Soma i el terror existencial

Fer por no és fàcil. Ho sabia Poe, ho sabia Lovecraft, ho sabia Murnau, ho sabia Hitchcock i ja fa temps que ho ha entès l’estudi de videojocs suec Frictional Games, que ara torna amb Soma. La credulitat del lector/espectador/jugador és una barrera d’ulls que molt pocs saben agafar desprevinguda. Les grans veus dels relats de terror saben precisament com adormir-la, presentant la situació amb intel·ligència, endinsant-nos de mica en mica en la història, xiuxiuejant-nos pistes sinistres a cau d’orella, dibuixant el monstre amb paciència i malicia.

L’estudi suec ha creat escola en el gènere del terror psicològic amb exponents com ‘Penumbra‘ (2007) o bé la saga ‘Amnesia‘ amb ‘The Dark Descent‘ (2010) i ‘Machine for Pigs’ (2013), aquesta última en col·laboració amb els britànics The Chinese Room. En la seva nova proposta retornen amb una història encara més carregada d’imaginació, tortuositat i misteri, intentant donar de nou una altra volta de torn.

Soma deixa de banda la fantasia a l’Europa de l’est i les entranyes del Londres victorià dels dos capítols d”Amnesia’ per saltar a la ciència-ficció de tints apocalíptics. Simon Jarret, el protagonista, desperta a Phatos II, unes instal·lacions submarines d’investigació puntera al mig de l’atlàntic. Però com ja és habitual en els suecs, no recorda com hi ha arribat. El brusc despertar ‘in medias res’ ens descol·loca, el personatge es troba en un lloc desconegut i, per si no hi hagués prou, en una època que no li escau, el 2104. L’últim record que té el jove dissenyador de Toronto és haver sortit de casa per anar-se a fer unes proves mèdiques l’any 2004. Ben aviat ens n’adonarem que alguna cosa no acaba de rutllar i que el món que coneixia, el nostre,  ha canviat per sempre. Entendrem, que en la foscor humida dels passadissos submarins de Phatos II,  ens espera una companyia poc agradable.

A Alien, Ridley Scott entén que el seu xenomorf, que ja de per si és terrorífic, farà encara més por si el manté bona part de la pel·lícula a l’ombra. Les criatures que ens esperen a Phatos II, sospitosament també amb força inspiració estètica amb l’obra de H.R. Giger o Beksinski, s’apliquen aquesta màxima. Les veurem poc però, quan apareguin, ens agafaran desprevinguts o amb la pell sensible després de minuts de passos furtius i ombres capritxoses.

Quina és la diferència entre la màquina i l’home? Som cos o pensament? Què significa existir? Podem transcendir a la mort?

Diàlegs aconseguits, personatges prou rodons y una ambientació opressiva digna d’un ‘Death Space’. A diferència d’aquest últim però, sota l’embolcall d’aventura futurista dels 8o’s, Soma amaga una història d’horror existencial de profunditat notable. Els antagonistes a l’estil de ‘The Thing’ només són l’excusa.  El joc ens arrossega sovint a dilemes morals i metafísics: Quina és la diferència entre la màquina i l’home? Som cos o pensament? Què significa existir? Com podem transcendir a la mort? Què ens fa diferents d’una màquina? En aquest sentit el joc segueix el rastre de propostes com ‘The Swapper‘ o ‘The Talos Principle‘ on trobem també, entre repte i repte, un fil filosòfic on es juga amb la tecnologia, la metafísica i la bioètica.

El ritme de joc compassa bé els nivells de més contingut narratiu amb d’altres focalitzats en l’acció, mantenint així un interès sense aturador. També trobarem algun puzle que no requereix gaire enginy però original i ben integrat en la narrativa. No espereu una Rapture espaiosa i elegant, ens mourem per diferents bases claustrofòbiques del complex com Upsilion, Lambda, Delta, Theta, per intentar arribar al capdavant de l’abecedari. Entorns que busquen el realisme gràfic, variats i amb caràcter. Destaquen els tenebrosos paisatges submarins de les foses abissals. Però on el treball artístic ha fet més acte de presència ha estat en l’impecable i malaltís disseny dels personatges. S’agraeix el munt de material que podrem examinar per anar descobrint pistes de la història: notes, diaris, ordinadors, dibuixos, estudis, fotografies.

Les mecàniques de joc segueixen l’estil dels ‘Amnesia’, de nou no ens podrem defensar. A Soma només tenim l’opció d’observar, córrer, amagar-nos i confiar en què siguem prou sigilosos per no ser descoberts. Aquesta indefensió és un dels grans encerts per fer-nos entrar en pànic, una tendència que també hem vist en propostes com ‘Outlast’ (2013). L’obra ve acompanyada d’una magnífica banda sonora i d’uns increïbles efectes de so que encaixen a la perfecció amb l’ambientació fosca i retorçada de Soma. Article a la revista Lúdica.