Entrevista a Antoni Domènech

Antoni Domènech

Antoni Domènech i Roca, Fundador de l'Ateneu Naturalista, tinent d'alcalde d'Educació i Cultura en el primer govern de Joaquim Nadal, cofundador de la llibreria Les Voltes i director de les escoles de Celrà i Eiximenis de Girona.

Un dels grans problemes que tenen els mestres d’avui dia és que no es coneixen a sí mateixos. No són prou madurs, perquè no han fet un examen de consciència ni d’introspecció”

Amb motiu dels 100 anys d’història de l’Escola Normal, la Casa de la Cultura de Girona ha volgut mostrar la seva trajectòria en l’exposició ‘Centenari de les escoles normals de mestres de Girona’ (vigent fins al 16 de Decembre). En ella hi podem trobar diferents plafons on saber-ne més sobre l’evolució dels diferents plans d’estudis, matèries i activitats que es donaven en el centre. Resulta interessant també conèixer iniciatives per part d’estudiants i mestres com la revista Som i l’Escola d’Estiu. En aquest mateix post, incloem una breu cronologia dels fets més significatius que es van viure en aquest centre entre els anys 60 i 80, en plena transició política i social.

Arran d’aquesta exposició, la Casa de la Cultura de Girona també va organitzar una Taula Rodona tenint com a invitats a Antoni Domènech, Anna Nadal, Xavier Alsina, Marta Capell i Jaume Ametller com a moderador. En aquesta trobada es va aprofitar per discutir sobre la figura del mestre en les diferents generacions, així com també de quina hauria de ser la relació entre els estudiants de magisteri, la universitat i les escoles públiques. En aquest post hem volgut entrevistar a un dels components d’aquesta taula rodona: Antoni Domènech. Ens trobem a la Llibreria Context un dijous 12 de Novembre, a dos quarts de nou

Com ha canviat la figura del mestre al llarg del temps?

Quan vaig començar a exercir de mestre a l’escola de Celrà, els pares ens veien com a font de coneixement. Molts d’ells no sabien llegir ni escriure, ja que no havien pogut accedir a uns estudis a l’haver de dedicar-se a l’ofici des de molt petits. La majoria treballaven la terra i cuidaven dels animals. El mestre, com el capellà, eren figures molt respectades en el poble. Els pares confiaven en nosaltres.

Més endavant, quan vaig passar a ser mestre de l’escola Eiximenis de Girona, es va notar cert contrast entre els pares de poble i els de ciutat. En aquí, molts dels pares dels alumnes tenien carreres, exercien professions de cert prestigi. Per això, la figura del mestre, de vegades, estava una mica qüestionada quan tractava certes matèries de les que no estava especialitzat.

Tot i aquesta diferència, tots els pares ens veien com un bon referent moral pels seus fills. Si bé és cert que, anys enrere, els mestres es varen estancar en els continguts que ensenyaven, mai van oblidar la seva obligació d’impartir valors en els seus alumnes. Avui dia, trobo que passa tot el contrari: els mestres s’han especialitzat molt i s’han adaptat ràpid en aquesta nova era de revolució tecnològica… però on han quedat els valors?

Et posaré un exemple: els esplais. Tant professors com alumnes estan cansats després del curs, però això no ha de comportar, necessàriament, la buscada d’evasió. Els nens, ja s’ho saben passar bé entre ells, sense necessitat d’anar a un esplai. Hauria de ser una oportunitat per animar i ajudar als nens a conèixer-se a sí mateixos, a saber-se relacionar amb la natura, fer-se preguntes… Sense animar a tornar al passat, sí que trobaria encertat agafar-ne lo bo. Jo vaig ser escolta i, en allà, ens varen ensenyar moltes coses bones i, sobretot, molt útils pel nostre futur. L’escoltisme ens va ensenyar valors tant bons com el de la camaraderia i la responsabilitat. Ens feien fer una sèrie de proves que ens van ensenyar que la confiança es guanya a través del respecte cap els altres. Ens estaven preparant per entrar a la societat! En altres paraules, ens estaven acompanyant en la nostra maduració.

A que es deu aquest canvi?

