Les imatges diuen: això és el que els éssers humans s’atreveixen a fer, i fins i tot, s’ofereixen a fer, amb entusiasme, convençuts que estan obrant justament. No ho oblidis
“És evident que el patiment humà és motor de la producció cultural”, reconeix el fotògraf català i fundador del col·lectiu RUIDOPhoto, Edu Ponces, qui consciencia: “sempre ho ha estat i és precisament gràcies a això que ens posicionem i reflexionem sobre les fonts d’aquest patiment i els camins per a superar-ho”.
El gran mestre del Romanticisme pictòric, Francisco de Goya i Lucientes és pare de Els desastres de la guerra, una sèrie de vuitanta-dos gravats en què el pintor aragonès va capturar la crueltat i els horrors de la guerra de la Independència espanyola a través de la tècnica de l’aiguafort. Una producció artística pertorbadora i moralitzant que volia conscienciar la societat dels albors del s.XIX de les atrocitats que la humanitat era capaç de cometre amb impunitat contra els propis individus que la componien. Un objectiu que la producció del pintor romàntic comparteix amb les fotografies bèl·liques de l’actualitat, com bé subratllava el 2003 l’assagista estatunidenca Susan Sontag a la seva obra Davant el dolor dels altres: “les imatges diuen: això és el que els éssers humans s’atreveixen a fer, i fins i tot, s’ofereixen a fer, amb entusiasme, convençuts que estan obrant justament. No ho oblidis”.
Goya va voler sensibilitzar la població a través de la seva producció, els seus gravats tenien la intenció d’apel·lar directament a la consciència humana a fi de potenciar un canvi en la societat del moment. El pintor va voler denunciar la barbàrie a través del mitjà de comunicació en què millor es desenvolupava. Un fet transversal en la història de l’art i de la humanitat. Les tècniques canvien, les finalitats són les mateixes: comunicar, denunciar, conscienciar. L’Art, en totes les seves vessants, esdevé una eina amb un poder substancial per escometre aquesta missió.
PINZELLADES CICATRITZANTS
Miquel Fuster és un pintor català nascut al si de la Barcelona dels 40. El seu amor pel còmic ve de llarg, recorda amb nostàlgia l’època en què va començar tot, tenia únicament dotze anys quan, de camí a l’escola i per tal d’amenitzar el trajecte, comprava exemplars del Capità Tro a un petit comerç del barri de Sants. En Miquel va créixer i madurar entre pinzells. Després de més de dues dècades dedicades exclusivament al dibuix gràfic d’encàrrec i a treballar per a les grans firmes catalanes, un dia es va veure abocat a la fredor del carrer. Un sobtat incendi el va fer fora de casa i, refugiat en la compassió de l’alcohol, no va ser capaç d’afrontar la nova situació. Tot li va venir de cop: la pèrdua de la parella, l’incendi, el desnonament…el carrer.
Els passejos i avingudes de Barcelona ràpidament es van convertir en la seva nova llar però, mai no va deixar de dibuixar. Guanyava els escassos diners que li permetien sobreviure venent quadres a turistes tot i que reconeix, avui ja sense vergonya, que invertia gairebé tots els ingressos en tabac i alcohol. Quinze anys malvivint sobre el fred paviment barceloní li va costar un fort agreujament del seu estat físic. Quan la Fundació Arrels el va recollir del carrer, era una ombra del que havia estat anys enrere. 42 kg de pes aixecaven amb dificultat els vestigis d’un home de més de metre vuitanta d’alçària. Una vegada instal·lat a una nova llar tutelada, des de la fundació se li va encoratjar a dibuixar la pròpia vivència al carrer a fi de tancar definitivament aquell episodi de la seva vida i denunciar la precarietat d’aquells que viuen sense un sostre que els arreceri.
A través del dibuix en Miquel va donar visibilitat a una temàtica invisible com és el dia a dia d’un sense sostre. Una vida en què les 24 hores vénen marcades per la monotonia de la soledat i la fam però, sobre tot, per la por, la vulnerabilitat i la violència. El dibuixar també li va permetre cicatritzar velles ferides. Recordar els dies al carrer no va ser fàcil però, va resultar terapèutic: “tot i que va ser un procés dur, el va ajudar a alliberar-se de les seves ferides i a denunciar aquesta situació desconeguda per molts”, assegura Albert Soler, un conegut d’en Miquel que tornarà a aparèixer més endavant.
