Qui és?
David Armengol (Barcelona, 1974). Treballa en el context artístic com a curador, centrant els seus focus d’interès en les estratègies de recepció i educació en l’art així com una anàlisi que revisa la figura de l’artista i la seva funcionalitat social. Aborda temàtiques sensibles a processos de percepció i estats d’ànim en contacte amb altres àmbits d’estudi com l’antropologia, la psicologia, la literatura o l’àmbit sonor. Vinculat a projectes i convocatòries d’art emergent en el context de Barcelona, compagina la pràctica curatorial amb d’altres que la realimenten, com la gestió cultural i la docència. Ens citem a un restaurant de menú de l’eixample, un híbrid entre asiàtic i occidental. Ja allà parlem de tot i de res, dinem, i molt abans d’encendre la gravadora l’art ja irromp a taula com a tema de conversa. Demanem cafès i ens hi posem.
En quin moment et trobes: plantejament, nus o desenllaç?
Em trobo en una posició de nus, tot i que potser per edat i trajectòria veig més propera aquesta idea del desenllaç. En un context on d’alguna manera sempre estàs començant, aquests tres elements funcionen junts. És un nus inquietant que et fa estar alerta del desenllaç.
A la pel·lícula “El Tercer home”, sota la pell del protagonista, Orson Welles va dir:
“A Itàlia, en trenta anys de dominació dels Borgia, hi van haver guerres, matances, assassinats… Però també Michelangelo, Leonardo i el Renaixement. D’altra banda, a Suïssa, van tenir cinc-cents anys d’amor, democràcia i pau. I quin en va ser el resultat? El rellotge de cucut!”
La nostra matèria primera és la tragèdia?
Hi ha una certa tendència a entendre-ho d’aquesta manera, una certa tendència a la necessitat de drama. Ens interessa el resultant d’un estat de tensió, tot i que alhora també hi ha molt d’artifici i construcció en aquesta manera de plantejar la pràctica artística. Cito una frase d’en Pere Llobera, pintor i amic: “L’optimisme en art és intolerable”, que descontextualitzada ve a reafirmar precisament això. El cert és que hi ha alguna cosa de veritat en el fet que ens puguem sentir atrets per allò insegur o inestable. Per bé o per mal l’art ja és de per si un context molt inestable.
Consideres que l’ètica pot esdevenir un fre en el procés creatiu d’un artista?
Penso que ja no depèn de l’artista, sinó de qualsevol persona. Hi ha un plantejament ètic en abstracte darrere de qualsevol acte. Així que d’alguna manera si que suposa un fre, un fre en relació a on vols anar o per on no prefereixes passar. Has de tenir en compte el que suposa. La pràctica artística és un joc constant de pros i contres, un terreny molt especulatiu, però hi ha qüestions morals que estan per sobre de qualsevol acte creatiu.
El cineasta Albert Serra declarava recentment que tot artista hauria d’estar obligat a crear una cosa que la gent no pugui entendre per més que s’hi esforci. L’Art és una idea elitista?
Jo vull pensar que no, i treballo perquè no sigui així. L’art té un problema de consum, sóc partidari de creure que l’art no té perquè interessar a tothom. Sembla que a l’art, en majúscules, se li demana una voluntat pedagògica que no crec que hagi de tenir. Al final és una qüestió de mitificar la figura de l’artista, que m’interessa molt, però no des d’aquesta condició.
Quin és l’objectiu de l’Art?
Jo crec que l’objectiu és entendre que no hi ha un únic objectiu, o potser que directament no n’hi ha cap. Tinc especial interès per aquell art que entén la disfuncionalitat de la seva pràctica, que tot i no tenir la pretensió de voler canviar el món és imprescindible que hi sigui.
Quines diferències s’estableixen entre la visió d’un curador i la d’un artista?
La principal diferència és que jo tinc dependència d’ell. El producte que jo ofereixo té a veure amb la figura de l’artista, en canvi ell és una figura més autònoma. Els comissaris tenim una relació de dependència i complicitat amb els artistes, però actuem més tard, i per actuar, necessitem tenir una relació prèvia amb l’artista.
Existeix aleshores una diferència entre curador i comissari?
Més enllà de qüestions de terminologia crec que no. Ho entenc com la mateixa pràctica. Comissari s’utilitza més en el nostre context, i curador, al marge d’una qüestió més espiritual, és una mica més fidel. És qui té cura de tot el que està succeint dins del context expositiu. És qui cuida la relació amb l’artista, la institució, qui pensa com es comunicarà una obra a un públic determinat.
En qualsevol cas té a veure amb una estructura on s’hi troben perfils diversos.
Des de l’àmbit acadèmic percebem que hi ha una certa desconnexió entre l’art i les institucions públiques.
Bàsicament, hi ha una desconnexió degut a la distància existent entre l’art contemporani, en present, i en com aquest present es gestiona des de la institució pública degut a un cert nombre de dificultats i limitacions. És doncs una distància governamental, ens hem de preguntar que passa dins dels museus, dels centres d’art i també de l’acadèmia, quin paper segueix tenint el que suposadament és aquest centre del saber. Una resposta a tot això és l’art independent, que gaudeix de bona salut i no espera a que passi quelcom sinó que ho fa.
S’utilitza l’art amb finalitats polítiques per part de les institucions doncs?
Absolutament. Lamentablement l’única força mediàtica de l’art és aquesta, quan s’instrumentalitza amb unes finalitats alienes al mateix discurs de l’obra, dotant-ho de certa superficialitat i artifici. Això no vol dir que l’art visqui al marge d’una implicació política, ja que d’alguna manera es deu a un compromís que passa per unes qüestions ideològiques.
