‘El Trencanous’ de Txaikovski; crònica d’una visita anunciada.

La Rambla de Barcelona, any 1900
La Rambla de Barcelona, any 1900

Quan un viu fora de Barcelona troba a faltar moltes coses: la ciutat mediterrània, aquell punt ridícul, vibrant i cosmopolita, destí de turistes de totes les nacionalitats. I quan un torna espera trobar certes coses, especialment si són les setmanes prèvies al Nadal. En som tots conscients, el Nadal que es viu a Barcelona, com a bona ciutat europea, és totalment importat. I tot i no tenir un hivern en condicions, tenim tot l’attrezzo per fer veure que en gaudim d’un. Barcelona és una ciutat on encara que al desembre no es baixi dels 9 graus, hi ha més llums en forma de flocs de neu que en qualsevol altra ciutat del país.

El mateix dia de la meva arribada tenia una cita amb un bon amic al Palau de la Música; anàvem a veure la que probablement és l’obra més nadalenca que existeix: ‘El Trencanous’, de Txaikovski, en format concert. L’orquestra dels musiciens du Louvre i el director Marc Minkowski van fer una molt bona feina amb l’obra de Txaikovski, una interpretació fidel i alegre, grandiosa en els moments on havia de ser-ho, i profundament ensucrada en els moments que també ho demanaven. Txaikovski té una certa reputació de sentimental, de superflu, de productor de grans hits. Fet pel qual sovint, especialment els entesos, l’encaren amb prejudicis. El músic té un estigma similar al d’altres compositors àmpliament populars, com Verdi o Puccini, quasi sempre estimats pel gran públic i repudiats pels experts. És innegable però, que Txaikovski gaudia d’una imaginació privilegiada, d’un talent únic per trobar la melodia exacta, perfecta.

Txaikovski va ser el romàntic tardà, un dels últims aletejos d’un moviment que a Alemanya ja feia anys que era mort. Va occidentalitzar la música russa, desconeguda per l’ampli públic europeu, fent-la menys hermètica, més propera. ‘El Trencanous’ és un dels ballets més representats arreu del món, un espectacle de ball i música on prima la màgia; no és d’estranyar, doncs, que sigui un espectacle molt recomanat pels més petits. L’escenari, el Palau, el teatre més florit de Catalunya, era el lloc idoni per desenvolupar, sota la severa mirada del bust de Beethoven, aquella màgia innocent.

En sortir del Palau l’aire era càlid, ben poc hivernal. Els carrers s’il·luminaven amb les llums esmorteïdes dels fanals i la gent, encara anestesiada, sortia a comptagotes del teatre. I allà, a la concorreguda Via Laietana, vaig tenir la sensació de què mai havia marxat; per molt que un necessiti un canvi d’aires, sempre anhelarà tornar a casa. No crec pas que sigui un sentiment exclusiu, i si no és una sensació compartida arreu, si ho és pels que som de ciutat. Nietzsche deia que la ciutat era el niu de tot mal, que atrapa, sedueix i crea addició. Per molt que necessitem fugir de tant en tant, un no pot fugir de la vida. No hi ha res més viu que la metròpoli, que Barcelona. Habitada i recorreguda diàriament per altres éssers, diminuts i insignificants, perduts en el tumult de la gent.

Barcelona, tant a l’estiu com a l’hivern, rep milers de visitants. Si el Nadal és un espectacle tan ensucrat, immerescudament exagerat com el ballet de Txaikovski, no és més que un reflex de la decadència d’una ciutat on no ens queda res més per vendre. Les tradicions, importades o endèmiques, serveixen de distracció, d’arrel a alguna cosa segura, que ens aferri i ens impedeixi caure en el buit de l’anonimat modern. Les tradicions atorguen una identitat, actuen, a la fi, de refugi. Resulta irònic que en els temps que corren, i en una ciutat on és tant present la urgència per la diferenciació, sigui alhora tant present el sentiment col·lectiu; ser únic és molt solitari, i qui vol estar sol al Nadal?

