Pinzellades de denúncia

Autoretrat de'n Miquel Fuster en la seva etapa al carrer

Les imatges diuen: això és el que els éssers humans s’atre­veixen a fer, i fins i tot, s’ofereixen a fer, amb entu­siasme, convençuts que estan obrant justament. No ho oblidis

“És evident que el patiment humà és motor de la producció cultural”, reconeix el fotògraf català i fundador del col·lectiu RUIDOPhoto, Edu Ponces, qui consciencia: “sempre ho ha estat i és precisament grà­cies a això que ens posicionem i reflexionem sobre les fonts d’aquest patiment i els camins per a superar-ho”.
El gran mestre del Romanti­cisme pictòric, Francisco de Goya i Lucientes és pare de Els desastres de la guerra, una sèrie de vuitanta-dos gravats en què el pintor aragonès va captu­rar la crueltat i els horrors de la guerra de la Independència espanyola a través de la tècnica de l’aiguafort. Una producció artística pertorbadora i mora­litzant que volia conscienciar la societat dels albors del s.XIX de les atrocitats que la humanitat era capaç de cometre amb impunitat con­tra els propis individus que la componien. Un objectiu que la producció del pintor romàntic comparteix amb les fotografies bèl·liques de l’actualitat, com bé subrat­llava el 2003 l’assagista estatunidenca Susan Sontag a la seva obra Davant el dolor dels altres: “les imatges diuen: això és el que els éssers humans s’atreveixen a fer, i fins i tot, s’ofereixen a fer, amb entusiasme, con­vençuts que estan obrant justament. No ho oblidis”.
Goya va voler sensibilitzar la població a través de la seva producció, els seus gravats tenien la inten­ció d’apel·lar directament a la consciència humana a fi de potenciar un canvi en la societat del moment. El pintor va voler denunciar la barbàrie a través del mitjà de comunicació en què millor es desenvolu­pava. Un fet transversal en la història de l’art i de la humanitat. Les tècniques canvien, les finalitats són les mateixes: comunicar, denunciar, conscienciar. L’Art, en totes les seves vessants, esdevé una eina amb un poder substancial per escometre aquesta missió.

PINZELLADES CICATRITZANTS

Miquel Fuster és un pintor català nascut al si de la Barcelona dels 40. El seu amor pel còmic ve de llarg, recorda amb nostàlgia l’època en què va començar tot, tenia únicament dot­ze anys quan, de camí a l’escola i per tal d’ame­nitzar el trajecte, com­prava exemplars del Capità Tro a un petit co­merç del barri de Sants. En Miquel va créixer i madurar entre pinzells. Després de més de dues dècades dedicades exclu­sivament al dibuix gràfic d’encàrrec i a treballar per a les grans firmes catala­nes, un dia es va veure abocat a la fredor del carrer. Un sobtat incendi el va fer fora de casa i, refugiat en la compassió de l’alcohol, no va ser capaç d’afron­tar la nova situació. Tot li va venir de cop: la pèrdua de la parella, l’incendi, el desnonament…el carrer.

Els passejos i avingudes de Barcelona ràpidament es van convertir en la seva nova llar però, mai no va deixar de dibuixar. Guanyava els escassos diners que li permetien sobreviure venent quadres a turistes tot i que reconeix, avui ja sense vergonya, que invertia gai­rebé tots els ingressos en tabac i alcohol. Quinze anys malvivint sobre el fred paviment barceloní li va costar un fort agreujament del seu estat físic. Quan la Funda­ció Arrels el va recollir del carrer, era una ombra del que havia estat anys enrere. 42 kg de pes aixecaven amb di­ficultat els vestigis d’un home de més de metre vuitan­ta d’alçària. Una vegada instal·lat a una nova llar tute­lada, des de la fundació se li va encoratjar a dibuixar la pròpia vivència al carrer a fi de tancar definitivament aquell episodi de la seva vida i denunciar la precarietat d’aquells que viuen sense un sostre que els arreceri.
A través del dibuix en Miquel va donar visibilitat a una temàtica invisible com és el dia a dia d’un sense sostre. Una vida en què les 24 hores vénen marcades per la monotonia de la soledat i la fam però, sobre tot, per la por, la vulnerabilitat i la violència. El dibuixar també li va permetre cicatritzar velles ferides. Recordar els dies al carrer no va ser fàcil però, va resultar terapèutic: “tot i que va ser un procés dur, el va ajudar a al­liberar-se de les seves feri­des i a denun­ciar aquesta situació desco­neguda per molts”, assegura Albert Soler, un conegut d’en Miquel que tornarà a aparèixer més endavant.

