Llums de colors, fum i decibels, molts decibels. Aquests són els ingredients del projecte fotogràfic ‘Zenit’ de Buen Javier que, com un còctel molotov, irromp com un incendi al mig del bosc en plena nit. En les imatges, diversos joves ballen i beuen al ritme de melodies comercials encesos per aquesta explosió sensorial. Ritmes electrònics i llatins per celebrar la litúrgia nocturna. La noció del temps es veu eclipsada i les hores, els minuts i els segons passen de pressa. Els seus cossos es desintegren en la voràgine d’aquest sarau fins que un raig de llum encegadora s’enduu lluny l’univers de fantasia i adverteix que és l’hora d’anar-se’n. Arriba l’alba i, capcots i descamisats, els joves se’n tornen a casa amb l’esperança d’un nou zenit.
Entenem per zenit el punt culminant d’una cosa, també el moment en què el sol es troba en el seu punt més elevat. Aquí, en canvi, els joves –els ara tan anomenats ‘milenials’– que protagonitzen aquest projecte troben el seu zenit particular en aquesta remor de llums i melodies, deixant de banda per unes hores els estralls de la rutina. Una rutina definida per jornades llargues treballant en feines precàries per les quals estan sobrequalificats, considerant la seva formació universitària.
A partir d’aquesta situació tan recurrent als nostres dies, l’autor se serveix del seu entorn més proper per elaborar un retrat generacional que transcendeix els límits del que és aïllat o particular, posant damunt la taula una problemàtica col·lectiva que frega de soca-rel el context socioeconòmic actual. Un context marcat per la incertesa i el desig d’una regeneració urgent del teixit polític del país.
Som part d’un període de transició històric i bategant. I la fotografia no viu al marge d’aquestes transformacions. Més que mai, empesa per la digitalització voraç del mitjà s’ha vist obligada a redefinir els límits de la seva essència. Floreixen arreu plantejaments i pràctiques que en tesen les possibilitats discursives i formals des de la conceptualització a la formalització. L’experimentació es reivindica com a part indispensable del procés creatiu, i és en aquesta línia que el fotògraf Buen Javier ha gestat un projecte que prova de donar resposta a aquesta contemporaneïtat metafotogràfica mentre que alhora esdevé document i testimoni d’una època concreta.
Metres i metres de pel·lícula analògica impregnats d’intersticialitat nocturna, de volatilitat, fugacitat i desintegració. Fotografies que s’allunyen de la condició fefaent tan intrínseca als orígens de la disciplina i ens fan dubtar de la seva pròpia naturalesa. Però res més lluny de la realitat, ho són en la més estricta essència. En qüestions formals, l’abstracció ens recorda que la fotografia ja no és només l’eina amb què reduir el que és sensible a dues dimensions, sinó el mitjà amb què canalitzar reptes:
¿Podem fotografiar el que no podem percebre?
