‘The Walking Dead’ o el poema de la força

Parlar sobre el retorn de ‘The Walking Dead‘ és parlar sobre ‘The Day Will Come When you Won’t Be’. El capítol, dirigit per Greg Nicotero i que va comptar amb una audiència de gairebé 17 milions d’espectadors només als Estats Units, suposa la fi de la televisió convencional. Traspassar la pantalla per anar més enllà, en un discurs allunyat del formalisme al qual ens té acostumats l’AMC. Un formalisme que ja va generar certa controvèrsia amb l’explosió (massa) explícita que va posar fi a la vida de Gustavo Fring a Breaking Bad, però que sempre s’havia mantingut respectuosa amb el públic. En aquest cas, no és així. ‘The Day Will Come When you Won’t Be’ és una experiència incòmoda. No només per la manera en què Nicotero narra la història, a partir d’un seguit de flashbacks que deixen a l’espectador mig estabornit i que pretén (en certa manera) reflectir l’estat mental d’en Rick, sinó per la seva aposta de realització. Potser una mica empesa per la por a les filtracions (de fet es van haver de gravar les morts de diferents personatges) i a no decebre als fans més devots del còmic. Potser, es tracta de la fi d’una hegemonia que s’estenia sense gaire sentit. La necessitat d’un canvi. La proliferació de la força. El poema de la força.

Per primer cop l’heroi és estomacat, ridiculitzat i traumatitzat davant del seu poble. Es canvien les tornes

Simone Weil parla en el seu llibre La Ilíada o el poema de la fuerza de què “un hombre desarmado y desnudo sobre el cual se dirige un arma se convierte en cádaver antes de ser alcanzado. Durante un momento todavía calcula, actúa, espera.” Tots els homes de Rick són morts, molt abans que Negan els apunti amb Lucille, el seu bat de fusta envoltat de filferros i amb el qual imparteix la seva justícia divina. Amb el ceptre o “paròdia d’Excalibur” com bé apunta Jorge Carrión al seu article de JotDown, estableix una nova jerarquia, un nou sistema polític i social dins del qual la gent d’en Rick no hi té cabuda. Per primer cop l’heroi és estomacat, ridiculitzat i traumatitzat davant del seu poble.

Es canvien les tornes: el perill ja no es troba fora, entre les restes i el rebuig dels morts, sinó a dins, a la comunitat humana, entre els vius. Vius que, com diu Weil, ja no ho són tant. Precisament d’aquesta força de la qual parla al llarg del text, es torna una pulsió viva, que muta i s’estén per un capítol del qual és impossible escapar. Una realització tancada, a sobre dels personatges i sense cap mena de referència i relació amb l’espai, submergeix a l’espectador en una angoixa que arriba al seu punt àlgid amb el moment bíblic d’en Rick i el seu fill. La força del personatge de Negan és aclaparadora, opressora. És la metàfora d’un poble sense guia, abandonat, que busca sense sort la terra promesa. Un nou inici però aquesta vegada sota el pes d’un psicòpata.

L’experiència estètica de contemplar la mort de dos personatges tan estimats pel públic entra en controvèrsia amb el que realment volen transmetre les imatges

L’espectacle de ‘The Day Will Come When you Won’t Be’ és tan gratuït i innecessari que converteix el retorn de ‘The Walking Dead’ en un dels pitjors moments televisius de la història. Tal com cita Carrión de nou, “no hay respeto por el espectador”. Quin paper ens queda? Contemplar la desgràcia d’uns personatges sacsejats per la mala fortuna i la força aliena, no només dels caminants sinó també de l’ésser humà decidit a exterminar el que queda d’humanitat en el món. Com be afirma Weil, “el espectáculo de un hombre reducido a tal nivel de desgracia, congela tanto como el aspecto de un cadaver”. L’experiència estètica de contemplar la mort de dos personatges tan estimats pel públic entra en controvèrsia amb el que realment volen transmetre les imatges de Nicotero. Tornem llavors al “voyerismo macabro” del que vaig parlar en una ocasió amb motiu de ‘The Passion of the Christ‘, un exercici totalment incoherent on Mel Gibson estira els límits de la violència fins a extrems impensables. Si la cinta sobre la mort de Crist no escau en floritures, a ‘The Day Will Come When you Won’t Be’ ens trobem amb un exercici metafísic de psicologia i existencialisme d’estar per casa. Negan exerceix de guia espiritual, empenyent al personatge d’en Rick a plantejar-se coses tan primitives en poc més de mitja hora, com la mort o la vida, el poder i la feblesa o la família i la moral.

És cert que la mort és un passatge imprescindible. Un estadi més dins del cicle de la vida, però fins a quin punt en tenim la potestat d’allargar a plaer el patiment d’un ésser humà? Quina justificació moral en queda darrere? Si analitzem fredament l’actitud del grup de Rick, ens adonem que l’instint de supervivència (el mateix que ens continua arrossegant a veure capítol rere capítol d’una sèrie que va perdre el seu sentit fa temps) no és més que una mimesi, una imitació de “la nada” de la que parla Weil. Perquè ells, una vegada lliures, es converteixen en coses. En cossos sense vida sobre els genolls, suportant la càrrega, no només de les futures ordres d’en Negan, sinó també d’un horitzó incert i de l’absència de l’ésser estimat. Tant drama hi ha en el comeback de la sèrie com avorriment, desídia i xafogor en el segon capítol, ‘The Well‘, en el que sen’s presenta una nova comunitat anomenada Kingdom, governada per l’excèntric rei Ezekiel i el seu tigre. Coitus interrruptus per una sèrie que encara avui és capaç de sorprendre, però que a la vegada és víctima de la seva pròpia naturalesa de blockbuster. De fet, la sèrie de l’AMC aglutina un tant per cent molt elevat de l’audiència de la cadena, un exercici, un poemari de força que es transforma en la llibertat d’aplaudir la violència d’una manera desmesurada. No només amb els morts, sinó amb les poques “coses” que encara queden vives.