A través del dibuix en Miquel va donar visibilitat a una temàtica invisible com és el dia a dia d’un sense sostre
D’escombrar en les seves memòries i ressuscitar els vells records del carrer en van néixer tres novel·les gràfiques en què la seva firma de dibuixant d’agència és pràcticament irreconeixible. De l’estil senzill de línia clara i temàtica romàntica destinat majoritàriament a un públic adolescent va passar a escenes tètriques d’estètica gòtica. En totes elles, el traç uniforme de l’artista transmet dolor. “Al final l’art és una forma de comunicar i, en expressar, et desfàs de certes càrregues que portes a sobre”, explica Soler. Miquel Fuster va canviar en aquells carrerons, va madurar com a persona, com també ho va fer el seu estil. Reconeix que conviure dia sí dia també amb la foscor del carrer, el sofriment i l’amargura va enfosquir el seu traç: “busques amb el dibuix mimetitzar-te amb el medi, amb l’ambient, transmetre les agressions, que no són poques”. Comparteix que durant aquells quinze anys vivint sense sostre anava sempre intentant passar inadvertit, camuflant-se sota les seves robes, unes seqüeles de les que encara avui no es pot deslligar: “com en el carrer, volia amagar-me en els meus dibuixos, per això són tan foscos”. Reconeix que si pogués afegir més negror a les seves obres ho faria però, “ja no es veuria res”, riu. Comunicar a través de la seva estilogràfica l’etapa més dura de la seva vida li “va servir com a bàlsam”, li va ser útil per a tancar per sempre les ferides del passat i poder avançar cap a un nou futur, tot i que, amb pesar reconeix que mai no recuperarà els quinze anys de la seva vida perduts al carrer.
RETRATS SENSE SOSTRE
Fuster ha estat una de les peces clau de Retrats Sense Sostre, un projecte altruista que neix de la confiança en el poder transformador de l’art. Què passaria si un retrat, símbol aristocràtic i de posició social, es fes a una persona sense llar? Sota aquesta premissa, l’igualadí Albert Soler va posar en marxa un projecte en què artistes de trajectòries i especialitats molt dispars van rebre l’encàrrec de retratar a una persona del carrer per tal de donar-li veu i presència en la societat. Retrats Sense Sostre neix amb la voluntat d’explicar històries diverses a través de l’art. L’autor del la iniciativa indica que a través del projecte es volien trencar els tòpics i les aparences en “mostrar la gran varietat de persones que es poden arribar a trobar en aquesta delicada situació”. Rostres anònims que bé podrien ser qualsevol de nosaltres o els nostres relatius i que no tenen cap altre objectiu que explicar la realitat en la que vivim: “una realitat en la que davant una persona sense llar tendim a observar-les des de la distància per tafanejar o simplement girar la cara i no mirar-les”, es lamenta Soler. “Es volia denunciar la falta d’interès i de preocupació per la gent que està en aquest mal tràngol”, especifica un dels artistes que ha participat en la iniciativa, el pintor polifacètic Benjamí Tous, qui es lamenta de viure en una societat que sembla no voler actuar contra aquesta trista situació.
A través de les pintures, Retrats sense sostre vol humanitzar els seus protagonistes en risc d’exclusió social i aconseguir que, per primera vegada, la societat en el seu conjunt els miri a la cara, com a persones, com a iguals. Sense prejudicis.
En el projecte hi han participat un total de 12 binomis. Les parelles, durant les diferents sessions, dialogaven entre elles per tal d’arribar a un major grau de coneixença mutu.
Tot i que no eren pròpiament les persones sense sostre els qui executaven l’acció artística, el fet de ser escoltats per una altra persona, per primera vegada en molt de temps, els va fer guanyar confiança i autoestima. “L’experiència ha estat transformadora en el sentit que l’art els ha permès sentir-se persones una altra vegada”, assegura l’impulsor de la iniciativa. Els retrats van ser distribuïts per diferents punts estratègics de Barcelona. El d’en Miquel Fuster està emplaçat al Carrer del Cardenal Casañas número 13, al costat del comerç Casa Piera, establiment en què el dibuixant comprava els materials i d’on sempre va rebre bon tracte tot i estar al carrer. Naturalment, en concentrar ambdós perfils en una mateixa persona, en Miquel va fer també el treball de l’artista i va donar vida a un autoretrat. Allò curiós es trobar un estil completament diferent al de les seves darreres obres. Oli sobre tela, 50x60cm, a color. La calidesa de la seva pell contrasta amb la fredor de les robes que porta. La seva vida ha donat un canvi de 180º, però encara no ha mudat de pell, arrossega irremeiablement el pes dels 15 anys al carrer.
La dotzena de rostres repartits per la ciutat catalana vol recordar a la societat barcelonesa que totes les persones som iguals i que, en conseqüència, hem de compartir els mateixos drets. En Benjamí Tous ho té clar, el resultat ha estat tot un èxit: “en evidenciar aquesta realitat, hem provocat que algunes persones s’interessin en la problemàtica i ajudin apuntant-se a un voluntariat”.
