Independentment de l’opinió que se’n tingui, des de fa relativament poc que el fenomen de l’autopublicació ha deixat una empremta inesborrable en el mercat editorial. I sembla que no hi ha marxa enrere. Gràcies al comerç electrònic i a plataformes com Draf2Digital, Bubok i sobretot Amazon KDP, actualment qualsevol persona pot prescindir de l’editorial tradicional per publicar la seva obra. La irrupció de la IA, a més, pot produir un increment de la producció difícil de quantificar: sense anar més lluny, només el 2025 la controvertida escriptora Coral Hart va publicar més de 200 novel·les amb diferents pseudònims. Davant d’aquesta situació, es fa difícil imaginar que el límit de tres llibres diaris per l’«autor» Amazon pugui frenar aquesta tendència.
A més de la pèrdua de qualitat en molts casos —tot i que no en tots—, la falta d’intermediaris ha disparat la xifra d’obres publicades. Fins al punt que, en els mercats anglosaxons, per cada nou títol que una editorial ofereix al públic se n’autopubliquen més de quatre. Tot i que els números no són del tot clars respecte al seu creixement, en el mercat espanyol l’autopublicació representa entre el 5% i el 7% de les vendes totals d’ebooks. Però, ja que hi som, i si per una vegada escombrem cap a casa? Quins números es mouen en el mercat català? Hi ha algun Javier Castillo o Cinquanta ombres d’en Grey a la catalana? Podríem determinar, a fi de comptes, si val la pena autopublicar en la nostra llengua? Segurament no podrem respondre de manera definitiva a totes aquestes qüestions. Però, com a mínim, potser sí que podem obtenir-ne algunes pistes.
Segons l’estudi «Escriure en català 2023», només el 8,7% dels socis que van participar en l’enquesta de l’AELC van autopublicar o autoeditar la seva primera obra. No obstant això, un 22% del total ha recorregut a aquesta alternativa posteriorment. O sigui, que si sumem les dues estadístiques, tres de cada deu escriptors de l’anàlisi han seguit aquest mètode com a mínim en un manuscrit. Més enllà de les dades, entre els casos d’èxit destaca el de Laia Vilaseca, que després d’haver autopublicat La noia del vestit blau a Amazon, on en va vendre 2.600 exemplars, el 2021 la va publicar de nouamb Rosa dels Vents, un dels segells catalans de Penguin Random House. Per fer-nos una idea, i en paraules de Josep Cots, un èxit en vendes en català rondaria els 1.500-2.000 exemplars. Un altre referent seria Nova Planta 2034: Ni treva ni pau (2024), de l’autor sota el pseudònim de Marc Comanegra, que recull 234 valoracions a Amazon i en una entrevista va assegurar que en va vendre uns 250 en només tres dies. Malgrat tot, la recerca en aquest àmbit encara és escassa, i tampoc hi ha moltes més obres autopublicades que hagin obtingut tant de ressò a través de les xarxes o el boca-orella. La gran majoria, al cap i a la fi, passen desapercebudes.
«Va ser un maldecap», diu l’Aleix Ortuño, qui el 2017 va autopublicar la novel·la de fantasia fosca El paradís mort, conjuntament amb el seu germà Arnau. En un principi l’objectiu era enviar-la a una editorial de sempre, però tot i passar per moltes mans, potser per la quantitat de pàgines o bé per la complexitat del gènere, finalment va acabar sent rebutjada. Així doncs, en comptes de guardar-la en un calaix, van decidir pagar la correcció, maquetació i impressió de la seva pròpia butxaca, i la van presentar a la llibreria Gigamesh, en un juliol en què van arribar al Top 1 de vendes. Malgrat l’esforç i les ressenyes positives —a més de ser mencionats en un article del Diari Ara—, només en van vendre entre uns 50 o 60 exemplars. «Crec que la culpa no és del català, crec que la culpa és més de l’autopublicació, que em sembla mal vista», explica l’Aleix, entre altres motius perquè potser en el 2017 no era tan popular com ho és ara, i encara avui tampoc té l’estatus —ni els mitjans— d’una editorial amb renom. «No és una cosa que repetiria», ens comenta, però aleshores li feia mal tenir una obra florint-se en un calaix. Tot i que, en perspectiva, «ara trobo que no hi feia cap mal i que allà hi hagués tingut aquell potencial, aquell poder esperar el moment adient».
L’Eva Matamoros, en canvi, ens assegura que va ser la «manera més fàcil i ràpida». El viatge del Nandou: del Senegal a Catalunya ens mostra la història real d’en Nandou, un jove senegalès amb discapacitat que va ser adoptat per una família de Molins de Rei. Amb la voluntat de donar-li veu, la seva història aborda temes tan candents com la inclusió, l’accessibilitat universal o la vida comunitària. «Tenia molt clar com havia de ser, fins i tot el format», ens respon, i gràcies als seus contactes i les il·lustracions de l’Aïda Galceran, el llibre s’ha convertit en tot un èxit en el municipi. Tant és així que a l’acte de presentació hi van acudir unes tres-centes persones, i de fet per aquest Sant Jordi ja en té preparada la segona edició. A més a més, part dels beneficis van dirigits a l’associació Enreda’t per la (dis)capacitat i el Club boccia Sebastià Massana, on actualment en Nandou juga. «A Molins no crec que venguis gaires llibres en castellà», li va respondre una llibretera, i malgrat que la traducció finalment es va dur a terme, sembla que les vendes en català continuen sent molt superiors a les de l’altra llengua.
Per altra part, «quan vaig endinsar-me dins del món de l’autopublicació, no en sabia res», ens comenta l’escriptora Núria Fortuny. Al principi, just en plena pandèmia, no tenia cap contacte ni referent per prendre com a guia, però en aquell moment va decidir que valia la pena intentar-ho per complir un somni. El seu primer error, ens diu, va ser contactar amb una editorial de coedició. No només pel preu massa elevat, sinó perquè al cap i a la fi «el millor és fer-ho pel teu compte amb bons professionals». El segon error va ser contactar amb una bookstagrammer —de qui no en tenia cap referència— només pel fet de tenir molts seguidors, la qual va destrossar-li la novel·la en una sèrie de stories. Tanmateix, això li va servir per fer-se més forta, i gràcies a aquesta primera obra ara continua escrivint amb Rosa dels Vents, on just acaba de publicar Torn de guàrdia. A la pregunta de si val la pena autopublicar en català, ens respon amb un «Sí» rotund. «Hi ha persones que llegeixen en castellà perquè l’oferta que hi ha disponible en català no és prou atractiva per a elles», argumenta, i per això, «publicant en català els ofereixes l’opció de poder llegir en la seva llengua».
