Like for like?

moda
Kate Moss per Juergen Teller

Si l’any fos un espai televisiu, el setembre serien aquells infructuosos minuts de publicitat que el comú dels mortals aprofita per anar al bany o dur els plats bruts a la cuina. Els termòmetres no baixen i la tardor arribarà, com ja és de costum, amb màniga curta. Instagram és un dels nous i grans aliats per combatre aquests cinc minuts eterns que neixen i moren amb un cronòmetre gegant a les nostres pantalles. Hi entro i m’hi trobo perversió. Coixinets que no s’avenen amb la imatge, gats, Beliebers que desaproven Sofia Richie, selfies que ens desafien a trobar les set diferències amb les cinquanta anteriors, muscles, adolescents bronzejades que han sigut clonades per un laboratori clandestí i abandonades a les aigües turqueses de Menorca, i moda. La moda és un gran tema, i Instagram l’aparador “perfecte”.

Però per què ens interessa la moda? La fotografia de moda té per defecte una finalitat comercial, que no és altre que visibilitzar un producte per vendre’l. Podria considerar-se, per tant, fotografia publicitària. En canvi, al llarg dels anys s’ha consolidat com un gènere desvinculat de la seva germana gran, l’aplicada per vendre cotxes, perfums i colesterol. La fotografia de moda gaudeix d’un llenguatge propi prou brillant perquè temples de l’art com el MoMa de Nova York li hagin obert les portes de bat a bat.

La moda -i la fotografia de moda- són volubles perquè ho són les societats, i ara, immersos en aquest absolutisme tecnològic, la velocitat a la qual es produeix, distribueix i consumeix aquest material ens allunya, en alguns casos, de totes aquelles qüestions que freguen plantejaments vitals al voltant del perquè estem dedicant-hi el nostre temps. Fer moda, o fotografiar-la, és fer política. És posicionar-nos. És obrir una porta o una altra. Abraçar o no l’ètica. Però la immediatesa no ens ajuda a digerir, no hi ha treva, no hi ha anàlisis. La creativitat és, precisament, la que brinda una dosis de diferenciació, la veu que pacta amb aquesta funció mercantil i aplana el camí de la fotografia de moda cap al edén de l’art alhora que en santifica, merescudament, alguns dels seus autors.

La indústria de la moda pateix diverses epidèmies que en desllueixen les funcions i les possibilitats discursives finals com a eina de comunicació i transformació cultural i social. És fàcil caure en paranys i mals usos. Sense anar més lluny, els gegants del sector, aquells que tenyeixen de vermell orient per allunyar a occident del nudisme més primitiu a preus d’escàndol, ja han renunciat a fer-la. I el que és pitjor, la creença entre els individus de prejudici fàcil que la moda és sinònim del que dictin i considerin els abanderats de l’evasió fiscal o bé una qüestió de tendències dictades des d’un món governat per l’ego, la cocaïna i la superficialitat. La mitomania ha fet molt mal.

La cara més amarga de la moda i les xarxes

I és que en aquesta bombolla 2.0, les xarxes també ens mostren la cara més amarga de la multiplicació. És quan aquesta, lluny d’omplir l’aparador de veus antagòniques actua com un sistema de miralls que condueixen a l’abisme, a una homogeneïtzació col·lectiva de la mirada, a un ideal que passa per una irrevocable pèrdua de la identitat on els clixés han deixat de ser qüestionats per ser imitats, o directament, plagiats. I no puc dir que no hi hagi reivindicació en les aigües tèrboles d’aquest naufragi, n’hi ha, hi ha autors que no renuncien, que no té por de sobrepassar els límits, que posen la moda i la fotografia que l’acompanya cap per avall renovant contínuament el missatge, però són eclipsats per l’enorme flux de l’amateurisme invasor de les marques d’aigua i les pells de porcellana. Senzillament és més complicat detectar-los.

Ara que sembla que hem incorporat la massificació com a modus vivendi, potser seria un bon moment per replantejar-nos fins a quin punt el que entenem per democràcia fa justícia a la paraula. Perquè en qüestions visuals, si els límits de la democràcia passen per l’aforament il·limitat i la barra lliure, em declaro acèrrim defensor d’un estat autocràtic en mans de l’esperit crític.

Més de Marc González Camps

‘Zenit’: El retrat d’una generació

Llums de colors, fum i decibels, molts decibels. Aquests són els ingredients...
Llegeix-ne més