'Rick and Morty'
Dan Harmon i Justin Roiland
Lectors de pell fina, fora. Gireu cua. El tema d’aquest article no és per a vosaltres, pot afectar-vos de forma irreversible, pot arribar a malmetre la vostra innocència. Si el títol no ha estat prou dissuasiu, feu-ho ara. Aquí no hi trobareu ni educació, ni moral, ni respecte per les lleis (constitucionals o naturals). Ara bé, si sou amants de l’humor càustic i ‘geeks’ de tota mena, ja ho sabreu, ha tornat el tàndem avi-nét, científic-conillet d’Índies, Doc-Martin, en definitiva: ‘Rick and Morty’.
Pels que encara no els coneguin han de saber la premissa: Un científic amb una ment prodigiosa s’emporta el seu nét tòtil d’aventures a través de l’espai temps. Així arrancava el 2013 aquesta serie de Dan Harmon i Justin Roiland que va acabar l’últim capítol amb una ‘rave’ casolana d’escòria de tots els racons de la galàxia. La segona temporada manté el nivell que havíem vist a la primera o fins i tot accelera els propulsors cap a una extravagància còsmica encara més enrevessada i hilarant. Tot plegat sembla un garbuix de dibuixos coloristes. ERROR! Per nens? ERROR! Ah, i tot són crits i fluids de color verd. ERROR!
Amb un dels humors més negres que podreu trobar en els sòrdids paratges de la “TV”, podem dir, amb convicció, que és del millor que ha parit l’animació occidental l’última dècada. L’entramat argumental és la gran virtut de l’espectacle. Viatges interdimensionals, desajustaments temporals, universos microscòpics o bé somnis dins de somnis dins de somnis. ‘Futurama’ és una serie per a nens del ‘Super3’ fent contrast amb aquesta complexitat narrativa de ‘Rick and Morty’. Des del primer capítol fins a l’últim els creadors de la serie, ments genials (o malaltes, depèn de com es miri) han sabut llençar-nos a la cara històries diferents en cada episodi. La majoria d’elles amb una profunditat conceptual que fa trontollar els principis de la física. Harmon i Roiland ho han sabut fer bé, tancant de forma rodona cada línia argumental, jugant de forma efectiva amb tota la flexibilitat que els hi ofereix el món de la ciència ficció.
Les desventures d’aquest parell sovint posaran en joc també les nostres conviccions existencials i els límits morals.
Les desventures d’aquest parell sovint posaran en joc també les nostres conviccions existencials i els límits morals. ‘Rick and Morty’ no ens deixa respirar, ni, un, se-gon, però en el bon sentit. Divertit i irreverent, els creatius han agafat l’estètica imperant últimament (‘Adventure Time’, ‘Over the Garden Wall’, o ‘Gravity Falls’) d’una animació carregada d’elements amb deixos psicodèlics, ple de monstres de morfologia canviant i de colors saturats.
Sens dubte per això la gran estrella del rock, malgrat que el títol dual de la serie, és Rick. Morty funciona, però simplement com a element de contrast per al tarat del seu avi. Rick és una caricaturització de Doc de ‘Retorn al futur‘ (1985) de Robert Zemeckis però passat de voltes. Imagineu per un moment un científic brillant, alcohòlic, autodestructiu, capaç de fracturar l’univers per una cervesa i que no para de cridar expressions com “Wubble Dubble Dubdubb!”. Doncs sí, és ell Rick, l’antiheroi, el dèspota, el pitjor company per realitzar aquestes aventures però, per sort de tots, també el més pragmàtic, intel·ligent i resolutiu. En definitiva, una nova icona Pop com ho pot ser Homer Simpson.
Si no voleu perdre-us personatges com un híbrid entre Hitler i Lincoln, planetes on les dones s’han sublimat dels homes o bé una història d’intriga a través de les dimensions cal que feu una visita a l’univers caòtic de ‘Rick and Morty’.
