El naixement de la Barcelona moderna explicat per Rusiñol

Vista de l'interior de la tribuna de la Casa Lleó Morera de Barcelona. Vitralls d'Antoni Rigalt, fotografia de Baldomer Gili i Roig
Vista de l'interior de la tribuna de la Casa Lleó Morera de Barcelona. Vitralls d'Antoni Rigalt, fotografia de Baldomer Gili i Roig

'L'auca del senyor Esteve'

Santiago Rusiñol / Descripció de la nova Barcelona

La llum entrava a les coves, i la blancor en les tenebres, i la netedat en aquells caus, i la vida moderna floria

Lo que havia canviat més, amb els anys d’Estevet a Esteve i d’Esteve a senyor Esteve, havia sigut Barcelona. En aquell barri de Ribera hi havia hagut tant daltabaix de reformes que ja no quedava res de lo que hi havia. El Passeig de Sant Joan també s’havia mort, com les àvies. Havien arrencat els plàtans, havien trossejat els bancs, i l’Hèrcules del sortidor i les tortugues i fins la tosca, els havien traslladat més lluny perquè anessin a criar molsa al desterro dels barris nous. El boixets i les estàtues del Jardí del General les havien tirat a la runa, i d’aquelles passeigs ombrívols n’havien fet cases amb pòrtics, iguals com una malura i patint d’una simetria que no tenia consol ni perdó. Del Born, n’havien agafat colors, vida, llum, venedors i gatzara amb un manat i ho havien tancat en un tinglado; i en quant a la Ciutadela, l’havien tirada a terra i havien fet bé de tirar-l’hi. Primer van caure les muralles, després van anar aplanant els glacis, més tard hi van tirar ratlles i per fi hi van plantar flors, i a mida que les flors naixien els soldats n’anaven sortint, i com més ombra feien els arbres més els quartels s’ajupien, fins que només en van quedar dos i mig disfressats de palau allí sota de les arbredes. Aquell parc va ser fet tan de pressa i hi va anar creixent tant, de depressa, que semblava que els pollancres trobessin terra de fossa i es nodrissin ufanosos del dol de dugues centúries: els oms semblaven esbravar-se d’haver estat tant i tant de temps sense tenir el dret de créixer; les flors, després de tants anys de glacis, es badaven en un sol jorn, i una flaire de vida nova exia del camp de la mort. Amb la pressa de transformar, aquella gent enriquida, que no havia tingut temps de ser artistes, havien fet coses estranyes: dugues escales immenses que no pujaven enlloc, unes muntanyes de pessebre, un estany retallat amb tosca; però, en canvi, hi havien congregat la gent de tot el món i tot el comerç de la terra, i lo que abans eren quartels amb flaire de pólvora i de ranxo ara era una gran toia estesa; lo que eren muralles, catifes d’herba; lo que eren baluards, parterres; i lo que era torre maleïda que havia sentit tantes agonies, un pla clapejat de sol i d’infants jugant-hi amb la sorra.

Els ferrers forjaven arreu ferramentes amb dragons, amb aligots, amb patums, amb flors d’enciam simbolistes i fulles de bròquil estètiques, i allí on veien una barana hi carregaven l’adorno

La vida d’urbanització havia transformat el barri, però encara havia fet més estrago en les costums i en el comerç; Aquelles botigues fosques, negres, plenes d’escarabats i teranyines, a on hi entraven el gènero com si l’entressin en un presiri, s’havien obert a la llum i tenien amples vidrieres i esbarjo i ventilació; aquells escriptoris esquifits com ninxos comercials, a on tenien el tenedor com un aucell plomat, només amb la ploma d’escriure, ja eren sales espaioses amb armaris, amb claraboies, amb estora, i fins amb cadires; aquells magatzems apilotats que els sacs treien l’amo a fora, s’havien engrandit arreu, i l’olor de floridura s’havia tornat flaire d’era, i la llum entrava a les coves, i la blancor en les tenebres, i la netedat en aquells caus, i la vida moderna floria. En comptes de quinqués de gas que feien més fred que claror, havien posat llum elèctrica; en lloc dels tristos brasers plens de cendra i terregada, que semblaven posats a terra, més que per donar caliu, pe tirar-hi les pells de taronja, havien posat estufes; i en lloc de bancs de la porta, que semblaven bancs d’acusats, es podia seure en otomanes, que si bé no eren gaire toves era perquè els parroquians no perdessin el temps seient-hi. Ja no estenien el gènero a la part de fora de la porta, com si el traiessin a airejar, sinó que el guardaven en capses; ja no cridaven els passants, com a la fira de Bellcaire, sinó que els esperaven a dins; i ja els dependent no eren esclaus fermats al taulell per una pota i lligats a la mitja cana, sinó homes com els demés amb tota l’autonomia que pot tenir el ram de vendre.