L’història de l’art consta de capítols on s’ha anul·lat tot l’anterior amb la irrupció de nous paradigmes. Encara hi ha lloc per una nova revolució?
Crec que si. Sempre hi ha una porta oberta al canvi, a nous plantejaments. Al final tot i estar condicionat per tot un pes històric t’estàs alliberant d’això, ja que estem treballant amb el present, i aquí tots els canvis es poden donar. Ho hem conegut a nivell històric però no a nivell biogràfic i vivencial, així que molts canvis són possibles. Després la historia s’encarrega d’ordenar-ho i es veuen aquests moments antagònics, però nosaltres només en vivim uns, i són aquests.
S’han enderrocat definitivament els murs i l’artista ja és un creador plenament multidisciplinari?
Totalment. No crec que l’art sigui multidisciplinari però si crec que l’artista pot decidir múltiples camps d’actuació, a nivell formal poden passar per la imatge, el text, el so, etc. Però prèviament a qualsevol formalització, passen per un desenvolupament intel·lectual, un pensament que posteriorment és adaptat a un registre de presentació determinat.
L’artista pot decidir múltiples camps d’actuació
Com definiries la teva obra curatorial?
No l’entenc com un exercici de tesis on hi hagi un tema central amb el qual treballi, sinó que té a veure més amb un discurs metareferencial, m’interessa analitzar l’art que parla del mateix art. El tema central que creua els meus projectes gira al voltant de la funcionalitat o disfuncionalitat de la pràctica artística i de la condició social de l’artista, decantant-me cap aquesta suposada falta de practicitat en l’art contemporani. També m’interessa molt el fet sonor, i té molta presència en la meva pràctica.
En quins projectes estàs treballant ara mateix?
En un projecte d’exposició col·lectiva anomenat “Caminar sobre el hielo”, que parteix d’un relat breu de Werner Herzog i té a veure amb l’activació del paisatge a partir de la performance i la narrativa. Hi ha presència d’artistes locals i internacionals i s’inaugurarà a Bòlit, Centre d’Art contemporani de Girona al mes de Juny.
També col·labores amb BCN producció.
Sí, tot i que és una relació temporal. Sóc part de l’equip de gestió per dues temporades, 2015 i 2016. Aquest any formo part d’un jurat de cinc persones que decidim quins creiem que són els millors projectes en cadascuna de les modalitats, també acompanyo alguns projectes que s’exposaran a la Capella. És una feina de tutoria durant el procés de treball.
És una bona oportunitat pels artistes emergents, que creus que aporten al sector de l’art?
L’aportació és molt important. És el que està marcant un present des de l’assaig i error. Es troben en un moment d’inici on no saben del tot cap a on anirà la seva trajectòria i poden arriscar, i això és potent. Barcelona té una bona estructura d’espais d’art emergent com Can Felipa, la Sala d’Art Jove o Sant Andreu Contemporani. Completen una bona radiografia de l’art en present a la ciutat de Barcelona i la resta de Catalunya.
Que t’aporta la docència?
Realimenta constantment la meva pràctica. Els projectes educatius em van ajudar a visualitzar cap a on anava la meva pràctica, ja que no vaig estudiar historia de l’art contemplant que volgués ser comissari. En un principi creia que la docència actuaria com una font d’ingressos econòmics, però m’aporta molt més que això. Esdevé un sistema de relacions que amplia el meu radi d’acció. D’aquesta manera conec el treball dels meus estudiants, generant una relació pròxima de com aquests treballs han de funcionar en l’àmbit professional.
Fins al 26 d’abril podem anar a veure l’exposició “NO SONG TO SING”, que ens hi trobarem?
És una exposició sonora que té a veure amb interessos que he mantingut des de l’inici de la meva trajectòria. Es qüestiona com actua el so dins d’un espai dissenyat per una relació visual. Consta d’un espai de documentació on trobem peces de deu artistes que al llarg de la seva trajectòria han decidit gravar un disc, editar un vinil, etc. L’escolta té a veure amb un registre de presentació sonor. Cada artista presenta, a part, una peça que neix del so però necessita un altre registre de presentació com el dibuix, la instal·lació o la performance. Forma part d’una línia d’investigació d’anys amb en Martí Manen, amic i comissari.
Com es genera una peça curatorial entre dos curadors?
És una experiència gratificant, ja que la teva pròpia veu a vegades també cau en el dubte i la inseguretat. Fer binomi estableix una estructura més potent. És la veu de dues persones que en fan una de sola i per tant guanya força. Com a comissari treballes amb els artistes, així que d’alguna manera ja generes sempre una mica d’estructura.
I que me’n pots dir de “el tonto de las luces”?
Va néixer com un desig personal sense cap pretensió més enllà de ser un bloc on escriure sobre música, a causa de la relació afectiva que hi mantinc.
John Cage.
Post rock.
Paco de Lucía.
Virtuosisme.
Un referent.
Will Oldham, nom artístic: Bonnie ‘Prince’ Billy
Un alter ego.
David Armengol, el futbolista.
A quina pel·lícula t’agradaria colar-te.
“Prince Avalanche” – David Gordon Green
A qui retries homenatge?
A Connie Converse
Un grup de música.
Migala
Un llibre.
“La muntanya anàloga”, René Daumal
Una cita.
“Tota pedra és muntanya en potencia”, Roger Caillois