Trobo que un dels grans problemes que tenen els mestres d’avui dia és que no es coneixen a sí mateixos. No són prou madurs, perquè no han fet un examen de consciència ni d’introspecció. Crec que molts no sabrien contestar a la pregunta ‘Per què ets mestre’? Quan s’han d’endinsar en termes més transcendentals, fora de les seves metodologies, no saben què dir. Volen solucionar amb la tècnica qüestions morals i això no porta enlloc.

D’altra banda, obliden que un mestre no és un amic, sinó un recolzament. M’hi trobo sovint amb mestres que tiren de la simpatia per guanyar-se el seguiment dels seus alumnes. Això només és una mostra d’egocentrisme. Un mestre no ha d’ensenyar a l’alumne a estimar-lo, ha d’ensenyar a estimar els altres. Només així poden entendre, quan surtin de l’escola, que la democràcia no és un principi a seguir, sinó una conseqüència dels nostres actes.

En conclusió, crec que els mestres no estan ensenyant el més important: ensenyar a pensar i a comunicar-se. Això es veu clar quan hi ha un conflicte entre alumnes. És l’ocasió ideal. El meu amic Joaquim Franch, que ja no hi és entre nosaltres, va escriure un llibre anomenat “Autogestió a l’escola”. En allà parlava de la importància de fer parlar als alumnes quan hi havia un conflicte entre ells. Opinava que aquesta pràctica és idònia per obligar als alumnes a fer un veritable exercici de pensament i expressió de les seves opinions i dels seus sentiments. Una perfecta unió entre valors i raó.  Et dono altre exemple. De colònies, vam tenir dos casos molt curiosos. Vam aprofitar per fer un tipus “d’assemblea” entre alumnes per parlar de diferents conflictes. Un va ser el d’una nena que estava molt angoixada perquè es trobava marginada per a la resta dels companys. Obertament, va exposar aquell problema. Gràcies a això, la nena va entendre, després de la resposta dels seus companys, que era massa mandona. Tu no saps el pes que es va treure de sobre! Ella, pobreta, es va fer tota un pel·lícula en el seu cap i va resultar que tant el problema com la solució eren ben fàcils! L’altre cas, més singular, era el d’un nen que no parava quiet a classe. Tothom hauria pensat que es tractava d’un problema d’atenció. Després d’escoltar-lo, vam descobrir que el nen tenia un problema de sordesa i, a partir d’aquí, sempre tenia assegut al seu costat algun company per ajudar-lo.

On veu la solució?

El cervell està dividit en dos hemisferis. Hem de tenir cura de tots dos. En el present, als alumnes se’ls fa exercitar la part esquerra del cervell, l’àrea tècnica, però descuiden la part intuïtiva, la part dreta. A part dels coneixements, és important despertar la consciència dels alumnes… i l’inconscient!

Els mestres no s’adonen que els alumnes saben més del que es pensen. Adopten una actitud paternalista i quadriculada. En comptes de centrar-se en el seu potencial, segueixen un programa d’estudi que no solen qüestionar. Jo recordo que ens feien dir cada dia quina havia sigut la nostra bona obra. Ens feien interactuar amb el nostre entorn. Aleshores, la nostra bona obra era lluitar contra el règim, lluitar per la llibertat. No cal arribar a aquests extrems, però sí que és important i necessari que l’escola no sigui un món a part. L’escola ha de ser un àmbit que convisqui amb la resta de la realitat. No tot són assignatures i exàmens, els mestres tenen la responsabilitat d’educar a uns alumnes per afrontar-se i conviure amb el món.
Si els mestres no fan treballar la consciència i inconsciència dels seus alumnes, estan fabricant productes en mans del sistema. Els alumnes sortiran amb poques armes per poder-se defensar de la manipulació social, econòmica i política. Per evitar-ho, els alumnes necessiten formar-se també amb criteris.

Tot canviarà quan els mestres comencin a mobilitzar-se per quelcom més que en la defensa dels seus drets, i això només serà possible quan siguin veritablement madurs. Quan s’adonin que l’educació és la conjunció de raó i valors, començaran a canviar ells i, finalment, seran bons mestres per als alumnes.

Escrit per
Més de Judit Navarro

Entrevista a Antoni Domènech

Un dels grans problemes que tenen els mestres d’avui dia és que...
Llegeix-ne més