Modernitat líquida, Univers i el ‘Límit Constant’

Univers recuperava amb ‘L’estat natural‘ (2014) el post-punk amb tones de ‘reverb’ dels 8o. Un so semblant al de Joy Division, Jesus and Mary Chain, The Cure o dels Echo & the Bunnymen amb una forta anima surf. L’LP hauria pogut colar perfectament per un casset extraviat d’època trobat a la guantera d’un DeLorean. Melodies pop tristes i meloses, soroll, lletres ombrívoles i amb un punt críptic de rerefons èpic. Riffs rabiosos, veus d’ultratomba i una bateria bategant amb força. Ara bé, un senzill mimetisme no té cap mena valor creatiu. Simple tècnica. Però Univers va saber no quedar-se en la forma, adaptant-la als seus propòsits i omplint-la de contingut.

‘Límit Constant‘ (2016, Famèlic) està preparat amb la mateixa química precisa, sí, però amb alguna variant en els seus components. Mentre l’antic LP semblava parlar d’una particular cosmovisió material (molt adient pel nom del grup) ‘Límit Constant‘ vol dur-nos ara a la modernitat a través de la retina dels 90. (Barcelona JJOO, Aliança 2000, Europa). I és que l’àlbum s’inspira en l’obra del sociòleg Zygmunt Bauman on es parla d’una societat líquida, sense valors duradors i en constant carrera cap a la novetat. Aquesta vegada l’àlbum és més dens, amb més profunditat musical i narrativa. En algunes peces hi veiem petites incisions d’electrònica que els acosten als New Order o a propostes més actuals com John Maus o Crystal Stilts. L’àlbum transmet un cert sentiment de vulnerabilitat i fascinació davant d’aquest motor imparable de la modernitat.

Des de la ‘Pedregada‘ (2012) (que encara sonava una mica a Mujeres) sembla que han anat calibrant el punt just: més tèrbols, més pessimistes, més urbans, més ambigus i sensorials. Com un grup de surf rock que s’enfonsa progressivament en una bassa de pessimisme existencial. Per tercera vegada és d’agrair una veu més fosca en un panorama musical català on sobra el confeti de colors.