A través del dibuix en Miquel va donar visibilitat a una temàtica invisible com és el dia a dia d’un sense sostre

D’escombrar en les seves memòries i ressuscitar els vells records del carrer en van néixer tres novel·les grà­fiques en què la seva firma de dibuixant d’agència és pràcticament irreconeixible. De l’estil senzill de línia clara i temàtica romàntica destinat majoritàriament a un públic adolescent va passar a escenes tètriques d’es­tètica gòtica. En totes elles, el traç uniforme de l’artista transmet dolor. “Al final l’art és una forma de comu­nicar i, en expressar, et desfàs de certes càrregues que portes a sobre”, explica Soler. Miquel Fuster va can­viar en aquells carrerons, va madurar com a persona, com també ho va fer el seu estil. Reconeix que con­viure dia sí dia també amb la foscor del carrer, el so­friment i l’amargura va enfosquir el seu traç: “busques amb el dibuix mimetitzar-te amb el medi, amb l’am­bient, transmetre les agressions, que no són poques”. Comparteix que durant aquells quinze anys vivint sense sostre anava sempre intentant passar inadver­tit, camuflant-se sota les seves robes, unes seqüeles de les que encara avui no es pot deslligar: “com en el carrer, volia ama­gar-me en els meus dibuixos, per això són tan foscos”. Reconeix que si pogués afegir més ne­gror a les seves obres ho faria però, “ja no es veuria res”, riu. Comunicar a través de la seva estilogràfica l’etapa més dura de la seva vida li “va servir com a bàlsam”, li va ser útil per a tancar per sempre les fe­rides del passat i poder avançar cap a un nou futur, tot i que, amb pesar reconeix que mai no recupe­rarà els quinze anys de la seva vida perduts al carrer.

Auretrat de'n Miquel Fuster

blogRETRATS SENSE SOSTRE

Fuster ha estat una de les peces clau de Retrats Sense Sostre, un projecte altruista que neix de la confiança en el poder transformador de l’art. Què passaria si un retrat, símbol aristocràtic i de posició social, es fes a una persona sense llar? Sota aquesta premissa, l’igualadí Albert Soler va posar en marxa un projecte en què artistes de trajectòries i especialitats molt dispars van rebre l’encàrrec de retratar a una persona del carrer per tal de donar-li veu i presència en la societat. Retrats Sense Sostre neix amb la voluntat d’explicar històries diverses a través de l’art. L’autor del la iniciativa indica que a través del projecte es volien trencar els tòpics i les aparences en “mostrar la gran varietat de persones que es poden arribar a trobar en aquesta delicada situació”. Rostres anònims que bé podrien ser qualsevol de nosaltres o els nostres relatius i que no tenen cap altre objectiu que explicar la realitat en la que vivim: “una realitat en la que davant una persona sense llar tendim a observar-les des de la distància per tafanejar o simplement girar la cara i no mirar-les”, es lamenta Soler. “Es volia denunciar la falta d’interès i de preocupació per la gent que està en aquest mal tràngol”, especifica un dels artistes que ha participat en la iniciativa, el pintor polifacètic Benjamí Tous, qui es lamenta de viure en una societat que sembla no voler actuar contra aquesta trista situació.
A través de les pintures, Retrats sense sostre vol humanitzar els seus protagonistes en risc d’ex­clusió social i aconseguir que, per primera vega­da, la societat en el seu conjunt els miri a la cara, com a persones, com a iguals. Sense prejudicis.
En el projecte hi han parti­cipat un total de 12 binomis. Les parelles, durant les dife­rents sessions, dialogaven entre elles per tal d’arribar a un ma­jor grau de coneixença mutu.
Tot i que no eren pròpiament les persones sense sostre els qui executaven l’acció artística, el fet de ser escoltats per una altra persona, per primera ve­gada en molt de temps, els va fer guanyar confiança i autoestima. “L’experiència ha estat transformadora en el sentit que l’art els ha permès sentir-se persones una altra vegada”, assegura l’impulsor de la iniciativa. Els retrats van ser distribuïts per diferents punts estratè­gics de Barcelona. El d’en Miquel Fuster està emplaçat al Carrer del Cardenal Casañas número 13, al costat del comerç Casa Piera, establiment en què el dibuixant comprava els materials i d’on sempre va rebre bon tracte tot i estar al carrer. Naturalment, en concentrar ambdós perfils en una mateixa persona, en Miquel va fer també el treball de l’artista i va donar vida a un au­toretrat. Allò curiós es trobar un estil completament diferent al de les seves darreres obres. Oli sobre tela, 50x60cm, a color. La calidesa de la seva pell contrasta amb la fredor de les robes que porta. La seva vida ha do­nat un canvi de 180º, però encara no ha mudat de pell, arrossega irremeiablement el pes dels 15 anys al carrer.
La dotzena de rostres re­partits per la ciutat catala­na vol recordar a la socie­tat barcelonesa que totes les persones som iguals i que, en conseqüència, hem de compartir els ma­teixos drets. En Benjamí Tous ho té clar, el resultat ha estat tot un èxit: “en evidenciar aquesta realitat, hem provocat que algunes persones s’interessin en la problemàtica i ajudin apuntant-se a un voluntariat”.

miquel
Miquel Fuster mostra el seu autoretrat Foto: Juan Lemus

 

Tots els dibuixos publicats en aquest reportatge són obra original de’n Miquel Fuster
Més de Adriana Domínguez

Traspassant el límit

PEL·LÍCULA: NIGHTCRAWLER   DIRECTOR: DAN GILROY   GÈNERE: THRILLER   ANY: 2015...
Llegeix-ne més