Max Besora (Barcelona, 1980) és sens dubte un dels escriptors més originals del panorama cultural català actual. Ha publicat el poemari L’espectre electromagnètic (Pagès Editors, 2009), les novel·les Vulcano (LaBreu Edicions, 2011), La tècnica meravellosa (Males herbes, 2014) i, el 2017, ens trobarem amb Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya. La literatura de Besora atrau, sorprèn i, sobretot, descol·loca; pot agradar més o menys, el que si és segur, és que no deixa pas indiferent. Ens trobem amb ell al Cafè de La Central, és una tarda plujosa.
La teva última novel·la, La tècnica meravellosa, es troba dins les “novel·les de campus”. Què va fer que et decidissis a parodiar aquest gènere?
Acabant la carrera, un neguit em perseguia. Després d’haver llegit força literatura acadèmica vaig adonar-me que la universitat servia com a crítica legitimada de la cultura però… qui criticava la universitat? Qui criticava els crítics? Mentre rumiava sobre aquest tema en particular, vaig llegir una novel·la de Kingsley Amis, Lucky Jim, i d’allà vaig anar estirant el fil fins a adonar-me que existia tot un gènere literari, conegut internacionalment com a “novel·les de campus”, que exercien precisament aquesta funció. Havent llegit unes quantes d’aquestes novel·les vaig començar a fer recerca acadèmica sobre aquestes, però les publicacions envers aquesta mena de ficcions també resultà ser considerablement baixa. Llavors em vaig preguntar per què aquestes ficcions acadèmiques no resultaven interessants per als mateixos acadèmics ni per als escriptors aquí essent, com és, un gènere literari amb més d’un segle d’història i que, a més, parla d’ells mateixos? Moltes d’aquestes novel·les han estat escrites per escriptors/professors anglosaxons que viuen dins els mateixos campus universitaris. Aquí, en canvi, el món acadèmic i el literari sempre s’han mirat de reüll sense gosar tocar-se gaire. Del desconeixement que es té d’aquest gènere literari i del que realment representa —la crítica de l’educació institucional—, va sorgir la idea d’escriure una novel·la de campus. Però no content amb això també vaig pensar que seria bo que, ja que havia començat a fer recerca sobre el tema de cara a la meva novel·la, per què no fer-ho també des de l’àmbit acadèmic en una investigació rigorosa? D’aquesta manera, la part literària (La Tècnica Meravellosa) i la part acadèmica (la tesi doctoral entorn aquest gènere literari) esdevenen una sola cosa, dues posicions polars que es retroalimenten en un gran joc intertextual.
Les teves obres gaudeixen sempre d’un humor amb un punt surrealista i peculiar, fins i tot les aparentment sèries. Quines van ser les teves influències?
El circuit d’influències varia segons el projecte que decideixo dur a terme. Per a fer Vulcano (LaBreu edicions, 2011) vaig rellegir-me Sota el Volcà de Malcom Lowry, una obra que sempre m’ha fascinat per la connexió amb els cercles de l’Infern de Dante i l’aniquilament d’un mateix com a forma de salvació. La intenció era, per una part seguir aquesta tradició “infernal” tot proposant-ne una relectura i, per l’altra, començar a crear el meu propi univers literari. Per a La Tècnica Meravellosa (Malesherbes, 2014), vaig interrogar i subvertir tot un gènere literari, el de les novel·les de campus, que em servia per a la crítica de la institució universitària, tan poc acostumada a l’autocrítica i, al mateix temps, inserir el món de Sant Jeremies dins el mateix espai geoliterari que Vulcano. Amb la tercera novel·la, que publiquem al febrer amb l’editorial Malesherbes, Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya (el títol és llarg a propòsit), explico la història d’un català que va existir realment al segle XVII i que va fundar un territori verge a la Veneçuela conquerida pels espanyols. Els objectius d’escriure-la eren variats: primer volia fer una novel·la d’aventures tot qüestionant irònicament el discurs historiogràfic i la mateixa “novel·la històrica”, entesa com a gènere literari. Però al mateix temps també volia oferir un passat alternatiu i anterior al 1714, per reescriure la nostra pròpia història catalana. Les referències per a la construcció de la novel·la són diverses però destaquen Les Etiòpiques d’Heliodor, el Don Quijote de Cervantes, el Tom Jones de Fielding, el Lazarillo de Tormes, o Les aventures del bon soldat Svejk de Hasek, seguint la tradició d’epopeies que travessa la història de la literatura. Evidentment, aquesta tercera novel·la segueix la continuïtat conceptual de les dues primeres però és el doble de llarga i el doble de tot.
