El descobriment més sorprenent després de llegir la biografia d’Emily Dickinson (1830-1886) és el fet que la poetessa va passar gairebé tota la seva vida enclaustrada a casa seva, en un petit poblet de Massachusetts a Nova Anglaterra. Com aquelles poesies tan intenses i contradictòries van gestar-se a l’interior d’una ànima tant anacoreta i solitària? Ningú ho sap però sens dubte resulta intrigant.
El cineasta Terrence Davis s’ha arriscat a tornar molt aviat al cinema –després de la polaritzada rebuda entre la crítica del drama escocès ‘Sunset song’ (2015) – amb una aposta compromesa: el biopic d’Emily Dickinson. La pel·lícula recorre la tranquil·la quotidianitat de la poetessa nord-americana i les seves relacions familiars amb un ritme prou pausat perquè s’hi intercal·lin els versos de la protagonista. Una interpretació molt reeixida de Cynthia Nixon ens cabussa de ple en aquell univers de la petita burgesia bostoniana d’abans de la guerra civil nord-americana on va créixer la poetessa.
Davis dibuixa encertadament a una Dickinson rebel, inconformista i cínica, assolada per dubtes teològics i metafísics, impropis per una dona d’aquells temps. Segurament influïda per les fervoroses lectures de les germanes Brönte, George Eliot i Elizabeth Gaskell, Dickinson va transgredir les rígides normes com a dona i poeta abordant sense complexos temàtiques «molt inadequades» per l’època com la mort o la fragilitat de la fe, com bé Davis ha sabut traslladar al film.
