Els trucs de l’art

Fotograma de 'La Grande Bellezza'
Fotograma de 'La Grande Bellezza'

'La Grande Bellezza'

Paolo Sorrentino

Dijous dia tres i divendres quatre d’aquest mes de novembre es van celebrar a la Filmoteca de Barcelona les projeccions i posteriors cinefòrums de la pel·lícula ‘La Grande Bellezza, de Paolo Sorrentino. El film, del 2013, narra la història de Jep Gambardella (Toni Servillo), un escriptor i periodista ja en la seixantena, autor d’un únic llibre, escrit a la seva joventut. Jep és un home culte, refinat, un amant de les festes ostentoses que gaudeix dels plaers més banals envoltat de vells aristòcrates, polítics i artistes que deambulen per la decadent Roma. El motiu pel qual el brillant protagonista no ha tornat a escriure és perquè mai més no ha trobat la veritable bellesa que el va encisar anys enrere; la idealització d’aquell sentiment ha fet que mai més hagi estat capaç de conformar-se amb la quotidianitat, i s’hagi entregat al luxe més frívol. Els personatges de la pel·lícula són persones patètiques, trencades i perdudes, que troben consol en les vel·leïtoses festes i reunions intel·lectuals a les fastuoses viles romanes.

La Grande Bellezza no és només les aventures noctàmbules d’un ‘dandy’ amb ànima d’artista

Però ‘La Grande Bellezza no és només les aventures noctàmbules d’un ‘dandy’ amb ànima d’artista, sinó un elogi a la creació, l’art i la vida. La història de Jep comença amb la seva sòrdida festa d’aniversari, però tenim abans una escena on un turista japonès cau extasiat davant les vistes de la Fontana dell’Acqua Paola; ha patit la síndrome de Stendhal o un cop de calor? Al llarg de la cinta es juga amb l’ambigüitat d’allò que és bell i el que només en té l’aparença. Els palaus, els passejos nocturns, l’art, els pintorescs personatges, tot és falsament bell, esquerdat, fet malbé, una ombra del que va ser temps enrere. Roma és el marc perfecte d’una història sobre l’ostentació, la nostàlgia i la decadència, on la brutícia i el caos conviuen en simbiosi amb la fastuositat dels edificis, les esglésies i les ‘boutiques exclusives’; Roma es queda atrapada en el temps de la mateixa manera que ho fa Jep, refusant avançar més que en la tènue superfície, sabent que res no tornarà a ser a l’alçada del passat.

‘La Grande Bellezza’ i Fellini

Un carismàtic periodista en busca conscient (o inconscient) de la bellesa vertadera, de sentiments i sensacions reals en la copiosa i perduda metròpoli; ‘La grande bellezza’ té molt de Federico Fellini i la seva ‘dolce vita. Marcello Mastroianni, el protagonista del clàssic de Fellini, és, com Jep, un espectador de l’alta societat, dels esdeveniments, de les relacions humanes; en diferents moments, els dos decideixen deixar de contemplar la vida des de les grades i passar a formar part del grotesc teatre burgès sobre el qual tant escriuen. La diferència fonamental entre Marcello i Jep, però, la trobem en la seva actitud; a ‘La dolce vita, Marcello és un instrument que ens guia a les nits de Roma, però es troba igual de perdut que l’espectador. Fellini no hi posa pas l’èmfasi en ell, sinó en el declivi de la mateixa societat romana. Jep, en canvi, ens acompanya per escenaris semblants, amb la temprança d’un expert, amb el ‘savoir faire d’un veritable mestre de cerimònies. A diferència de Fellini, Sorrentino fa evident que Jep és el protagonista indiscutible, qui carregarà amb tot el pes de la història, que serà en ell en qui haurem de posar pràcticament tota la nostra atenció; el trobarem ballant, al mig de la festa, que continua mentre s’alenteix la càmera i se’l segueix tan sols a ell. El món gira al seu voltant i ell el contempla amb desgana, mentre s’encén una cigarreta.