En relació amb l’augment de les escoles i tallers d’escriptura creativa, creus que un escriptor ha d’estar fet d’una pasta especial, o que tothom pot escriure? Existeix el talent?
Sobre les escoles d’escriptura acabo d’escriure un article per a una altra revista, de pròxima publicació, en què parlo de l’Escola Bloom que han muntat els amics i escriptors Laura Bastasic i Borja Bagunyà, i en què penso que no hi poden haver “mètodes” que valguin a l’hora d’escriure. Que tothom pot escriure és un fet i tothom ho fa: als seus telèfons, a l’ordinador, receptes de cuina, on sigui. L’escriptura, en qualsevol de les seves formes (símbols, jeroglífics, etc.) és en nosaltres des que tenim ús de memòria i que ens serveix, precisament, per no oblidar. Ara bé, no crec que sigui possible ensenyar a escriure literatura. En tot cas es pot ensenyar a pensar-la i a dialogar al voltant del fet literari, però no existeix una tècnica meravellosa que et converteixi en escriptor. De fet, què vol dir ser “escriptor”? Aquest concepte és només una construcció social, un arquetip. El fet que jo sigui publicat o que em facin una entrevista com aquesta no em fa ni més ni menys escriptor, ni més ni menys important que, per exemple, algú que escrigui haikús al seu dietari abans d’anar a dormir pel simple fet de voler-ho fer. De talent tothom en té i tothom posseeix capacitats il·limitades per fer el que vulgui, mentre no es demostri el contrari.
Creus que l’humor és una bona eina per encarar el paper de la literatura en l’actualitat? Poden l’humor i la fantasia resultar més veritables que el més estricte realisme?
L’humor és l’arma definitiva contra l’estupidesa i l’arrogància humanes, i és, per definició, antiautoritari i perillós per a qualsevol ordre establert, ja que uneix allò que la moral voldria mantenir separat, deixant enrere els dogmes i les normes de la realitat tangible. Però com que penso que no hi ha una sola veritat o una sola realitat, de la mateixa manera que no existeix un sol significat comú i compartit, tampoc penso que la literatura pugui expressar mons acabats, racionals i coherents. Al final, el que farà que una obra sigui considerada literària o no, tal com és definida pels crítics o pels llibres de text, dependrà molt de la institució que ho determina (abans era l’acadèmia, avui en dia en diem “el mercat”) i les convencions socials del moment. I es tracta precisament de subvertir aquestes convencions. M’agrada la literatura que porta la contrària per esport.
Trobes que la figura de l’escriptor segueix gaudint de certa mitificació, o s’ha normalitzat en els últims temps?
Existeix una concepció de l’artista associada al geni i a la bogeria (Plató, al Fedre, ja pensa que el poeta, inspirat per la mania, és una mena de posseït) des de fa segles, i d’aquí la mitificació del creador. Però jo no em considero diferent de, per exemple, un sabater o un jardiner que cuida les seves flors. Tots creem a la nostra manera. L’important és crear, en un sentit fort del terme, no esperar que ens ho donin tot fet. Tenim la possibilitat de reinventar i qüestionar la nostra realitat cada dia, el que passa és que el confort del nostre progrés ens ha tornat avorrits i passius i esperem que ens ho donin tot mastegat. En aquest sentit, un creador seria un no-res productiu que conté una multitud de creacions que l’han precedit i que, a partir d’aquestes, crea quelcom més. Però la vida real és una altra cosa molt més difícil de definir o d’entendre amb paraules.
Trobes que la tasca d’un escriptor va més enllà “d’explicar una faula”?
