Pregunta: Neus, com estàs?
Resposta: Molt bé, molt contenta de ser amb vosaltres.
P: Aquesta exposició marca un abans i un després en la manera com s’han exhibit figures literàries al CCCB, i especialment pel fet d’estar centrada en una autora catalana. No havia passat abans en aquesta casa. Com ha estat el procés perquè sigui una exposició literària, és a dir, perquè el text i l’autora hi tinguin una presència real?
R: La decisió de fer l’exposició és de la direcció del CCCB, que volia dedicar-la a Rodoreda. Hi havia una tradició d’exposicions literàries, però cap autora catalana. Quan em van proposar fer-la, vaig dir des del primer moment que havia de ser una exposició literària i no biogràfica. La biografia de Rodoreda ja la coneixem i sovint s’ha utilitzat en excés per interpretar la seva obra. A mi m’interessa l’obra.
P: Com es fa això?
R: Ara bé, això és molt difícil, perquè no es pot traduir visualment l’estil d’una escriptora. El que sí que es pot fer és construir un discurs visual sobre el seu imaginari literari. El CCCB ho va trobar fantàstic, tot i que es van incloure algunes vitrines biogràfiques per contextualitzar. I crec que hem trobat un bon equilibri, perquè el que predomina és el recorregut per l’imaginari literari, no la biografia.
P: En quin moment decideixes començar l’exposició amb el vídeo inicial que vol desmitificar Rodoreda?
R: Des del principi. A la primera reunió ja vaig plantejar quin havia de ser l’inici i el final. Ho vaig defensar molt. Volia començar amb el fragment de Viatges i flors sobre el poble de les nenes perdudes. Aquest inici crea una atmosfera que és alhora bonica i inquietant, i permet entrar directament en la literatura.
P: Què és el que et permet?
R: Interpreto aquest text com una resposta molt lúcida de Rodoreda a la seva pròpia patumització. És la idea de no poder tornar a casa perquè t’han substituït per una imatge falsa de tu mateixa. Volia que el visitant, només entrar, prengués consciència de la idea prèvia que té de Rodoreda, per poder-la qüestionar.
P: Com arribes, però, a Rodoreda? Molt abans de dedicar-li la tesi?
R: No és una cosa que jo decidís del tot. El 2011 vaig descobrir La mort i la primavera per atzar, i aquella lectura em va commoure profundament. Em va generar moltes preguntes… i em va portar a dedicar-hi una dècada d’estudi. De fet, recordo que quan vaig escriure les conclusions al meu llibre Fam als ulls, ciment a la boca (2024, tresiquatre) vaig dir que deixava Rodoreda, però no m’ha deixat, no.
P: Quin paper té la reedició del 2017 de La mort i la primavera en la recepció de Rodoreda?
R: És una data molt important, perquè és quan la novel·la entra plenament en l’imaginari del públic lector. Però també s’hi genera una dinàmica amb la qual no estic d’acord: la idea de «l’altra Rodoreda», la Rodoreda fosca. Això no té sentit. La mort i la primavera no és una excepció dins la seva obra: és contemporània de La plaça del Diamant i forma part del mateix imaginari. El que passa és que hem oposat les obres entre elles de manera artificial. A l’exposició volia evitar aquestes dicotomies.
P: En Toni Sala et convidava a continuar escrivint…
R: Sí, m’interessaria, però si continuo vull que sigui per treballar el conjunt de la seva narrativa. Rodoreda és una autora inesgotable: a cada relectura hi descobreixes coses noves. Ara bé, no sé si ho faré immediatament. També necessito una certa distància.
P: Té sentit estudiar les influències de Rodoreda?
R: I tant. Rodoreda beu de la gran tradició catalana: Llull, Verdaguer, Víctor Català. També de la literatura universal: Kafka, Dante, Proust. És una gran màquina d’intertextualitat. Però alhora crea una llengua nova: transparent, poètica, sense artifici. Té una manera de dir les coses que les fa noves.
P: L’exposició mostra aquesta profunditat, com un iceberg. Com s’ha fet aquesta feina?
R: Gràcies a deu anys de treball previ. Moltes d’aquestes referències ja les tenia detectades. El repte ha estat com traduir-les visualment i construir un discurs expositiu en molt poc temps.
P: Com és que una feina així, tota la teva investigació, no té cabuda a cap universitat catalana?
R: He viscut molta precarietat. He hagut de combinar la recerca amb altres feines, i sovint m’he trobat amb problemes d’encaix dins del sistema universitari. He treballat en institucions com Cambridge o als Estats Units, i paradoxalment aquí m’ha estat més difícil. No ho veig impossible, però fins ara ho ha estat. Ara torno dels Estats Units i encara no sé què faré.
P: Moltes gràcies, Neus, per aquesta conversa.
R: Gràcies a vosaltres.
Diumenge, l’entrevista estarà disponible a Mentrimentres en format pòdcast.
