Sherlock Holmes o la prova de que la immortalitat ficcional existeix

Teniu un misteri a resoldre, un problema que no us deixa dormir. Els amics no us fan cas, i les habilitats deductives de Scotland Yard són cada vegada més qüestionables. Es tracta, possiblement, d’un cas estrany, surrealista, sense cap mena de sentit; uns ballarins dibuixats amb guix al vostre pati, unes llavors de carabassa que us arriben per correu, un diamant blau que apareix enmig del dinar de Nadal. Però a qui recórrer? Quin és l’últim refugi dels que busquen respostes? El número 221B de Baker Street. Amb motiu del festival BCNegra, en el qual es dedicarà una sessió al singular personatge d’Arthur Conan Doyle anomenada ‘Elemental, Holmes’, us proposem un repàs per les incomptables adaptacions cinematogràfiques d’un dels detectius més famosos de tots els temps.

S’ha fet nombroses pel·lícules i sèries de les aventures de Sherlock Holmes, siguin de tall clàssic, com el Sherlock Holmes dels 80 que interpretava Jeremy Brett, modernes, com la versió de la BBC que encarna Benedict Cumberbatch o  veladament inspirades, com evoca l’irreverent Doctor House.

Tots coneixem la història, de fet, no cal haver llegit cap dels relats de Conan Doyle. Holmes és un hàbil consultor privat amb unes capacitats intel·lectuals extraordinàries, afició pel violí, la química i els estímuls artificials, que compta amb l’ajuda del també cèlebre Doctor John Watson, un cordial metge que assisteix al detectiu en els seus casos. Una mica com Sancho Panza i Don Quixot, Watson és l’home terrenal, pragmàtic, racional, mentre que Holmes personifica la genialitat, la ment brillant, sovint, la utopia.

Holmes i Watson, com tots els personatges secundaris que els acompanyen, han estat versionats una i mil vegades, sempre des de la perspectiva del director de torn. Potser l’adaptació més clàssica sigui la que protagonitza Basil Rathbone, qui va filmar catorze pel·lícules entre 1939 i 1946. Anys més tard, Robert Stephens interpretava al detectiu a la cinta de Billy Wilder titulada ‘La vida privada de Sherlock Holmes’ (1970), que proposava una visió més intima de les aventures del personatge. La signatura de Wilder, però, no va convèncer a molts dels fans del cànon holmesià, acostumats a la solemnitat d’altres adaptacions menys humorístiques.

‘Les aventures de Sherlock Holme’s era la sèrie de televisió britànica per excel·lència als anys 80: fidel als relats, acurat amb els detalls, de format clàssic, en definitiva, correctíssima. I què dir dels actors? David Burke a ‘Les aventures’ i Edward Hardwick a ‘El retorn de Sherlock Holmes’ van ser dels millors Watson que s’han vist a pantalla; pel que fa a la senyora Hudson, Mycroft, Lestrade, Irene Adler i Moriarty eren, senzillament, ideals.

El protagonisme, però, se l’enduia Jeremy Brett, el Holmes per excel·lència, el més autèntic. Brett, des de la seva interpretació gairebé manierista, va atorgar-li ànima a un personatge que acostumava a ser interpretat insulsament.

La modernització del mite

Si ens traslladem als nostres dies, trobem un ventall de possibilitats: la gairebé sempre insuficient Elementary (2012), on Sherlock té una certa gràcia però les trames i la resta de personatges ofenen, la desafortunada trilogia de Guy Ritchie Sherlock Holmes (2009) on ens presenten de Sherlock a un Iron Man vestit de victorià, i per últim Sherlock (2009) l’adaptació que trasllada la ficció holmesiana a l’actualitat, que sembla que és l’única que conserva l’esperit del detectiu, almenys fins la tercera temporada. Benedict Cumberbatch encarna un Sherlock modern, fresc, amb una actuació francament magnifica.

Arthur Conan Doyle, li va etzibar a un actor que li demanava permís per interpretar al mític detectiu: “pot casar-se amb ell, assassinar-lo o fer el que li plagui amb ell”. El fet és que Sherlock Holmes s’ha convertit, amb el pas del temps, en molt més que una saga de novel·la negre. Holmes és una icona de l’imaginari popular acompanyat d’un reguitzell de tòpics com la pipa -tot i que fumava molt més sovint cigarretes-, el barret de caçador que només va dur a ‘El gos dels Baskerville’ i la frase «Elemental, estimat Watson» –que mai apareix a les novel·les de Conan Doyle–.

Però no confonguem a Holmes amb l’heroi que no és. Sherlock no és l’home del poble. El detectiu es dedica a resoldre trencaclosques aparentment irresolubles, realitzar deduccions impossibles per escapar de la letargia que li produïa la vida quotidiana, la falta d’estímuls mentals. És un antiheroi en tota regla, un personatge egoista, arrogant, maniàtic i irritant que, malgrat tot, ens té el cor robat. Com diu ell mateix a ‘La pedra de Mazzarino’ (1921): «Sóc un cervell, Watson. La resta…mer apèndix».

 

Escrit per
Més de Marta Muñoz

Els trucs de l’art

Dijous dia tres i divendres quatre d’aquest mes de novembre es van...
Llegeix-ne més