El lligam entre Catalunya i Walter Benjamin és tràgic i intens. El pensador alemany va llevar-se la vida a Portbou el 1940, atemorit per la possibilitat de ser deportat a França i detingut per la Gestapo. L’emplaçament fronterer dels Pirineus catalans esdevé una metàfora amarga del llindar metafísic que Benjamin era a punt de travessar. El tint misteriós i dramàtic que envolta el suïcidi del filòsof ha generat moltes pàgines i reflexions, però i la seva infantesa?
En la seva obra més autobiogràfica i lírica Infància a Berlín cap al 1900 (Lleonard Muntaner, 2013, trad. Anna Soler Horta) Benjamin evoca i reconstrueix els seus primers anys de vida en una família jueva benestant al Berlín de principis de segle. El llibre es compon de textos curts en prosa, sense fil, en forma de mosaic, que el pensador Theodor Adorno va recopilar i endreçar després de la mort de Benjamin a la dècada dels 50. En aquesta remembrança, el filòsof documenta la vida burgesa de la seva infància, envoltat de mainaderes, vaixelles de porcellana i festes opulentes.
Però no es tracta d’unes memòries usuals. Benjamin recupera els records de l’infant encara desproveït de convencions socials, per qüestionar i mirar-se amb estranyesa la moral hipòcrita de les classes privilegiades i la figura castradora i autoritària del pater familias. El retrocés en el temps és necessari per escriure aquest llibre, en què el nen és construït com a escriptor. L’autor duu a terme la difícil tasca de recuperar les impressions de la seva infantesa, i interpretar-les en clau adulta. Només des del nen, el filòsof veu possible fer el retrat crític d’una ciutat i d’una època.
L’herència de Proust
El deute literari de Benjamin amb Marcel Proust és evident –de fet, el pensador va ser un dels traductors a l’alemany de A la recerca del temps perdut –. Benjamin comparteix amb Proust la nostàlgia de no poder reviure certes coses que només s’experimenten una vegada a la vida. Però a diferència de l’escriptor francès, el que busca Benjamin amb aquest viatge al passat no és alliberar-se del present, ni fugir del futur, sinó més aviat el contrari. Benjamin recupera els records i les memòries preservades de la seva infantesa que havia deixat arraconats fins ara, perquè l’adult del present-futur pugui desxifrar-los. Per Benjamin, el passat no està tancat, ni perdut, sinó que ens parla del futur. Malgrat ser un recull de les seves vivències íntimes Benjamin no vol relatar seva vida privada sinó que busca fer un assaig sobre la societat berlinesa del canvi de segle.