Qualsevol que escrigui sap perfectament que la literatura passa necessàriament per la creació d’un llenguatge propi. Igual que els místics eren inventors de nous llenguatges, el mateix passa amb el llenguatge literari, que inventa un llenguatge concret per a un món concret, intentant al mateix torn cohabitar amb el llenguatge social. Però escriure una novel·la és molt més que la creació d’un llenguatge o un argument i, com és sabut, tot el que no es diu a dins un text a vegades és molt més important que el que es diu. M’agrada entendre la literatura com una arma de denúncia de la hipocresia humana i les nostres febleses com a homínids imperfectes que som. I també m’interessa la idea de veure la literatura com una forma no institucionalitzada d’educació, una educació lliure que no participa de la lògica dogmàtica entre saber i no-saber o de la jerarquia mestre/alumne, sinó de la lògica inherent a la mateixa literatura, que no imposa sinó que insinua, precisament perquè la literatura mateixa és ingovernable i, per tant, no pretén governar a ningú.
La teva obra no és precisament comercial. Què en penses d’aquest tipus de literatura? Trobes que és necessària, o només un negoci?
Jo entenc la literatura com un camí d’experimentació per intentar dir les coses d’una altra manera. Si és comercial o no, això ho determina la indústria del llibre (editorials, aparells de propaganda cultural, premis literaris) i el mercat, que té prou poder de colonització mental per arribar a decidir què agrada i què no a l’opinió pública (el lector), mitjançant agressives campanyes de propaganda i mencions variades. Necessitem més ovelles negres que pensin per elles mateixes i menys ramats manipulats sota un discurs esperat. Hem de poder esdevenir individus crítics i lliures, i l’única manera de ser-ho és pensant per a nosaltres mateixos, en lloc de ser pensats pels altres.
Es pot ser original a la nostra època post postmoderna? Creus que és pràcticament impossible ser rupturista o un sempre pot trobar com trencar amb la norma?
El concepte d’originalitat és una fal·làcia. El sistema de referències entre escriptures sempre ha format part inherent del joc de la literatura, però la pretensió d’originalitat que pren força durant el Romanticisme comportarà la privatització de l’art i el plagi es presentarà com una activitat delictiva. La cultura dominant, avui, està basada en el principi de propietat privada i el control jurídic de les formes de producció artística. No crec en el concepte d’autor com a geni inspirat i de l’obra com quelcom únic i original, sinó que tot ve tot. Cervantes ho sabia. Sterne ho sabia. Rabelaise ho sabia. Joyce ho sabia. Borges ho sabia, etc. Els deutes amb la tradició (la que cadascú segueix o es construeix, amb el seu propi Canon) són constants i necessaris. Plagi, còpia o imitació resulten indispensables en la història de la literatura per tal que es produeixin ruptures. No és possible crear ex-nihilo, el que si és possible, és crear quelcom preexistent sense saber-ho ni sense deutes conscients, i reproduir mecànicament una literatura que no qüestioni res, que no atempti contra res, una literatura estèril, llisa, avorrida i pretensiosa. A mi m’interessen aquelles narratives que s’oposen frontalment a aquest tipus d’artefactes teledirigits. Ara, que cadascú faci el que li doni la gana.
L’oportunitat de xerrar amb un escriptor vocacional com Besora ens permet debatre sobre el futur incert de la literatura, qüestionar les seves pròpies bases i reflexionar sobre el gest rupturista dins una tradició, com totes, canònica. Tot i la seva humilitat, no resulta difícil adonar-se’n que en Max gaudeix d’uns coneixements literaris més que sòlids, que són, units al talent, els que li permeten escriure com ho fa; es tracta, a més, d’un autor que estima la literatura, dona nova vida a una actualitat que sovint sembla morta, renovant idees que ens fan difícil trobar-li un referent. Dir que la literatura de Besora és única seria atemptar contra tot el que vam parlar aquella tarda; negar que fins i tot la literatura més original té deutes contrets, conscients o no, amb escriptors precedents, doncs tot autor “inusual” deu part de la seva singularitat a una tradició, potser oblidada, potser donada la volta. El que si direm, sense cap mena de por, és que Max Besora ens proporciona una literatura intel·ligent, reflexiva, que posa en risc la nostra comoditat; a vegades, però, cal arriscar-se. Quan vam sortir quasi ens oblidem els paraigües. Però ja no plovia.
Comments are closed.