Cala Fornells CC: Enric Rubio Ros
- SUNT LACRIMAE RERUM
- A Tamariu, a casa en Pere Patxei,
- encomana un cremat, beurem a poc a poc
- a l’hora que la mar s’agrisa.
- Ploren les coses, plora el temps,
- plora la vida no viscuda,
- plora també la vida que hem viscut.
- Sunt lacrimae rerum.
- Ai, aquest “ai” és un bressol
- de moltes hores en què sempre anàvem
- pel vell sorral i vèiem l’ample mar
- guspirejant parlant-nos en metàfores.
- “La dolencia de amor que no se cura
- sino con la presencia y la figura.”
- Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
- i corre a amagar-se en qualsevol forat.
- Però quan em recordo dels amics que han mort
- irremissiblement, els insubstituïbles,
- em torno un gira-sol que puja d’un femer
- i fa com un que parla amb entelada veu,
- en una tarda càlida d’estiu,
- devant el somriure dels morts que se li fan propers.
- Ara tot d’una la tenora
- ressona a Pals i contemplem les illes
- i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
- devant aquestes coses cal plorar.
- Passa la tarda sobre els camps d’arròs
- de l’Empordà xops d’aigua.
- És tard, és hora de tornar a Begur
- en l’autocar que ens deixarà a la plaça.
- Anem al bar i prenguem l’aperitiu amb cloïsses
- ben amanides amb llimona i pebre.
- Cau la nit, la nit fantasmagòrica
- del rei Begur que senyoreja el castell,
- la nit dels fars i de les barques a l’encesa,
- del cel altíssim estelat.
- Tot giravolta com en un parc d’atraccions,
- però tu i jo vivim al botó de la roda,
- on és imperceptible el moviment.
- Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians
- i les orenetes que xisclen, llançades.
- Que l’estiu matusser no faci gaire mal.
- Ajudem-nos els uns als altres
- amb paciència, bon vi, moderació,
- per no caure en el daltabaix.
- Els arbres es clivellen,
- els fruiters regalimen goma.
