Ahir es va celebrar la (75a?) Nit de les Lletres Catalanes, una gala que va aplegar prop d’un miler de persones i que es va retransmetre per la ràdio i la televisió públiques catalanes. L’acte reproduïa amb bastant exactitud l’esquema de qualsevol gala dels premis Gaudí. No és casual: la direcció la signava el Lluís Danés, responsable també d’algunes edicions dels guardons del cinema català. El resultat va ser una cerimònia que aspirava a imitar el model de les grans gales nord-americanes sense acabar de decidir què n’havia d’adoptar: l’humor pujat de to —potser recordeu el Mag Lari presentant els Gaudí i repartint a tort i a dret contra la Rahola, Quim Torra etc—, les constants versions musicals —cito en Trodeponent: «que sigui la nit de les lletres i que algú s’hagi oblidat de la lletra de la cançó»— o els petits gags televisius pregravats.
En qualsevol cas, en totes les intervencions del president d’Òmnium hores prèvies a l’acte quedava clar quin era l’objectiu de l’operació: aconseguir més lectors. És el mateix argument que sovint s’esgrimeix en el cas dels Gaudí: fer una gran gala per aconseguir més públic. Tanmateix, assumir que retransmetre una cerimònia per televisió pot traduir-se automàticament en més lectors —o en més espectadors de cinema català— és, com a mínim, discutible. De fet, no calia esperar a la gala per intuir que els premiats no podien ser escriptors massa discrets, d’aquells que no surten mai de casa. Si l’acte havia de funcionar també com a espectacle televisiu, els primers noms havien de resultar recognoscibles per al públic. El mateix criteri semblava aplicar-se als presentadors.
La gala, que havia de durar poc més d’una hora, es va acabar fent llarga i feixuga. Costa d’imaginar que aquests hipotètics futurs lectors —aquells a qui suposadament s’adreçava l’esdeveniment— s’empassessin sencera una cerimònia així. Encara més: el to general semblava transmetre una certa unidireccionalitat. El missatge semblava adreçar-se sobretot al mateix sector —una mena de «no us queixeu»— més que no pas a aquests suposats nous lectors. Tot plegat feia pensar que l’espectacularitat televisiva —un model que fa anys que sembla esgotat— servia sobretot per recordar qui té la capacitat d’ocupar la televisió pública. L’any vinent, però, la pregunta serà inevitable: els tornaran a colar a la tele i a la ràdio? I, si és així, amb quin argument? Cada any haurà de ser una gala excepcional?
Enhorabona a tots els premiats!
