‘Retorn al Futur’ i l’origen de la distopia literària

Per a la gent que va créixer els anys vuitanta, el 21 d’octubre de 2015 és una data assenyalada. Potser no tothom la recorda, però els que hem crescut sentint nostàlgia d’aquelles pel·lícules de ciència-ficció que es basaven en principis científics més aviat màgics, ‘Back to the Future II va suposar una mirada a un futur semblant al món d’ara, però amb uns quants enginys tecnològics afegits que farien les nostres vides més còmodes. Res de màquines de guerra sofisticades, ni robots que s’uneixen per destruir la humanitat, ni cyborgs que viatgen a altres galàxies. Aquell futur és avui el nostre present i, sense remei, comparem aquella visió del passat amb la realitat de l’ara, a través de la revisió d’aquella pel·lícula que ens retorna al record d’una il·lusió, i no pas a la frustració d’adonar-nos que es tracta només de ciència-ficció. Potser el món d’aquelles pel·lícules de Robert Zemeckis responien més a preocupacions infantils, i és per això que gaudíem somiant amb aquells referents fantàstics que avui són només relíquies d’una infantesa oblidada.

Quan Thomas More va utilitzar la paraula utopia per descriure una societat ideal, aviat es va sorgir la necessitat d’anomenar un concepte que identifiqués l’espectre antagònic d’aquesta idea. La distopia va néixer sobretot en la ment d’escriptors que optaven per una versió decadent de la societat

Malauradament hem crescut i hem pres consciència d’una realitat molt més complexa. Amb la ciència-ficció passa el mateix, no tot és construir suposats mons paral·lels on els humans gaudeixen d’una societat més justa. Òbviament, hi ha altres referents cinematogràfics que responen a un perfil més realista de la condició humana, perquè la ciència-ficció no només són utopies. De fet, quan Thomas More va utilitzar aquesta paraula per descriure la visió d’una societat ideal, aviat es va fer present la necessitat de trobar un altre concepte que identifiqués l’espectre antagònic d’aquesta idea. La distopia va néixer sobretot en la ment d’escriptors que optaven per una versió més decadent de la societat.

La novel·la d’Aldous HuxleyUn Món Feliç (1932) és potser l’exemple més conegut d’una distopia. L’autor descriu una societat futura tecnològicament molt avançada, on l’Estat controla i vigila la vida de les persones, que, incapaces de poder reivindicar la seva llibertat, viuen feliçment alienes a les possibilitats que ofereix la consciència pròpia.

Aquest concepte tan decadent –i també irònic– de la societat futura no va néixer pas a Europa, sinó que va venir de la ment d’un enginyer rus que va viure la revolució i els primers anys de la Unió Soviètica com si es tractés precisament d’això, una utopia. Ievgueni Zamiatin va ser un escriptor que, perseguit per les autoritats tsaristes i després pel règim estalinista, va decidir abandonar aquella il·lusió revolucionària ja marcida i es va exiliar a França, on va morir el 1937. Però, molt abans d’això, va ser enviat a Anglaterra per treballar en la construcció de trencaglaços, i és allà on va trobar la inspiració per escriure ‘Nosaltres.

George Orwell va afirmar haver-se inspirat en ‘Nosaltres’ quan va escriure ‘1984’, la novel·la distòpica per antonomàsia

‘Nosaltres’ es podria interpretar com una crítica a la Unió Soviètica, si no es té en compte que va ser escrita el 1920. En la consciència d’un enginyer que va veure en la Revolució d’Octubre l’inici d’un suposat món més just, era ben fàcil agafar tots els elements qüestionables del capitalisme i plasmar-los en una novel·la brillant. En la societat tancada sota unes parets de vidre blau que descriu Zamiatin, tothom té la seva comesa i les necessitats bàsiques cobertes, incloent-hi el desig sexual. Així, doncs, no hi ha necessitat de patir ni, per tant, de pensar. No obstant, un individu desperta de la seva letargia conscient gràcies al poder de l’amor, i s’atreveix a intentar canviar l’statu quo. El model d’Estat plasmat en la novel·la, però, recorda el totalitarisme soviètic, fruit del desengany que va patir Zamiatin i que el va portar a exiliar-se. George Orwell sempre va afirmar haver-se inspirat en ‘Nosaltres‘ quan va escriure ‘1984‘, la novel·la distòpica per antonomàsia. Recordem que Orwell va popularitzar el concepte ‘Big Brother‘, que irònicament s’ha convertit en un programa televisiu molt rendible avui en dia.

La ciència-ficció no només es basa en possibles societats futures, siguin utòpiques o no; també existeix la ficció basada en mons paral·lels a la realitat immediata on algun element és distorsionat, normalment gràcies a alguna ment brillant dedicada a la ciència

La ciència-ficció no només es basa en possibles societats ulteriors, utòpiques o no; també existeix la ficció basada en universos paral·lels a la realitat immediata on algun element és distorsionat, normalment gràcies a alguna ment brillant dedicada a la ciència. Mikhaïl Bulgàkov va escriure algunes novel·les curtes de ciència-ficció, a més de dedicar la seva vida a escriure i reescriure el ‘Mestre i Margarita‘; bastant grotesques, tot sigui dit. ‘Cor de gos narra les aventures d’un gos al qual implanten el cervell i els testicles d’un home; la narració sovint és interpretada com una sàtira a l’“home nou” que havia de sorgir amb el comunisme, expressada amb molt d’humor i mala llet també; cal dir que Bulgàkov va ser perseguit i censurat per escriure sense amagar massa la seva oposició al règim.

Cal recomanar també una novel·la escrita per dos germans que ben bé es podria qualificar com una espècie de Harry Potter soviètic ben conegut dins de les fronteres de la mare Rússia. ‘Dilluns comença el dissabte, escrita pels germans Strugatski la dècada dels seixanta, és la història d’un programador que comença a treballar en un curiós institut d’investigació especialitzat en la ciència dels afers màgics. Molt divertida, ridiculitza la figura del científic difuminada en el personal de l’institut, on la racionalitat entra en combat amb el sense sentit de la imaginació. La narració és plena d’al·lusions al folklore rus que poden passar desapercebudes si no es té coneixement dels personatges ficticis dels contes russos; tot i així, també hi apareixen personatges fantàstics que formen part de l’imaginari col·lectiu i esbossen un somriure en el lector en més d’una ocasió. Aquells que van créixer la dècada dels vuitanta trobaran potser aquella estela de màgia que pot semblar tan real com quan ens imaginàvem un futur de cotxes voladors, aeropatins i jaquetes que s’assecaven soles.

Més de Marina Núñez

‘Retorn al Futur’ i l’origen de la distopia literària

Per a la gent que va créixer els anys vuitanta, el 21...
Llegeix-ne més