hi ha molta informació.
Has utilitzat el neó per materialitzar algun d’aquests retrats. Per què?
La meva vinculació amb el neó és una cosa de pell. Normalment s’utilitzen a la via pública i expliquen coses molt banals, o també formen part de paisatges nord-americans. En el meu cas evoquen a una persona. Per tant ha sigut un mode d’humanitzar el suport. També hi ha una qüestió ritual, quan s’endolla, la llum, el fet de fer brillar l’essència de la persona.
Hi pot haver art sense ideologia?
Per mi no, però… segur que n’hi ha.
Està tot inventat?
No, absolutament no.
Lluny d’una qüestió de tendències i mercats, quin és el valor d’un autor contemporani?
Un artista és una visió, i com més poderosa sigui aquesta, millor. Per mi el valor està en com connecta aquesta visió amb l’inconscient col·lectiu en un moment determinat. Al final em sembla que l’art és bastant equitatiu amb qui té un discurs.
Un artista és una visió, i com més poderosa sigui aquesta, millor.
Tot i el deix universal de la teva obra, gran part es desenvolupa aquí. Com veus el context artístic local?
Crec que alguns dels millors artistes joves a escala mundial són aquí, a Barcelona. És una pena que no ens n’hem adonat.
Aquest mes et portarà a Miami amb ‘WORD PORTRAIT’. Quina en serà la itinerància?
El passat 13 d’Octubre es va inaugurar una exposició col·lectiva a Bogotà, a Casa Hoffmann. El 19 a Miami, amb la performance a Fu Art Miami Gallery. Al desembre visito Madrid i ja al Febrer Mèxic. També seguiran les intervencions al voltant del món al llarg del 2017.
Algun projecte nou a l’horitzó?
Sí, un projecte amb malalts mentals. Per mitjà d’entrevistes que reafirmin la meva teoria de què el que anomenem malaltia mental és una altra manera d’interpretar la realitat que no encaixa. I és exponencial, si seguim així, d’aquí no massa tindrem la meitat de la població amb algun tipus de trastorn diagnosticat. Així que ens hauríem de començar a plantejar que són exactament.
L’excés d’informació ens aboca a una mena de fuga en termes emocionals?
Absolutament. En gran mesura als telèfons intel·ligents. Som éssers biònics. El que predeien a inicis de mil·lenni ja s’ha complert, hem acabat dominats per màquines.
Ens estimem malament?
Directament no ens estimem.
I la publicitat, és perillosa?
La publicitat com a tal no és perillosa, però alguns dels valors que utilitza ho són. Com la televisió, no és bona ni dolenta, els valors sobre els quals es fonamenta acostumen a ser el problema.
També t’has dedicat a la docència en contextos universitaris.
Sí, fa més de 20 anys que dono classes. L’excés d’informació del que parlàvem abans està narcotitzant als alumnes, i això té uns efectes. Però alhora crec que en l’actualitat la selecció natural és més forta. Els alumnes que siguin conscients del seu món i utilitzin les eines que tenen afortunadament podran anar més de pressa que fa vint anys, però els que no, també notaran l’efecte contrari.
Però sembla que la por al fracàs és una mala herència que arrosseguem. No passa en altres contextos culturals, potser.
Però ja no és una qüestió d’èxit o fracàs en termes absoluts, sinó d’intentar fer coses molt diferents, i algunes surten bé i d’altres no. Algunes les decideixes seguir i d’altres decideixen per tu, cosa que és genial.
Què pot canviar el món?
Posar fi a l’abús. Des de l’element tòxic d’una empresa a un dictador. El món canviarà quan prenguem consciència que som part implicada. Hem d’apostar per la gent valenta, ells són el motor del canvi.
Revolució
Hi ha una possible revolució en cada cosa.
Pàtria
Una paraula que m’agrada molt.
Poesia
Gertrude Stein.
La nova política
Ja no hi ha polítics, hi ha tertulians
Televisió
La reivindico. És un mitjà fantàstic, el problema és el que es decideix emetre. Els que programen tele escombraries es defensen al·legant que la gent ho consumeix. Però hi hauria d’haver una responsabilitat en els programadors.
Un referent
Fernando Arrabal
La mort
Un engany. La gran ‘overpromised’
Un eslògan
Un d’IBM dels anys 80: ‘Is this a great time, or what?’
La replico amb una de David Wojnarowicz: ‘Smell the flowers while you can’
Al final és l’únic real, i l’únic que importa.
