Paràbola i clam de la cosa humana és el quart llibre de poesia de Miquel Àngel Riera, publicat l’any 1974. N’he manllevat el títol per encapçalar aquest escrit sobre l’Odissea d’Homer, que acaba de publicar-se en una nova i resplendent traducció de Pau Sabaté (Col·lecció Bernat Metge Universal, la Casa dels Clàssics) Ja veieu que l’he retocat, el títol, canviant aquest clam que remet a la queixa per lloa. No sé si calia, en realitat: el conjunt de la poesia de Miquel Àngel Riera és un clam però també un cant a la dignitat de la condició humana: el seu tercer llibre es titula La bellesa de l’home. I l’Odissea, tal com l’he volguda llegir i presentar en aquestes línies, és una lloa de la cosa humana que no deixa de tenir alguna cosa de plany per tots els treballs i penúries a què ens sotmeten els déus.
Aquesta és una lectura personal que mirarà d’encomanar les ganes de llegir la gran epopeia i que vol tenir el caràcter de celebració d’aquesta nova versió. Està feta des la consciència que qualsevol intent de dir res de nou sobre l’Odissea és una quimera vana. Menys encara podria dir res sobre l’anomenada «qüestió homèrica», però em situo en la presumpció que parlam de l’obra d’un tal Homer, un autor responsable de conjunt d’aquest monument, un home que va aprofitar materials d’altri però que estava dotat d’un insuperable geni literari per a la composició, per a la construcció narrativa i per al detall. Així veig el poema com a lector que no en sap gairebé res. Més encara: em situaré en la idea improbable d’un Homer autor de dos grans poemes: la Ilíada, creada primer, i l’Odissea, creada més endavant. No hi vegeu ni un mil·ligram de proposta consistent: soc un lector que aprofita una tradició llarguíssima per fer-me la meva composició, res més. En faig la lectura en tres temps.
- Una darrera nit d’amor
Una de les mostres de la mestria narrativa d’aquest tal Homer la tenim amb la primera aparició en escena del protagonista de l’Odissea. Després dels quatre primers cants, dedicats a les peripècies del seu fill Telèmac, trobam Odisseu en actitud ben poc heroica: assegut a la platja, mirant al mar, plorinyós, consumit per la nostàlgia. És a Ogígia, l’illa on la bellíssima nimfa fetillera Calipso l’ha retingut durant anys. Odisseu s’enyora, vol tornar a casa, a l’Ítaca que és el seu únic destí possible. L’experiència d’un amor amb una immortal no ha estat malament, sense dubte, però Odisseu és home i el seu lloc es troba entre els homes.
Les afirmacions de la condició humana de l’heroi se succeeixen al llarg de l’Odissea. El seu protagonista és un humà de pura raça, a diferència de molts altres herois de la mitologia grega (Aquil·les, Teseu, Perseu, Hèracles, Eneas), en què es mesclaven la sang humana i la immortal. Al cant XVI, quan ja ha retornat a Ítaca i revela la seva identitat a Telèmac, ho afirmarà amb mal dissimulat orgull:
No soc cap déu. ¿Per què em compares als déus que no moren? Soc el teu pare i prou, per qui gemegant i planyent-te pateixes tots aquets mals i reps les injúries dels homes.1
Un home enredat en el cafarnaüm dels afers humans. L’amor amb una nimfa immortal ha estat una vivència meravellosa, però toca tornar al seu univers de carn i ossos. Desitja el retorn encara que sigui al preu de renunciar a la immortalitat que li ofereix Calipso. La nimfa, per cert, accedeix a deixar-lo partir molt a desgrat, i només després d’una visita d’Hermes, missatger dels déus que tot ho filen. Hi ve a bé perquè no queda més remei (són ordres de Zeus…), però deixa anar una andanada contra els déus envejosos:
Sou insofribles, déus, i no us guanya ningú en gelosia, que us fa molta enveja que les deesses dormin amb homes sense amagar-se’n, si una es fa amb un company de dormides.2
L’home és objecte del desig eròtic dels déus, que ja sabem que eren més aviat promiscus però que potser enyoraven carnalitats més tangibles: com a lloa de la cosa humana és innegable que és bona.