dolce-vita

La decadència de Marcello és present a ‘La dolce vita’, i veiem com passa d’escriptor il·lusionat a entregar-se a la vida més sòrdida; cau en la perdició i es converteix en un personatge gris i abatut que, malgrat tot, encara conserva centelleigs d’esperança. Jep, en canvi, se’ns presenta com un personatge madur, que ha patit tot el procés de transformació pel que veiem passar a Marcello; és un personatge que es caracteritza per un marcat nihilisme, d’una visió pessimista i nostàlgica de la vida. Trobem molts paral·lelismes entre les pel·lícules, fins i tot, pel que fa a escenes. A una de ‘La dolce vita’, on Steiner convida Marcello a les seves reunions d’intel·lectuals, de les que Marcello espera aprendre veritats universals, per després trobar-nos a ‘La grande bellezza’ les mateixes reunions, de gent molt similar, a les que Jep disculpa amb actitud paternal; personatges summament cultes i interessants, però amb vides devastades. Tanmateix, a ‘La dolce vita’ veiem com el monstre que presenta Fellini al final de la pel·lícula, l’enorme ratlla marina varada a la platja, metàfora de la decadència de l’alta societat italiana, troba el seu símil al film de Sorrentino: el Costa Concordia, el creuer naufragat que encara roman encallat. El vaixell naufragat acostuma a simbolitzar l’esplendor de temps passats, la ruïna dels actuals, i és el que Sorrentino decideix col·locar, molt hàbilment, com a ‘monstre marí’.

Si veiem les dues pel·lícules, inevitablement ens assaltarà la sensació de que la història de Marcello ha estat desplaçada en el temps, i que Jep no és més que una possible evolució. Sorrentino té un deute ineludible i conscient (ell ho ha confirmat més d’una vegada) amb ‘La dolce vita’; els dos protagonistes comparteixen una essència inconfusible. Ambdós són personatges profundament romàntics que busquen trobar, o recuperar, un amor autèntic, un sentiment vertader, fora de tot l’enlluernament impostor de la vida que duen. Busquen, en definitiva, la gran bellesa; i la cinta de Sorrentino ens mostra que aquesta no hi és al luxe, en res material, que no és sofisticada ni es troba a les festes o al món hedonista, sinó al lloc menys artificiós del món.

La pel·lícula ens mostra la necessitat de rescatar el vertaderament important del vacu món de les distraccions

La pel·lícula ens mostra la necessitat de rescatar el vertaderament important del vacu món de les distraccions. Jep troba la seva veritat en Elisa, un amor de joventut mai oblidat, i seguint el consell de la santa, “torna a les arrels”. “Tornar a les arrels és important”, tal com diu l’enigmàtica monja, i és aquesta lliçó la que, en certa manera, salva a Jep no només del buit creatiu en el qual es troba, sinó del sense sentit en què s’havia convertit la seva vida. Un altre vincle que remet a la tornada al passat, “a les arrels” el tenim en un sopar, entre Jep i la seva editora; Jep es sent estranyament feliç quan Dadina li diu ‘Jeppino’. Ell es sorprèn, i assegura que feia molt temps que ningú no l’anomenava així, al que ella respon “de tant en tant, els amics tenim el deure de fer sentir l’altre com quan era un nen”.

grande-bellezza2

Jep escriurà una novel·la, rememorant allò que va ser vertader a la seva vida, refugiant-se en la bellesa, en l’amor de qualsevol classe, deixant de banda la frivolitat de tots els anys precedents; i és precisament el paper de la monja el que amb més claredat es reflecteix a ‘La dolce vita’, amb la nena que treballa al ‘xiringuito’ i anima a Marcello, quan torna d’una festa i acaba a la platja, a marxar amb ella. Marcello, però, no la sent, no entén el que diu (o potser no ho vol entendre) i marxa resignat. El paper d’aquests dos personatges, que encarnen la puresa d’esperit, és evident: salvar a Marcello i a Jep de la perdició. A diferència de Marcello, Jep es deixa envair per la inspiració, i veiem un últim pla d’ell, feliç i en pau, transportat a l’instant més bell dels seus records.

La Grande Bellezza’ és sens dubte més optimista, tot i la malenconia, que ‘La dolce vita’ o, com a mínim, no tan amarga i angoixant. Imaginem que, com a espectadors, ens agrada creure en les últimes oportunitats. Jep ens mostra que el secret de tot plegat, consisteix a salvaguardar el més important, les petites coses vertaderes ocultes entre els murmuris i el soroll, entre la confusió i el desordre, rescatant les demacrades i capritxoses espurnes de bellesa. Així doncs, les lleis que dicten la vida acaben per ser les mateixes de l’art; i tant per escriure una ‘romanzo’, com per encaminar les nostres passes, tot és només un gran truc de màgia; si, només un truc.

Escrit per
Més de Marta Muñoz

Sherlock Holmes o la prova de que la immortalitat ficcional existeix

Teniu un misteri a resoldre, un problema que no us deixa dormir....
Llegeix-ne més