Aquesta és la terra on plou quatre cops a l’any, la dels homes que gairebé no coneixen la pluja. És hivern i els termòmetres anuncien 30º mentre camino pel pati d’una mesquita a Abu Dhabi, una extensa esplanada de marbre envoltada d’arcs. Al meu costat hi ha les fonts on les dones es renten els peus abans d’entrar al Haram –la sala d’oracions– de parets llises, neutres, amb petites obertures que donen al Haram dels homes. S’agenollen. El cap contra el terra. El tornen a elevar i molt, molt fluix, quasi per dins, reciten els versos del Corà. La sala dels homes està decorada per immenses làmpades de vidre, parets sumptuoses i catifes.
El luxe, el poder i la sumptuositat d’aquestes ciutats és incomparable amb la d’altres grans capitals del planeta
Vaig vestida amb un ‘abaya‘ –un vestit negre que m’arriba fins als turmells– i un mocador al cap que em deixa la cara al descobert, el ‘hiyab’. És la roba que porten aquí les dones. Per als occidentals més conegut erròniament com, simplement, un ‘burka’. Intento posar-me sota la pell d’una dona musulmana i observar el que m’envolta, deixar de banda els prejudicis que em venen imposats pels meus orígens culturals. Al carrer algun turista confós em fa fotos. És setmana santa i Occident s’ha vist sacsejat per un altre atac terrorista. Objectiu: Brussel·les. Els mitjans de comunicació s’ocupen d’estendre el terror sobre l’Islam com rius de pólvora.
Als anys 50 les ciutats d’Abu Dhabi i Dubai vivien d’activitats com la recol·lecció de perles amb uns recursos econòmics escassos. Amb el descobriment dels pous petrolífers als anys 70, l’economia local va assistir a un ascens astronòmic i els caps de cada Estat van invertir en començar a edificar les grans metròpolis que són avui. Per això el poble els venera i els relaciona amb el progrés i el benestar col.lectiu. Tenint en compte, a més, que tots els ciutadans natius reben grans ajudes de l’Estat que els permeten portar un alt nivell de vida. El luxe, el poder i la sumptuositat d’aquestes ciutats és incomparable amb altres grans capitals del planeta.
El meu viatge passa per tres estats: Fujairah, Abu Dhabi i Dubai, però els Emirats Àrabs estan formats per set estats en total i són una porció molt petita del que representa el món musulmà. Cada país està governat per un rei –els coneguts xeics– que és sobirà sobre totes les estructures de l’Estat. És a dir, una monarquia absoluta. Els reis són també els dirigents de les empreses més importants del país. Per tot arreu: tendes, edificis, carrers, hi ha fotografies o representacions seves.
La primera gran ciutat amb què em trobo és Abu Dhabi, capital econòmica i política dels Emirats. Tot és luxe i abundància en excés. Es respira el poder econòmic. Espais immensos. Carrers pensats per a circular-hi en cotxe. Gratacels que fan que Manhattan sembli el seu fill petit. Tot està molt net. Cap rastre de deixalles ni brutícia. Ni tan sols restes de cigarretes a la vorera. El que es fa estrany és que, malgrat que el ritme cardíac de la ciutat no s’atura, tot sembla massa tranquil, en ordre. Com si algú estigués teledirigint el que succeeix i com es comporten les persones. A la torre més alta d’Abu Dhabi les parets són de vidre. En una de les plantes s’estén un bar de sofàs de pell on homes amb turbant parlen amb homes d’americana i corbata.
El 10% del petroli mundial i les empreses més importants del sector estan a Abu Dhabi. El seu port és una fila infinita de vaixells que venen, carreguen, descarreguen, amunt, avall, tunelades de fuel. Hi ha càmeres penjades a molts punts del carrer i guardes de seguretat a quasi tots els establiments. Tens la sensació que hi ha un ull enorme sobre totes les coses, que constantment estàs sent observat. Potser era efecte del contrast occidental que destil·lavem, però el cert és que hi ha una sensació d’ordre, potser control, que es fa latent.
Existeix un pla anomenat ‘Abu Dhabi vision 2030’ que té com a objectiu que, arribat aquest any, sigui la millor ciutat del món on viure.
Dubai, en canvi, està pensada per a ser la ciutat cosmopolita i turística dels Emirats. Un lloc on els hotels són parc temàtics. S’hi pot trobar tot allò que desitgis relacionat amb l’entreteniment a gran escala. I l’edifici més alt del món. La font més gran del món. L’anell més gran del món. L’avinguda on hi ha més or del món. Tot allò que després de ser pronunciat porti al darrere un “més gran del món”.
Als Emirats et trobes davant d’una societat que avança de pressa, amb uns recursos extremadament moderns però regida per uns valors molt conservadors, i això causa un contrast potent. La religió és l’eix sobre el qual gira la vida. Mentre que als països occidentals –a poc a poc– s’ha anat passant per un procès de desvincular la llei, la política i la vida de les creences religioses, al món musulmà estan completament unides.
Marxem de Dubai i el taxista, de corbata i camisa blanca, ens pregunta si no ens importaria aturar-nos i baixar del cotxe perquè pugui resar.
Pensem que la nostra realitat més immediata és sinònim de veritat, reduïm el món a allò que sabem que existeix. A l’altra punta del planeta res d’això és cert per què la perspectiva del món és completament inversa. Què és cert? No ho sabem. Però som uns desconeguts els uns per als altres. La nostra educació ens ensenya la tradició Occidental però no ens explica que passa a Orient. De la mateixa manera, ells també estan desinformats respecte a nosaltres.
Entremig, hi ha prejudicis. I a vegades, odi. Hem conegut a persones que ens han rebut amb molta hospitalitat i ens han explicat coses que ens han obert els ulls a un altre Islam. I també n’hem trobat d’altres que ens han acollit amb recel.
Marxem de Dubai i el taxista, de corbata i camisa blanca, ens pregunta si no ens importaria aturar-nos i baixar del cotxe perquè pugui resar. És un dels cinc moments del dia dedicats al rés. Als minarets, pels altaveus, una veu recita els versos de l’oració i s’escolta per tots els llocs propers.
Mirem el paisatge: hi ha tres illes artificials més en construcció i edificis amb grues. Si hi tornem d’aquí a uns mesos, trobarem una ciutat encara més nova, més inabastable. Potser gairebé no la reconeixerem. Aquí tot segueix creixent. Res s’atura.
