‘The Beginner’s Guide’: jugant amb els límits

‘The Beginner’s Guide’ de Davey Wreden ens proposa un recorregut saltejat a través del treball d’un programador de videojocs. Un company seu, que actua com un narrador, ens repta a què amb una ruta per cada nivell descobrim la personalitat del seu creador. Anirem recorrent cada escenari com si contempléssim pintures en una exposició o bé la filmografia d’un director de cinema. Podem saber com era Rembrandt, Gaudí, o Buñuel a través del seu treball, per què no d’un programador de videojocs? En cap moment interaccionem amb l’artista/programador, de nom Coda, tan sols amb aquest narrador desconegut, que ens va explicant la significació de cada element. No hi ha quasi cap voluntat que l’experiència sigui complicada ni cap repte jugable, només hem de caminar, mirar i escoltar. Sales plenes de periodistes acusadors, presons claustrofòbiques que resulten ser la nostra casa. El joc està carregat de metàfores que ens van  perfilant una persona depressiva i insegura. Un relat que ens parla de la necessitat de ser acceptat,  de la creativitat i de la interpretació artística amb una volta de full final inesperada.

Voluntat de redefinir

‘The Beginners Guide’ és canvi, és sacseig.  Wreden desafia els límits del que és o no és un videojoc. Ha de ser sempre una cosa divertida? No cal anar gaire lluny per veure que no. Les pel·lícules, per exemple, també són entretingudes però no totes tenen per què ser divertides. Ho són ‘Dogville’, ‘2001: Space Odissey’ o ‘ The Seventh Seal’? Entretingudes sí, enriquidores òbviament, divertides no. Aquesta proposta ens recorda que el “videojoc” no és més que una pel·lícula on l’espectador-usuari  ha posseït el cos del protagonista.  Hi veu a través dels seus ulls, interacciona amb les seves mans i parla amb la seva veu. Desmenteix la manca de seriositat generalment atribuïda a aquest format cultural. La paraula “videojoc’ emergeix com una nomenclatura ja desfasada. Busca un impacte artístic semblant al de la ‘Merde d’Artiste’ de Marcel Duchamp, ens posa a la taula un enorme “Per què no?”