La geopolítica ens continua oferint el que sempre ha estat: lluita per l’interès, lluita de poder i cerca del reconeixement. Els sobirans i poderosos sempre han entès que la moral, les justificacions i les paraules només són una eina per assolir el poder. La moral, doncs, és una aparença que seria molt inconvenient aplicar-se a un mateix. L’únic objectiu del poder és més poder i assegurar-se la supervivència en un món on tots actuaran amb la màxima violència si troben el moment oportú per exercir-la. En aquest ecosistema despietat, ressona constantment la sentència de Hobbes: l’home és un llop per l’home. La legalitat i la moralitat, per tant, són tan sols una eina més per subjugar els febles.
Sembla que al món actual, però, fins i tot aquesta ficció s’ha esquinçat. Antany, vèiem que els sobirans es trobaven amb la necessitat de recórrer a una justificació moral. Si es volia reclamar la corona, es buscava un llinatge que donés drets al tron; si es veia afeblir el país veí, es buscava un bon casus belli; si l’enemic polític començava a guanyar adeptes, es preparava una farsa que li fes perdre el prestigi… La política era teatre, drama i tragèdia. Era una aparença orquestrada. Una ficció d’intencions perquè a través de la manipulació es pogués portar als altres a actuar en el teu benefici en comptes del seu propi.
Però s’ha alçat el vel. Ara, per exemple, no hi haurà ningú que defensi que els Estats Units va entrar en guerra amb l’Iran amb l’objectiu de salvar a la població de la tirania. Ni tan sols ells faran esforços seriosos per intentar fer-ho veure. El benefici del petroli és evident i ningú ho nega ni té necessitat de negar-ho. L’interès mateix és la justificació. L’elegància d’antany sembla obsoleta: ja no cal adornar els fets amb les paraules i intencions, amb mentides i ideologies. L’acció per interès ja està plenament justificada. No cal mentir, no cal mentir-nos.
Aquest passat que es pon és però una mascarada fascinant. Si ens hi capbussem, trobem un món de destres figures que navegaven entre els paranys dels seus rivals mentre posaven els seus. Les intrigues de la cort superaven amb escreix en viltat i ficció les mateixes obres de teatre a les que els poderosos atenien. Dins de la cort, els afers amorosos, les intrigues de palau i les persecucions velades eren encara més poderoses que dalt de l’escenari, perquè es defensaven les pròpies accions amb la més gran hipocresia: bells discursos enardidors, salvaguardadors de la pietat cristiana, defensa de l’honor i la cavalleria, de les maneres de cordialitat i de cort…
Qui sap si era millor o pitjor! Si hem de viure només en l’imperi del poder i de l’interès egoista, potser ens pot agradar més una ficció i una farsa en què qui sap si encara hi podia haver engrunes de veritat. No seria doncs tan boig de sentir una certa nostàlgia per aquest món del passat, especialment si la farsa està descrita amb el dramatisme i el caràcter teatral de Stefan Zweig com veiem a Maria Stuart. Allà, l’autor treu les seves millors armes per descriure aquesta teatralització de la política de les corts, on és importantíssim projectar constantment aquesta aura de valors i pietat per tal de mantenir el prestigi propi dels monarques i nobles. La caiguda de la màscara és la caiguda en desgràcia; la solució, continuar ballant en aquesta mascarada.
Maria Stuart va haver de viure especialment aquesta autoficció: sent estrangera al seu país natal, sent catòlica en un context protestant, amb la constant presència amenaçant de la seva cosina Elisabet a Anglaterra, i, com sempre, contra els embats irracionals de l’amor. Maria Stuart és, per tant, un personatge històric perfecte per ser retratat a través de la ploma de Zweig. Ell ressegueix les intrigues del palau escocès repetint aquesta teatralitat pròpia del seu temps. I mentre els personatges van pujant a l’escenari, Zweig va insuflant-los vida amb la seva particular mirada que ressegueix de dalt a baix la psicologia de les persones que han marcat la història. Així, cada personatge, marcat de pors, manies i dèries, lluita contra el món i contra si mateix en aquesta pugna pel poder i la conservació.
Zweig relliga com ningú les històries des de la plena intimitat, dels afers amorosos, fins a l’escenari públic, la teatralitat obligada. Una obra que, d’aquesta manera, desbudella les ficcions del moment: el matrimoni, la pietat i l’honor. A més, comptem amb el traductor Joan Ferrarons per posar veu a Zweig, que posa la mesura perfecta entre la intensitat i la lleugeresa del text original, amb molts encerts remarcables en la tria de les paraules al català. Publicat a La Segona Perifèria.
Maria Stuart és un eco del passat que encara ens ressona perquè l’hem escoltat, però ja hem perdut. Stefan Zweig teixeix aquestes històries, amb les seves ficcions i encerts, i crea un escenari teatral de valors morals que ara veiem potser amb recel, potser amb nostàlgia. Però indubtablement hem de concedir l’elegància i la intel·ligència per la supervivència dels personatges que van viure en aquest món que es pon.