Poc després té lloc la darrera nit d’amor, aquella nit que de vegades hem llegit en novel·les o vist en pel·lícules: la nit de dos amants que ja han entès i s’han dit que la seva història s’ha acabat. Amb això ben clar, i amb una punta de melangia però sense retrets, lliures, es donen l’homenatge joiós d’un darrer encontre amorós, d’intensitat singular. Homer és molt sintètic:
Llavors se’n van anar cap al fons de la cova balmada i van fer l’amor a cor què vols, ben a prop l’un de l’altre.3
No sé grec, i no puc valorar la correspondència amb l’original, però no puc deixar de veure en aquest a cor què vols de Pau Sabaté una imatge exacta del que la imaginació vol: una nit que és agredolça però que és tota joie de vivre. Una nit humaníssima, en què Calipso és més dona que nimfa, i segur que faria seus uns versos de Miquel Àngel Riera:
T’estim perquè existeixes: ets accessible al tacte. Constatable amb la mà: la puresa total és desxifrar-te.4
- «Perquè se’n facin cançons»
Ens n’anam al cant VIII. Odisseu ha deixat enrere l’illa de Calipso i ha arribat així com ha pogut fins a Esquèria, el meravellós país dels feacis. El seu rei Alcínous l’acull amb el desplegament de generositat a què obliguen les lleis no escrites de l’hospitalitat. Odisseu és un nàufrag, i serà més endavant un captaire, però no deixam mai de tenir la impressió que de la seva persona emana un aire de reialesa que copsen bé amics i enemics. Nausica, la jove filla d’Alcínous, l’ha percebut de manera especial…
Els feacis ofereixen un banquet de comiat a Odisseu, per a qui estan preparant una nau que el podrà retornar a l’illa natal. Al banquet hi ha un aede, un cantor, i Odisseu és el primer a fer l’elogi dels del seu ofici:
És que els cantors, de tota la gent de damunt de la terra, haurien de rebre honors i respecte, que a ells, i no als altres, la Musa els ensenya els camins del cant i n’estima la raça. 5
Un aede era, al cap i la fi, un professional d’altíssim nivell de competència en una destresa valorada i probablement transmesa de pares a fills, o a l’intern d’una mena de famílies professionals. Ho explica, per exemple, Carles Miralles al seu volum Homer (2005). El nostre poeta aprofita l’escena amb el cantor per introduir-hi aquesta nota de legítim orgull gremial.
Més endavant, trobarem que els pretendents de Penèlope, que arrasen amb les riqueses de la casa reial d’Ítaca, també tenen el seu cantor, que es veu que era una figura imprescindible de qualsevol oikos que es preàs. Es diu Femi, i Homer no en fa un gran elogi: al cap i a la fi, cantava per als dolents. Però és significatiu que Odisseu, quan liquida tota la tropa dels pretendents, li estalviï la mort: no deixava de ser un cantor, i si cantava per als pretendents era per força.
Tornem al país dels feacis. A continuació el nostre heroi demana a l’aede Demòdoc que canti la història del cavall de Troia, en la qual ell mateix va fer el paper d’allò que ara en diuen «l’autor intel·lectual». El joc de sentits de l’escena és remarcable. En un plànol hi ha el protagonista de la història que ara escoltam o llegim, aquest Odisseu «molt versat», que vol comprovar, sense que ningú més de la sala del banquet ho sàpiga, que ja ha esdevingut heroi de cant èpic. En un altre plànol hi ha Homer, que es complau a fer aparèixer el seu primer poema, la Ilíada (recordeu la presumpció imaginària de la qual he triat partir), en el poema que en aquell moment està component, o cantant, o posant per escrit, és a dir, a l’Odissea.
