Crítica al muntatge: ‘Al nostre gust’

'Al nostre gust'

Oriol Broggi

Imaginem per un moment que un pintor de refinada tècnica i reconeguda perícia pintés una figura amb el somriure de la Gioconda; la mirada embogida de Saturn devorant els seus fills; la barba punxaguda d’un Greco; com a celles, una solitària ratlla horitzontal de Rothko; les mans desesperades d’una víctima del Guernica picassià; les galtes vermelles i molsudes d’un Rubens; i el cos mostrant la morbidesa desagradable d’un nu de Lucien Freud. Per molt que els quadres d’on hagués extret els retalls siguin obres mestres de la pintura, i per molt que el pintor fos un excel·lent artista, el resultat seria un nyap indigne de ser exposat en cap museu o galeria. Doncs, un despropòsit anàleg és perpetrat per la companyia Laperla29 sobre el escenari del teatre de la Biblioteca de Catalunya.

La companyia dirigida per l’Oriol Broggi ha donat prou mostres de ser solvent i de saber representar amb encert obres de qualitat, que requereixen una interpretació potent i matisada a la vegada. I se n’ha sortit molt bé fins ara. Sense voler ser exhautius, recordem la magnífica impressió que ens van deixar amb ‘Luces de Bohèmia, ‘Natale in casa Cupiello’, o ‘Una gironata particolare’, per posar només tres exemples. Per què una companyia amb prestigi com Laperla29, i un director, que sabem que és bo, com l’Oriol Broggi, s’han embarcat en la insensata aventura de teixir un vestit malfargat a base de molts petits retalls amputats sense gràcia ni encert? Perquè “Al nostre gust” és això: agafar d’aquí i allà fragments de moltes obres i poemes immortals, i barrejar-los sense connexió (si més no, sense connexió aparent per a l’espectador mitjà) ni explicació racional (ídem). Desfilen per l’escenari, sense ordre ni concert, petites píndoles de Koltés, Sòfocles, Rostand, de Filippo, Shakespeare, Txekhov, Ibsen, Salvat-Papasseit, Rostand, Stoppard, Pinter, Calders, i un llarg etcètera. L’espectador es troba desconcertat, perquè tot i saber a l’avança l’estrany collage que pretén sobre l’obra, no aconsegueix trobar un fil conductor durant les prop de dues hores que dura l’obra.

No convé repetir evidències, però en ocasions és obligatori. Aquesta n’és una. No anem a debatre ara si el teatre ha de ser un mirall, un somni, una farsa, un engany, una deformació, un retrat, un revulsiu o un crit. En tot cas, ha de tenir un argument. I ‘Al nostre gust’ no en té cap, d’argument. De res serveix que Antígona, El rei Lear, Casa de nines o L’avar en tinguin, d’argument, i que el coneguem. De res serveix perquè la barreja inconsistent i sense cola de pegar que proposa l’Oriol Broggi no té argument, ni trama, ni òbviament, ‘suspens’. I dues hores sense argument ni fil conductor es fan molt llargues. Massa.

El resultant de la juxtaposició desordenada de fragments de moltes obres no aconsegueix bastir un edifici coherent. Es queda en un munt d’ingredients desordenats, sense vertebrar. L’acumulació de trossets no dóna forma final al conjunt. L’obra pateix una total mancança de tensió narrativa. I potser per un excés en les pretensions de tensió narrativa. L’acumulació desmesurada d’escenes intenses i dramàtiques davant dels ulls de l’espectador, una rere l’altre en una cadena contínua i inacabable, no provoca l’emoció sinó la indiferència per saturació: l’espectador es troba sobreexposat a l’apassionament de petits trams magistrals, però inconnexos, sobreabundants, i ajuntats de qualsevol manera en un magatzem dels mals endreços. La successió dels clímax de moltes obres mestres no assoleix en cap moment un ‘clímax’. La unió d’un nombre desproporcionat de meravelloses substàncies dóna lloc a un muntatge insubstancial.

En definitiva, la conclusió és contrària a l’holística: no només el conjunt és inferior a la suma de les parts, sinó que el conjunt és inferior a una sola de les parts.

Un surt de la sala amb la sensació d’haver contemplat una exhibició presumptuosa de cultura teatral. Un recorregut pedant i vanitós per obres universals. Una mostra de coneixement profund del “gran” teatre, des dels clàssics grecs fins ara. Però que no porta enlloc. El petulant i fatu muntatge només demostra la qualitat dels actors i el brillant discurs enciclopèdic de l’Oriol Broggi. Però res més. No deixa res en l’espectador. No l’atrau. No el capta ni el rapta. No el fica dintre d’una història perquè no hi ha història. Una amalgama insípida. Només li provoca desinterès, o, fins i tot, avorriment. Una proposta que la majoria de públic no pot seguir. Entre moltes altres coses que ja hem referit, es troba a faltar una explicació d’acompanyament al públic no avesat.

L’explicació que pot justificar la imprudent i desassenyada iniciativa de Laperla29 només pot raure en un experiment. El muntatge és un experiment. Potser volia ser prodigiós, original, corprenedor, insòlit. Ha estat errat, en tot cas.

Volia l’Oriol Broggi plantejar una reflexió sobre el teatre, des del mateix teatre? És possible. L’ombra de Pirandello sura poderosament sobre l’escenari al llarg de molts moments. Curiosament, no hi apareix textualment cap fragment d’ell. Però la influència de Pirandello és perceptible. Si la intenció de Laperla29 era evocar una reflexió d’aquesta mena, no els ha sortit bé. Massa autors, massa textos, massa desordre, massa inconsistència, massa estils diferents, massa pretensió, massa voler demostrar que en saben molt, de teatre. I poc ciment per lligar-ho tot en una argamassa sòlida.

En contraposició al desencert del muntatge, cal reconèixer que la interpretació és superba. Els actors i actrius, tots sense excepció, desenvolupen un treball excel·lent sobre l’escenari. No hi ha cap màcula en els gestos ni en la paraula. Donen mostra d’una gran varietat de registres, en cap cas sobreactuen ni es queden curts. Saben trobar a cada moment l’accent, la intensitat, la passió, l’aire i el posat que convé. Destaquem que per un desafortunat accident l’actor Ernest Villegas no pot representar l’obra i ha hagut de ser substituït a corre-cuita pel mateix Oriol Broggi, que “broda els papers”. L’espectador no nota els efectes de la forçada i improvisada substitució.

En tot cas, el talent dels actors està desaprofitat en un muntatge desenfocat i fútil.

Escrit per
Més de Manuel Riera

Crítica al muntatge: ‘Al nostre gust’

Imaginem per un moment que un pintor de refinada tècnica i reconeguda...
Llegeix-ne més