Els animals nocturns i autobiogràfics de Tom Ford

Després de debutar a la pantalla gran amb ‘A Single man’ (2009), un film acusat de certa vacuïtat narrativa en pro d’un preciosisme enlluernador, el modista Tom Ford torna al cel·luloide amb ‘Nocturnal Animals’ (2016), presentada a Venècia i inspirada amb la novel·la ‘Tony & Susan’, d’Austin Wright (1993). Un thriller dramàtic neo noir subjugat a la venjança que de nou, desconcerta a la crítica més reticent.

I és que en el confort de la butaca, el Texà ens serveix ‘Nocturnal Animals’ com un batut de referents. D’entrada, un catàleg de coreografies mòrbides profanen la retina del respectable. Disbauxa audiovisual amb regust de paramnèsia Sorrentiniana que ens fa sospitar que el fascinant Jep Gambardella, de ‘La grande Bellezza’ (2013), podria aparèixer d’un moment a l’altre. Excentricitat introductòria per conduir-nos cap al que hauria de ser un univers de fantasia. Però no. Tota la cruesa es concentra en un esborrany. Un esborrany que tal com s’enceta esquinça i ens remet a l’Amèrica dels Coen; una Amèrica solitària, nihilista i amoral on la mort espera quan cau la nit, pacient, entre rocs i matolls secs. És la que brolla també de la literatura de McCharty, l’escriptor. I la que flirteja amb la grandiloqüència cromàtica d’aquells paisatges no ideats per dèbils que ronden pel nostre imaginari com un residu Pop, a cavall entre dues genialitats d’origen europeu en sòl estatunidenc, ‘Zabrieskie Point’ (1970), de Michelangelo Antonioni, i ‘Paris, Texas’ (1984), de Wim Wenders.

Revenja literària

La trama es desenvolupa en un microcosmos d’històries entrecreuades, de remordiments, dubtes i renuncies. Ford ens capbussa en aquesta metaficció desdoblada per mitjà d’un pols entre passat i present. Entre el que hagués pogut ser i no serà. Assistim a l’enorme gamma de matisos amb què es pot servir la revenja. D’una banda, la ràbia visceral i sanguinolenta de qui venja la mort de la dona i filla a les pàgines de l’esborrany de la novel·la que rep la Susan (Amy Adams). D’altra banda la que destil·la la mateixa novel·la en qüestió, una revenja literària i continguda, escrita per l’Edward (Jake Gyllenhaal) i dedicada a la Susan, el seu primer amor, l’animal nocturn que el va reemplaçar ofegada per la seva pròpia vanitat. A mesura que en devora les pàgines, que narren el cruent desenllaç d’uns pares i una filla per les hostils carreteres del desert de Texas en mans d’uns sàdics, la Susan hi veu reflectit el seu passat. Una mena de deliri s’apodera d’ella. El deliri de qui sap que ha fet tard. De qui sap que les conviccions socials van empresonar-la en un món d’opulència i presumptuositat.

Tom Ford
‘Nocturnal Animals’

Si bé les interpretacions d’Amy Susan i Jake Gyllenhaal són solvents -aquest últim també interpreta en Tony, el pare desesperat que veu com no pot evitar la tragèdia a la novel·la de l’Edward-, és la d’un detectiu en fase terminal la que truca a les portes de l’Oscar. Bobby Andes (Michael Shannon), s’encarrega d’enxampar els bàrbars, que van assassinar la dona i la filla d’en Tony, encarnant la figura de qui amb ben poc a perdre, desestima protocols i executa la llei a la seva manera. I més que destacable és també el cinisme pervers d’en Ray (Aaron Taylor-Johnson) líder del trio que inaugura el malson dels Hastings al mig del no res.

Estètica irrenunciable

La segona expedició de Tom Ford al cinema evidència una continuïtat estètica marca de la casa. Una estètica que beu directament dels clixés i formalismes de l’alta costura. Una estètica preciosista que reprimeix l’intent narratiu a ‘Single man’, però que troba un equilibri entre forma i contingut a ‘Nocturnal Animals’. Un altre caramel visual, sí, però recobert per més d’un embolcall. Degustem-lo, lentament, amb parsimònia. No ens deixem vèncer per la presència absolutista del blanc o el negre. Explorem-ne els racons, paladegem-ne les textures, exhalem-ne les fragàncies. Fem-ho sense caure en l’acusació, fàcil i previsible, cap a qui ha creuat un pont minúscul per anar d’una banda a l’altre, custodiat per la vanaglòria d’un nom culturalment venerable.

I reconec que és no fàcil empatitzar-hi quan sembla que ens trobem davant l’afirmació fanfarrona d’allò que es pretén qüestionar. Però celebro els noms polièdrics que enderroquen murs; aquells que desafien la naturalesa dictaminant. Ja no és, definitivament, una qüestió de disciplines. Sinó de mirades globals, d’universos que s’hibriden, com les històries dels personatges del film. De sensibilitats camaleòniques que es filtren en tots els terrenys de la creació. Amb agudesa, amb resultats.

Més de Marc González Camps

El caos mil·limètricament ordenat de Yago Hortal

La galàxia cromàtica de Yago Hortal centelleja amb vivesa al present de...
Llegeix-ne més