Demòdoc, a més, és cec. Naturalment, el més raonable deu ser dir que la figura del cantor cec tenia la seva tradició, o dir que d’aquesta ceguesa de Demòdoc neix la llegenda de l’Homer cec. Tanmateix, ningú no ens impedeix jugar amb la idea d’un Homer cec que ha volgut que al seu poema hi sortís un aede amb la seva mateixa mancança sensorial. Tot plegat, un joc literari de categoria.
Escoltant les seves proeses fetes cant, Odisseu plora en secret. O gairebé en secret, perquè Alcínous se n’adona. El rei dels feacis, llavors, ordena a Demòdoc que aturi el relat i demana al seu convidat que expliqui qui és. Abans de cedir-li la paraula, pronuncia l’elogi definitiu del cant, o, si voleu, de la literatura.
Digues també per què plores i dins del cor et lamentes quan sents el destí dels argius, el destí des dànaus i d’Ílion. Els déus el van fer i van filar a tanta gent la mort i el desastre perquè se’n facin cançons els que vinguin després de nosaltres. 6
Els déus tramen vides humanes plenes de dissorts perquè hi hagi cançons: «perquè hi hagi cançons per als homes a néixer», en la traducció de Riba, o bé «perquè en el futur se’n cantaren poemes», en la de Joan-Francesc Mira. Mira no pot estar-se de manifestar la seva sorpresa amb una nota a peu de plana a aquests versos: «Una afirmació extraordinària, i més en boca del rei d’un poble pacífic: la guerra seria una invenció o projecte dels déus, a fi de proporcionar matèria literària a la posteritat!». És clar que es podria contestar que els déus no demanen als homes si no preferirien viure sense guerra i sense cançons, però ens queda la idea que el dolor humà se salva en l’elaboració artística. I la idea que el cant serveix als homes per tenir un besllum d’allò que només els déus tenen: la immortalitat. En un vers aforístic, Miquel Àngel Riera ens diu:
La bellesa de l’home és que crea bellesa.7
- L’alè d’Aquil·les
Al bloc narratiu més famós de l’Odissea, el de les aventures que el protagonista explica en primera persona en un prodigiós salt enrere de més de dos mil versos, al costat dels menjalotus (sí, millor dir-ne així que lotòfags), de Polifem, de les sirenes, Escil·la, Caribdis, Circe i els altres, hi ha l’episodi de la baixada a l’Hades. Al món dels morts ja hi havia baixat Gilgamesh, i després d’Odisseu també hi baixarà Eneas i d’altres, però ara no farem la llista. Abans he dit que els humans no gaudeixen de la immortalitat, que és una exclusiva dels déus. Ara ho podria matisar: segons la visió grega que reflecteix aquest episodi homèric, sí que hi ha una pervivència post mortem, però no és altra cosa que una mitja vida espectral i melancòlica. Les ànimes són éssers de fum: per això Odisseu no aconsegueix abraçar la mare morta, tal com el ja esmentat Eneas també fracassarà en l’intent de fer una aferrada emocionada a son pare.
Tots hem llegit alguna vegada que la psyché dels grecs, la que moltes vegades hem trobat traduïda com a ànima, fa referència en primera instància a l’alè vital. Pau Sabaté s’aferra al sentit original i fa servir el terme alè: així, va trobant l’alè d’Elpènor, l’alè de la mare, l’alè de Tirèsias, l’alè d’Agamèmnon, l’alè d’Aquil·les… És una tria lèxica que ens acosta a la imatge que els grecs devien fer-se de la nostra existència al més enllà. És molt interessant fer aquí un breu apunt de comparació traductològica. Joan Francesc Mira, més convencional en aquest cas, opta per esperit (en la majoria dels casos) o per ànima. Carles Riba, en canvi, se situa molt a prop de la naturalesa aèria d’aquests espectres: normalment fa servir la paraula buf (el buf de la mare, el buf de Tirèsias), que alterna amb ombra. Ja ho veieu: un mot grec i fins a cinc possibilitats en català.
