Lluita i passió fetes diversió

No hi ha millor ficció que la realitat. Per això les històries basades en fets reals, com Pride, són les que més emocionen i les que, al cap del temps, més records deixen. Si s’hi afegeix la barreja explosiva d’uns miners que fa mesos que lluiten per millorar els drets laborals i que tenen com a himne el solemne “There is power in a union” i d’un grup d’homosexuals que es deleixen movent tot l’esquelet al perillós ritme de “You spit me round”, el resultat és aclaparadorament sorpenent i efectista.

Matthew Warchus –guanyador del BAFTA al millor debut d’un director britànic– presenta una Anglaterra reticent als canvis. Immersa en uns anys de retallades, vagues i conflictes sindicals. Reflecteix d’una manera simpàtica un moment clau i dramàtic de la dècada dels 80 a base de l’humor anglès típic internacionalitzat per Monthy Python i escenificat per les situacions incòmodes entre homosexuals i miners, però sobretot entre aquests i les seves dones. Aquest element desconegut de la història, el suport als miners en vaga d’un col·lectiu de gais i lesbianes –anomenat Lesbian and Gays Support the Miners– és el que dóna sentit a la trama i ofereix els fonaments per la comèdia.

Els actors són el pilar més important de Pride. La conjunció d’artistes jove i experiments desentona harmònicament amb els dos extrems d’una mateixa societat, Ben Schnetzer com de Bill Nighy excel·leixen amb unes actuacions histriòniques i omnipotents. El jove George MacKay rendeix al mateix nivell malgrat la difícil energia tímida que encarna. L’actor contrasta la seva actuació, com els colors de la bandera gai sobre la brutícia del carbó, amb altres papers molt més vigorosos, com els que fa a Resistència, on encarna un guerriller que lluita contra l’ocupació nazi.

L’amaniment ideal és el toc musical. La banda sonora funciona com enllaç perfecte per lligar els diversos moments àlgids i dissimular les escenes supèrflues que fan perillar del film durant uns minuts. Cristopher Nightingale ha estat capaç d’acompanyar les més que acceptables situacions humorístiques i èpiques, com la manifestació final o els moments finals de la nit de festa per Londres, amb música apropiada pels antagònics protagonistes. Ha sabut trobar la tecla justa per introduir himnes que han passat a la història per la seva transcendència ideològica i temporal.

És una pel·lícula de contrastos i un altre graó en què es presenta això és l’oposició dels dos marcs on es desenvolupa la pel·lícula. El poble miner gal·lès és decrèpit, assolat per la llarga vaga. Carrers buits d’esperança i cases sense cap altre luxe que l’orgull de classe. La capital anglesa és brillant, plena de vida. Locals nocturns que vessen música i danses diabòliques i carrers plens de moviment desordenat vestit per looks trencadors. Matthew Warchus trena el film intercalant bons canvis d’escena, primers plans hiperdetallats i algun pla seqüència digne de Quentin Tarantino.