Cuba és un dels últims reductes del socialisme en aquest món d’hegemonia capitalista. Però sembla que la fi de la Cuba dels Castro és a prop i alguns inversors es freguen les mans. Malgrat tot, els cubans continuen de moment ancorats als anys 50 aliens a la velocitat trepidant amb què canvia la resta del món. Possiblement això fa que tingui tant d’encant. La fotògrafa Laura López Vilar recull en un projecte d’aquest any, un escrit i unes imatges d’aquesta Cuba abans que s’esvaeixi per sempre:
«Des de la caiguda del bloc socialista l’any 1991, l’illa s’ha vist immersa en una situació de crisi permanent donat l’aïllament econòmic a causa del bloqueig perpetrat per Estats Units. Aquest bloqueig ha afectat greument a la societat cubana en molts aspectes i l’ha mantingut isolada tot impossibilitant l’acostament al mercat mundial. En conseqüència Estats Units ha tingut una gran influència sobre l’economia cubana i no ha estat fins fa molt poc que els dos països han començat a reprendre les relacions.
Cuba és un país amb moltes manques materials, un “Yuma”, com ells anomenen als nord-americans, representa tot el que no tenen. Per gairebé tota la població la possibilitat de viatjar a l’estranger és remota o impossible. A partir de converses amb cubans he percebut el seu anhel per marxar del país, com molts altres compatriotes seus ja van fer sense tornar mai. Eviten tornar, no perquè no s’estimin la seva terra sinó perquè la situació és insostenible. La repressió, la falta de llibertats, l’escassetat de recursos i de permisos per viatjar en són les raons.
El règim dels Castro ho controla tot. No existeixen eleccions lliures ni partits polítics, per tant la llibertat d’expressió és molt limitada. Malgrat sembla que no tenen massa por de parlar del govern tant en positiu com en negatiu, és evident la manipulació dels mitjans de comunicació, que no són més que altaveus del govern amb un pensament únic.»
D’altra banda la fotògrafa ens planteja una pregunta que afecta la nostra quotidianitat: la tecnologia i l’accés a les xarxes socials. A Cuba això encara és un luxe –segons es miri– però vet aquí la paradoxa: viure sense aquestes eines no és tan terrible com sembla, podria ser fins i tot millor…
«El desenvolupament de la tecnologia és una altra mancança important al país. Cuba és un dels països menys desenvolupats en aquest sentit, amb una de les taxes més baixes d’Internet pràcticament a tot el món. Per tenir accés a la xarxa, els cubans han d’anar a punts concrets de l’illa com parcs i places amb servei de Wi-fi.
És clar que no és només Internet el que ens manté enganxats als mòbils sinó la tecnologia en si, el fet de comptar amb aparells electrònics que ofereixen mil possibilitats d’entreteniment. Per contra, el ritme de vida cubà és molt pausat, sense presses ni estrès. Les esperes són llargues perquè el transport públic és molt precari i circula amb poca freqüència. Els locals passen la major part del temps al carrer passejant, conversant o bé limitant-se a veure la gent passar.
Encara que la tecnologia sigui un procés necessari per a l’evolució i no tenir-hi accés suposi una falta de llibertat, fins a quin punt ens perjudica o ens beneficia en la nostra vida?»