L’encontre més commovedor és el del protagonista de l’Odissea, un mortal que ha pogut baixar a l’inframon, amb el de l’Ilíada, un alè que fa la vida evanescent i melangiosa dels difunts. Odisseu s’adreça a Aquil·les amb l’esperable lloa del seu valor, de la seva força i noblesa incomparables. És honorat com un déu i això l’ha de consolar de la mort, li diu. El gran guerrer, però, no es deixar conhortar tan fàcilment, com es veu en la resposta:
No em vulguis consolar de la mort, Odisseu, no em confortis! M’estimaria molt més guanyar-me un jornal a la terra llogant-me a un home sense heretats ni gran cosa per viure que no ser el rei de tots els morts, de la gent acabada.8
Si Ricard III hauria volgut canviar el seu regne per un cavall, Aquil·les hauria canviat la seva mort gloriosa per la vida del jornaler més pobre. El gran guerrer és un buf d’aire que res no desitjaria tant com tornar a ser de carn mortal. L’Odissea és un cant a la vida.
Homer coneixia el seu heroi més que ningú, i degué escriure aquest passatge amb el record d’un altre de sentit semblant de la Ilíada, en què també parlen Odisseu i Aquil·les. En aquell cas, el rei d’Ítaca feia part de l’ambaixada de tres homes que intenten convèncer Aquil·les de tornar a combatre amb els aqueus. Aquil·les els rep amb amabilitat i els escolta, però la seva ira contra Agamèmnon encara és punyent. Llavors recorda la vegada que la mare li va explicar que tenia al davant dos destins possibles: una mort gloriosa a Troia o bé una vida llarga a la seva terra, sense glòria potser, però en la qual la mort «no tindrà pressa a trobar-lo». De vegades el passatge ha estat citat com a argument en favor de l’opció de la mort gloriosa, però el parlament d’Aquil·les té un sentit ben diferent: ell hauria volgut una vida tranquil·la i llarga. Hauria volgut casar-se i gaudir de les riqueses heretades, sense necessitat d’anar a cercar més riqueses a Troia, una ciutat que vivia en pau:
Es poden arrambar, els bous i les fermes ovelles, els trespeus i els caps rossos dels cavalls sempre poden guanyar-se, però la vida de l’home no es pot arrambar perquè torni un cop ha passat el clos de les dents, ni pot recobrar-se.9
Retrobam, en aquests versos, aquell alè, aquell buf vital tan fràgil, que un dia se’ns escapa per la boca i ja no podem recuperar. Com deia, una vegada més, el poeta de Manacor:
m’alça fins a un metre vuitanta de satisfacció la quasi seguretat de ser, estrictament, aquesta experiència marejadora de la vida que, entre nosaltres, anomenem un ser humà.10
Notes
- HOMER: Odissea, trad. de Pau Sabaté, Bernat Metge Universal, Barcelona 2026, p. 302.
- HOMER: op. cit, p. 113.
- RIERA, Miquel Àngel: Obra poètica completa 1953-1993, AdiA Edicions, Calonge, 2021, p. 209.
- HOMER: op. cit., p. 160.
- MIRALLES, Carles: Homer, Empúries, Barcelona 2005, p. 11-51.
- HOMER: op. cit., p. 163.
- RIERA, Miquel Àngel: op. cit., p.133.
- HOMER: Odissea, trad. de Pau Sabaté, Bernat Metge Universal, Barcelona 2026, p. 220.
- HOMER: Ilíada trad. de Pau Sabaté, Bernat Metge Universal, Barcelona 2019, p. 220.
- RIERA, Miquel Àngel: op. cit., p.123.