Així, ‘El trencanous’ dóna la benvinguda al Nadal a Barcelona, on fem amics invisibles i els cors s’estoven. El conte de Txaikovski, però sobretot la immersió de nou a la ciutat, ha provocat reflexions que si bé són quelcom amargues, són del tot sinceres. Resulta absurd escriure en exclusiva sobre la “màgia del Nadal”, quan són altres les sensacions que s’obtenen, a més d’aquesta. Jo, com molts altres barcelonins i barcelonines, estimo i deprecio Barcelona, l’estimo amb els seus defectes. I sóc partícip, volent o no, de la intricada xarxa de relacions i histories que en ella s’entreteixien, del modernisme, dels carrers quadriculats, el trencaones del Vela, les cafeteries anyenques de l’eixample, els passejos de Sarrià i els pintorescos carrerons de Gràcia. Però Barcelona és també la metròpoli a la qual tots ens trobem subjectes.

‘La metròpoli i la vida mental’

L’atmosfera recorda inevitablement a les reflexions de Georg Simmel, pensador alemany de la segona meitat del segle XIX i principis del XX. ‘El trencanous’ és, en realitat, un pretext per parlar-vos breument de l’actitud urbanita que va néixer en aquells anys vertiginosos, amb la que molts segurament us identificareu. A ‘La metròpoli i la vida mental’, Simmel planteja de quina manera la societat moderna i la vida a les grans ciutats influencien irreversiblement l’individu. L’autor veu en la ciutat un medi violent i hostil, que llença a l’individu (i a la individualitat) a la disjuntiva de sucumbir a la veu col·lectiva i oblidar la seva pròpia singularitat, o bé aferrar-se a ella i perseverar perquè la metròpoli no el devori.

El mètode de defensa natural que s’empra per no rendir-se a la bogeria metropolitana és el d’allunyar-se sentimentalment de tot allò que pugui fer perdre el rumb i adoptar una actitud de reserva i alerta, un caràcter intel·lectualista. L’actitud blasée, exclusiva de la metròpoli, és la que sovint prenen els seus habitants com a protecció diària, una indiferència molt particular i freqüent, conseqüència del tedi i la saturació. D’alguna manera l’antipatia ens protegeix; la reserva i la distància que hem après a prendre són sens dubte mètodes efectius per sobreviure dins la freda maquinària que compon la metròpoli i la societat que la fonamenta; però, el que també és cert, és que resulta impossible deslliurar-se’n un cop es vol canviar d’ambient. La personalitat que adoptem de l’entorn que ens rodeja és impossible d’esborrar, resta per sempre impresa en la nostra naturalesa, com un tret més del nostre caràcter.

Malgrat les evidents dificultats que comporta la metròpoli, tenim un avantatge: la llibertat. La llibertat que es desprèn de l’anonimat, de l’egoisme que abans criticàvem per relegar-nos als seus habitants a la nostra sort, de la distància que es destil·la de cadascuna dels milers de mirades amb les quals topem pel carrer. En una paraula, de la indiferència. Certament no és la llibertat més poètica i romàntica que es pugui imaginar, però és llibertat al cap i a la fi. La indiferència i l’anonimat, la reserva i l’antipatia són, efectivament, el que ens ha fet lliures.

Resulta difícil no caure en l’oblit de qui som, de quines coses estem fets, i de quines en formem part quan es viu a una societat tan globalitzada i cruel com la nostra, decidida a esborrar tot rastre de perillosa individualitat. Molts ens refugiem en la insensibilitat i la distància, en l’actitud blasée que ens permet fugir dels perills silenciosos de la metròpoli. Però trobo que, de la mateixa manera que són alguns dels nostres pitjors defectes com a col·lectiu els que han acabat per beneficiar-nos en segons quines coses, la suposada insensibilitat en què decidim escudar-nos ha fet que els habitants dels grans òrgans vius i pensants, que són les ciutats, desenvolupem un altre tipus de sensibilitat, exclusiva i incomprensible.

Es tracta d’una sensibilitat que registra totes les sensacions que ignorem diàriament, totes les persones amb qui connectem, per breu que sigui, i totes les vides amb què ens creuem; doncs no hi ha res tan únicament metropolità com submergir-se en una de les marees humanes que poblen els carrers, completament anònims, i completament invisibles.

Escrit per
Més de Marta Muñoz

Els trucs de l’art

Dijous dia tres i divendres quatre d’aquest mes de novembre es van...
Llegeix-ne més