La primera imatge que apareix rere la paraula ‘museu’ és inevitablement ‘Louvre’. A la ment hi acuden imatges de sales immenses, preparades per acomodar experiències transcendentals mentre s’observen quadres sublims com La Balsa de la Medusa, de Théodore Géricault. La imaginació s’omple de sostres alts i lluminosos que generen una sensació d’infinitud. L’únic so en el que es pensa és el molest grinyolar de les sabates sobre un parquet que va ser immaculat però que ja acusa el pas del temps.
El Museu del Barça a priori també hauria d’oferir una experiència transcendental, però a mesura que la visita avança, la promesa d’estar en un temple al futbol es dilueix. D’entrada, sobta la gran quantitat de gent que hi ha. No és fàcil adonar-se’n, quan s’entra en la foscor de la sala: la diferència entre la llum de l’exterior i la foscor de l’interior provoca uns segons de desconcert en tots els visitants. Quan les pupil·les s’han adaptat al to tènue de la sala, apareix la primera incògnita: cap a on cal dirigir-se?
L’opció que tria la majoria dels aficionats al futbol —n’hi ha que no són pas del Barça, però que coneixen la història del club— és començar per la seva dreta. Allà comença una gimcana capaç d’esgotar fins i tot el visitant més pacient. Un panell enganxat a la paret que descriu amb total brevetat la cronologia des que Joan Gamper va fundar el club fins a l’actualitat, parteix en dos una gran vitrina plena a vessar de tots els títols que ha guanyat el conjunt blaugrana.
És complicat poder admirar amb tranquil·litat les copes i les seves inscripcions: ho impedeix sobretot una corrua d’infants, enganxats de la mà als seus pares, que es mouen sense cap mena de sentit aparent i acaben desplaçant a tot aquell que intenta passar més de cinc segons admirant la rocambolesca cal·ligrafia de l’extinta ‘Copa de Ferias’.
Si un no s’hi fixa, en arribar a les quatre copes d’Europa —en falta una: està exposada en una vitrina a part que destaca el triplet aconseguit l’any passat— s’adona que s’ha saltat l’homenatge a les estrelles que han passat pel club aquests 116 anys d’història. Els tacs de Josep Sastre, la samarra d’Hristo Stoichkov o els guants de Victor Valdés corren el seriós perill de passar totalment desapercebuts degut a la voràgine de caos que impera al museu.
Les Copes d'Europa són la joia de la corona del Museu del Barça
Les Champions són l’autèntica joia de la corona, el centre de totes les mirades i l’objectiu de tots els flaixos. A més, ofereixen una perspectiva immillorable per poder reviure els millors gols de la història recent. Un panell interactiu, fins ara inaccessible pels caps dels qui encara estan a la part de baix, mostra les jugades irrepetibles que han donat tardes i vespres ja inesborrables de la memòria.
Després de les multituds de l’interior, sortir al Camp Nou ofereix una alenada d’aire revitalitzadora només comparable als canvis de joc que feia Xavi Hernández quan detectava que massa jugadors s’havien acumulat en una banda del camp. La grandiloqüència que desprèn l’estadi ja no abandonarà als que l’observen per primer cop. A peu de gespa, el visitant se sentirà petit si coneix mínimament les actuacions que s’han gestat a pocs metres d’on estan situats.
Segurament, el més impressionant de la visita és pujar al capdamunt del Camp Nou i gaudir de la visió que tenia en Joaquim Maria Puyal mentre s’excitava cridant: “Encara Messi! Encara Messi! Encara Messi!”. Aquest ascens a les altures ofereix un panorama incomparable… que encara es valora més quan toca descendir a les profunditats i retornar a les entranyes del museu.
Més foscor. Més gent. Menys Barça. Interactius envoltats de nens —i no tant nens— que envolten les pantalles com les abelles volen al voltant d’un pot de mel obert en una taula de jardí a la primavera. A cada cantonada hi ha records inversemblants per emportar-se a casa: la gespa del Camp Nou, la moneda del Barça, la foto amb les estrelles de l’equip —no les de veritat, clar. Tot es pot comprar. Bé, tot, menys la tranquil·litat d’aprendre la història del club més exitòs de l’última dècada.
El Museu del Barça és com la defensa que va plantar davant la porteria el Chelsea de Guus Hiddink el dia en què Iniesta va permetre als blaugrana arribar a la final de Roma. Aquella nit, tots els anglesos defensaven a la frontal de l’àrea i això provocava que gairebé tot el Barça hi acabés petant. Per culpa d’uns i d’altres no hi havia fluïdesa de joc. L’excessiu nombre de visitants i el desordre amb què ha estat planificat el museu té més signes de naufragi que d’experiència transcendental. La visita està massa allunyada de promesa inicial i sens dubte, a anys llums de la mística observació de la Balsa de la Medusa.
