Hi ha un misteri sobre la interpel·lació de la ficció que difícilment podré resoldre en aquest breu text. És aquesta frase buida que fem servir constantment: «això t’interpel·larà». Aquesta idea ens pot dur fàcilment a la ridiculesa d’afirmar que «un text escrit fa milers d’anys encara ens interpel·la» o que «estava escrit per a nosaltres». Al davant hi hauria, potser de manera un pèl taxativa, una posició com la de Michel Foucault, segons la qual tota expressió literària és inseparable de les condicions històriques que la fan possible i constitueix la concentració d’un temps concret.
Aquesta és, en certa manera, la premissa de Curtcircuit, de l’escriptor vienès Wolf Haas (Maria Alm am Steinernen Meer, Àustria, 1960). Haas és un autor singular. Després d’assolir un gran reconeixement amb la novel·la negra protagonitzada pel detectiu Simon Brenner, va emprendre un gir cap a formes narratives molt més experimentals, posant sempre en dubte els dispositius de la ficció. Com passa sovint amb els escriptors austríacs, i encara més si provenen de l’òrbita de Salzburg, la comparació amb Thomas Bernhard és gairebé inevitable. Haas, però, se n’ha desmarcat repetidament. En reivindica el rigor de l’escriptura, la metodologia i una determinada concepció de la veu narrativa, però rebutja convertir-se en un continuador del seu to crític envers Àustria. En una entrevista afirmava que intentar repetir avui el gest de Bernhard seria una pretensió i fins i tot una mica ridícul, perquè responia a una altra generació. De fet, cada novel·la seva sembla construïda des de zero: no repeteix fórmules, sinó que inventa un nou mecanisme narratiu.
L’argument de Curtcircuit no es pot desvincular de la seva estructura. Franz Escher, un treballador funerari vienès, espera l’arribada d’un electricista que ha de reparar un endoll. Per fer més curta l’espera, continua un puzle de mil peces i llegeix una novel·la sobre Elio Russo (també anomenat Luciano), un antic membre de la màfia italiana que, després de delatar els seus caps, entra en un programa de protecció de testimonis i intenta començar una nova vida a Alemanya amb una identitat falsa. Però ben aviat el lector descobreix que Elio també està llegint una novel·la, i que el protagonista d’aquesta és precisament Franz Escher. A partir d’aquest punt, Wolf Haas construeix un sofisticat joc de miralls en què les dues històries s’entrellacen, es reflecteixen i es condicionen mútuament, fent vacil·lar constantment la frontera entre realitat i ficció.
Cal apuntar, abans de continuar, que el títol alemany és Wackelkontakt i no pas Kurzschluss, que sí que significa «curtcircuit». La diferència no és menor. Un Wackelkontakt és un mal contacte: una connexió defectuosa que funciona de manera intermitent. És exactament això el que l’electricista ha de reparar a casa d’Escher. La traducció catalana és l’únic aspecte discutible d’una edició, altrament, excel·lent, perquè desplaça lleugerament el sentit simbòlic del llibre. Un curtcircuit suggereix una ruptura sobtada; un mal contacte, en canvi, descriu una connexió vacil·lant, inestable, que de vegades funciona i de vegades no. I és aquesta la metàfora que sosté tota la novel·la.
El gran encert de Haas és no jerarquitzar mai els dos relats. El llibre que llegeix Franz Escher no apareix com una simple història inserida dins d’una altra, sinó que ocupa exactament el mateix pla que la narració de la seva vida. Quan descobrim que Elio també està llegint la història de Franz, el lector deixa de poder decidir quina de les dues narracions conté l’altra. No sabem si Franz està llegint una novel·la ja escrita o si és la lectura d’Elio la que acaba confonent-se amb la vida de Franz. La novel·la es nega deliberadament a establir un origen, una jerarquia o una realitat primera. Aquest és el veritable Wackelkontakt: el contacte inestable entre dos mons narratius que mai no acaba de resoldre’s.
El primer gran èxit de Haas és haver situat la lectura del llibre que llegeix Franz Escher al mateix nivell que la narració de la seva pròpia vida. Des de les primeres pàgines, el lector accepta aquesta equivalència sense adonar-se’n. És només quan les dues històries comencen a reflectir-se mútuament que entenem que el mecanisme no consisteix tant en una novel·la dins d’una altra com en la construcció d’un espai narratiu on realitat i ficció es mantenen en un equilibri sempre precari. Això ho podem observar clarament a la pàgina 18:
[...] El mòbil va sonar amb una música que l’home s’havia baixat com a to de trucada. Abans que l’Escher pogués identificar-la, l’electricista ja havia contestat. —Sí, d’acord, bé. Entesos. Fins ara —va dir només. Després va tornar el silenci. L’Escher es va asseure al sofà i va continuar llegint en el punt en què l’havia interromput l’arribada de l’electricista. Cap a mitjanit, l’Elio va pensar que només faltaven tres dies per quedar en llibertat. L’Sven dormia, però encara no prou profundament. Poc abans de les dues, just quan l’Elio es podia adormir per fi, va sentir passes a la galeria de la presó. Es va quedar glaçat, com si s’hagués empassat el medicament que provocava la mort aparent i pel qual el jutge d’instrucció s’havia interessat molt, perquè el capo dels capos s’havia escapat de la més segura de totes les presons prenent-lo.
L’altre element favorable és la contraposició constant entre dues cultures i dos imaginaris narratius que es trenquen i s’entrellacen: el món germànic i el món italià; l’univers tècnic, burocràtic i funcionarial, i el món mafiós, regit per codis de fidelitat i violència. Haas no els fa xocar simplement, sinó que els posa en contacte fins que acaben contaminant-se mútuament. El resultat és una novel·la que oscil·la contínuament entre el thriller, la comèdia i la reflexió metaliterària, sense instal·lar-se mai del tot en cap d’aquests registres. Potser és precisament en aquesta inestabilitat on rau la seva virtut més gran: demostrar que la ficció no interpel·la perquè transcendeixi el seu temps, sinó perquè és capaç de crear dispositius que obliguen el lector a replantejar-se les regles mateixes de la lectura.
