Els arpegis místics de Ferran Palau

Ferran Palau vessa dins d’aquesta ‘Santa Ferida‘ tot el seu univers de simbolismes obscurs. Un espai oníric on el misteri ens remet a baix tempo a un estat de nostàlgia, de culpa i de por al desconegut. Els que n’hagin seguit la trajectòria aquesta atmosfera ja els sonarà de l’anterior àlbum: ‘L’Aigua del Rierol‘ (2012). L’àlbum bé podria ser un recull de poemes místics en la quotidianitat d’un poblet: petits relats sobre els drames de l’esperit i de la carn. Cadascun d’ells, cobra vida com un tot deslligat de temps i l’espai gràcies a les lletres que deixen joc a la interpretació ‘La Daga’; parla d’un amor que ens porta a la destrucció, ‘Redempció’ sobre l’expiació i el càstig o el ‘tempus fugit’ d”Aurora’. L’àlbum es mou entre el Pop i el Folk, amb una acústica delicada que embolcalla les paraules de Palau. I és que la seva veu s’obra com un salm amb un llenguatge propi de la litúrgia i d’antigues cançons de bressol. Aquesta vegada, però, el retorn és menys barroc en l’aspecte instrumental atorgant-li la virtut de la senzillesa. ‘Santa Ferida’ evoca un món rural antic i fosc, de bèsties entre els arbres i roca nua, l’esguard del foc en un hivern d’alta muntanya, la veu d’un capellà que s’escola per un vitrall trencat. Un disc que guanya profunditat amb cada escolta, i es va omplint de significat, de records, de pors i de passions.

ESCOLTA’L