La feliç parella; Beethoven i Berg a l’Auditori

El primer concert de la temporada al que s’assisteix pot, de vegades, decebre; un espera amb una il·lusió infantil un inici tant espectacular com n’esperarà una cloenda. El cert, però, és que gairebé mai és així. Potser és culpa nostre, del públic exigent, doncs l’expectativa sovint supera les possibilitats reals del concert. No obstant, aquesta ja habitual ‘tradició’ s’ha vist trencada enguany, ja que el concert que ens ocupa va ser merescudament a l’alçada de les expectatives (i més enllà fins i tot).

El concert era sens dubte potent, exigia un nivell important d’atenció per part de l’espectador que, en la majoria de casos, va entregar-se de bon grat a les elevades interpretacions. El programa es va obrir amb l’obertura Leonora n.3, op. 72 de Beethoven, la segona obertura de Fidelio. Es tracta d’una peça que gaudeix del característic vigor beethovenià i que, tot i separada del seu context, manté la grandesa de l’òpera, fent evident el seu caràcter heroic. Pertany a l’etapa de ‘transició’ de Beethoven, en la que poc a poc es separava de les seves maneres clàssiques per adoptar-ne d’altres més rupturistes, tant en composició com en ideologia. El públic de l’Auditori va rebre amb entusiasme l’obertura, interpretada amb èmfasi per l’orquestra, magistralment dirigida pel director convidat, Constantin Trinks.

La següent peça va ser Concert per a violí d’Alban Berg, conegut popularment per la seva dedicatòria, ‘a la memòria d’un àngel’. Es tracta d’una peça de música contemporània que segueix les lleis del dodecafonisme, que donen com a resultat, però, no una peça hermètica com és el cas de moltes produccions d’aquesta escola, si no una obra on s’alternen passatges d’atonalitat i serialisme amb una tonalitat que construeix el fil conductor de l’obra. Amb aquesta peça, Berg pretenia acostar la música dodecafònica al públic, desterrant l’ arrelat mite que el titllava de ser una música cerebral, matemàtica, impossible de comprendre. El concert va ser dedicat a la filla d’Alma Mahler (vídua de Gustav Mahler), Manón, qui havia de representar el paper de primer àngel a la representació de El gran teatre del món a Salzburg, però va morir de Poliomielitis. El concert narra, per tant, el patiment de Manón, la seva mort i transformació en àngel. Es tracta d’una peça angoixosa, complicada i devastadora que, tot i la brillant interpretació del violinista convidat, Gil Shaham, va rebre una freda acollida pel públic, uns aplaudiments fruit més aviat del compromís que de l’emoció. Shaham, però, va complir amb el protocol i va interpretar un bis, una peça en absolut arriscada; un breu rondo de Bach, la partita n.3 en Mi major que, aquest cop sí, va convèncer al tradicional públic d’aquell dia.

Tan encertada com sorprenent va ser la breu obertura de Ferran Sor de l’obra Alphonse et Leonore ou l’amant peintre, que va alleugerar els ànims del públic desprès del trasbalsat concert de Berg, amb un característic estil lleuger rossinià. L’obra de Sor va actuar de diàleg entre el concert de l’àngel i la setena simfonia; seria fàcil pensar que tenia la intenció de tranquil·litzar els espectadors, donant a entendre que tot seguit vindria més música profundament clàssica, reglamentaria; però seria un error pensar això, doncs si Berg era rupturista, Beethoven ho va ser encara més. Sor no va fer d’àrbitre entre la modernitat i la tradició, si no de lligam, d’una mena de pont.

La setena de Beethoven, una simfonia boja, espectacular, l’apoteosi de la dansa, com la va anomenar Wagner

Vam arribar així a la setena de Beethoven, una simfonia boja, espectacular, l’apoteosi de la dansa, com la va anomenar Wagner, finalitzada l’any 1812 i formada per quatre moviments; poco sostenuto – vivace, allegretto, presto i allegro con brio. Es tracta d’una simfonia que a la primera escolta ens pot semblar inconnexa, entranya i, realment, ens trobem davant d’una obra poc corrent, única, en el que es fa evident el seu caràcter de modernitat. Trobem en ella, certament, fragments que recorden a la dansa, a l’alegria i fins i tot a la fúria i la violència, així com l’estrany i cerimoniós segon moviment, que recorda a un pas fúnebre. Els músics de l’OBC van saber fer justícia a l’obra tan enrevessada i exigent sota la direcció de Trinks, qui dotava a la representació d’ encara més força; el director, deixeble de Christian Thielemann, va conduir a l’orquestra de forma extraordinària, fent que la interpretació s’acostés més a la bogeria i l’eufòria que no pas a la solemnitat. L’OBC va enfilar amb prestesa els moviments, amb l’energia que demanden les obres de Beethoven, fent de la simfonia una peça de vibrant actualitat, no confonent música amb soroll. Al finalitzar, l’orquestra i el director convidat van rebre l’acollidor aplaudiment del públic que, aquest cop si, era del tot sincer.

El concert de divendres va ser, per alguns de nosaltres, el prometedor inici d’una temporada que esperem no decaigui. Aquest concert ja ha passat, s’ha ‘transfigurat en àngel’, però teniu encara l’oportunitat d’assistir a d’altres igualment fascinants; vaticinem una temporada on la millor música es farà sentir als teatres de Barcelona, sigui còmodament tradicional o desafiadorament moderna, demostrant, un cop més, que allò que fa grans músiques com la de Beethoven i Berg és la seva pervivència a traves del temps; la seva privilegiada condició d’immortals.