Cada aparador era un reclam, un parany, una temptació, i n’hi havia de tantes menes que el cor glatia veient-los

El comerç s’engrandia, s’eixamplava, es tornava gran comerç. Els negociants a l’engròs quasi tots vivien en pisos, en pisos moblats, entapissats, encatifats com si fossin uns ministeris; els que eren mig a l’engròs, en entresols com oficines, i el botiguer botiguer, el clàssic […] Cada aparador era un reclam, un parany, una temptació, i n’hi havia de tantes menes que el cor glatia veient-los: de marbre, com a panteons, per a canvi de moneda i banca; de xinesos, amb ventalls entrellaçats i laques de tots colors, que anunciaven bacallans: de bronze, amb cargols de níquel i pontines de ferro verge, per a vendre sabó i espelmes; de rajola de València per a vendre llonganisses de Vic, i dels que en deien modernistes, amb les vidrieres esgaiades i les portes de gairell, que hi despatxaven casulles.

Les fulles semblaven pedres, les pedres cristalls, els vidres roba; i fusters, arquitectes i manyans o carregaven les cases o en feien de carregades

Des del Pla de Palacio fins al carrer de les Corts, lo mateix pels altres barris, tot s’estava transformant. Hi havia carrerons tossuts que, ja o perquè eren massa vells i tenien massa rrugues, perquè no es veiés la trampa, o perquè eren cases de nobles que volien guardar la pàtina per poguer guardar alguna cosa, no volien treure’s les xacres que duien de l’antigor, ni volien empolainar-se, però la major part de les altres alçaven pisos, posaven cornises, carregaven de motllures els balcons, s’emblanquinaven la casa i s’anaven arrenglerant per no fer-se nosa amb els colzes. Els paletes no paraven d’encastar adornos i flors de pedra i cal·ligrafies de bulto allí on hi havia un pany de paret; els ferrers forjaven arreu ferramentes amb dragons, amb aligots, amb patums, amb flors d’enciam simbolistes i fulles de bròquil estètiques, i allí on veien una barana hi carregaven l’adorno; les fulles semblaven pedres, les pedres cristalls, els vidres roba; i fusters, arquitectes i manyans o carregaven les cases o en feien de carregades, i com més guarniments hi feien i com més les turmentaven més contents estaven els amos i més lloguer en feien pagar, perquè aquells castells tan feudals eren castells de lloguer, i llogaven el pont llevadís a algun ataconador, la torre de l’homenatge a un fotògraf, i fins la capella i fins els merlets haurien llogat, si haguessin pogut, que una cosa és el senyoriu i una altre cosa és la renda […] Allí, quasi al mateix davant s’havien alçat dos palaus: un de clàssic, amb frans columnes i coberta d’estació, que feia respecte de mirar, i un altre de maons ben gòtic; al costat, un pa de balcons donava de cap a cap una ombra ratllada i recta; al davant havien pintat el quartel d’un color de blau de quartel, i quartel, cases i palaus, fent d’avançada de l’Ensanxe, cridaven a tot cridar l’engrandiment de la vila, el daltabaix del vell comerç i la reforma capgiradora trepitjant els ossos dels pares.

Més de Joan B. Galí

Joan Margarit, poeta i arquitecte

L’amor és la cosa més misteriosa, no el pots trobar en l’univers...
Llegeix-ne més