Qui és?
Toni Amengual (Mallorca, 1980) tenia divuit anys quan va descobrir que no volia treballar en una oficina, sinó tenir la possibilitat de viure moltes vides i conèixer món. Diu que va dubtar entre dues professions: ser actor de cinema o convertir-se en fotògraf. La fotografia li permet aproximar-se en primera persona a les experiències. Ha treballat en àmbits com el reportatge, el fotoperiodisme i la fotografia de viatge, fins que la seva trajectòria ha anat derivant cap a la fotografia documental d’autor. Va ser guardonat amb el premi al millor llibre autoeditat al festival Photoespaña 2015 pel seu projecte ‘Pain‘, un retrat de com la crisi econòmica va sacsejar la població espanyola mentre, paral·lelament, polítics i mitjans de comunicació difonien missatges de recuperació i fals optimisme. El seu darrer llibre és ‘Devotos‘, que aborda el bipartidisme polític vist des dels mítings del PP i el PSOE previs a les eleccions generals. Toni Amengual és un autor amb veu pròpia i esperit crític, que dispara el flash cap a allò que l’inquieta.
Els teus treballs tenen un alt contingut polític…
Sí. En tot el que he fet hi ha contingut polític, el que passa és que no n’era tan conscient quan vaig començar a fer-ho.
El busques expressament?
No, ha estat una trobada.
Quina seria l’essència dels teus dos últims projectes?
Són una representació d’un estat d’ànim social.
Tens un posicionament polític o ets proactiu?
No… fora de la fotografia, no gaire. La qual cosa és una paradoxa. També me n’adono –malgrat és bastant inconscient tot el que vaig fent– que em defineixo políticament a mesura que vaig fent projectes fotogràfics.
Si et dic blau, vermell, taronja o lila?
Negre.
Els teus treballs tenen la intenció de moure consciència?
No tan política sinó consciència en general, sí.
Una consciència més reflexiva?
Exacte. Fer pensar. Què pensar? No ho sé. No sóc ningú per dir que s’ha de pensar. Ara, qüestionar-nos coses si, sempre.
Creus que els artistes han de tenir un posicionament polític?
Que cadascú faci el que cregui que ha de fer. Ara, el que jo faig sí que ho tinc clar, i crec que inconscientment tothom en té. No tenir-lo també és un posicionament al final. Però no és pas una exigència.
Ets artista?
Molt bona pregunta… Fes-me’n una altra… (riu). Començo a sospitar que si, començo a tenir clar que sí.
Com defineixes a un artista?
Sincerament, he intentat evitar l’etiqueta d’artista per activa i per passiva, però per un problema de construcció. D’allà on jo vinc (Mallorca), ser artista és un terme pejoratiu.
Per què?
Vinc d’una societat molt conservadora, en un sentit positiu i negatiu. I el sentit negatiu és aquest: tot allò que sigui obertura o experimentació es veu amb por i no interessa.
Com em definiria com artista? Diria que el que faig no té cap utilitat fora d’allò que pot ser anomenat art. L’art són coses inútils però, a la vegada, tremendament útils, que no tenen una utilitat directe, pràctica, de supervivència. El que jo faig no és necessari per a la supervivència però és molt necessari per a la vida humana.
Per què has triat el medi fotogràfic? Com a persona creativa, no has provat de treballar amb altres medis que no fossin la fotografia?
Si… Però la fotografia és el que m’obliga a estar en primera persona en el que estic treballant. Això m’interessa molt. M’obliga a estar a dos metres del tema que treballo. Ara, també penso que a mi em va millor agafar un sol llenguatge i dur-lo molt a fons. Tinc ganes de fer un projecte que impliqui fotografia i Land Art, que és una de les altres coses que m’apassionen.
Creus que la fotografia té el poder de produir canvis?
Sí, sobre les persones que les fan. Això segur.
I sobre els que les miren?
Tinc més dubtes. Però vull pensar que fan alguna cosa.
Si et dic Mallorca?
El paradís dels pirates.
I si et dic Espanya?
El que no està a Mallorca.
Ser fotògraf és un estil de vida?
Això és una mitificació que s’ha de desmuntar en certes professions. No crec que ser fotògraf sigui un estil de vida. Crec que hi ha gent que te estils de vida que converteixen la seva feina en una cosa molt important i ho facin d’una manera que es converteixi en un art. La fotografia pot ser això. No és la professió l’estil de vida, és la forma com tu vius la teva vida i la connectes amb la teva professió.
Em qüestiono constantment els temes sobre els que treballo. Perquè no tinc resposta. Aleshores surto a fer fotografies; aquest és sempre el meu motor de treball
Què és l’art per a tu?
És una manera de fer les coses, no una disciplina. Si sempre ho entenguéssim així, molta més gent comprendria que és l’art. Ara, qui diu què és art i què no ho és? Aquest és un altre debat.
Cal buscar la pau en un mateix per a ser creatiu? Com la trobes?
Defineix-me aquesta pau…
S’ha estès molt la idea, al llarg del temps, que l’artista ha de tenir un sentiment de patiment cap al món per a ser creatiu, per a tenir idees. Un impuls autodestructiu. Fins i tot dependre de certes substàncies. Altres, pensen tot el contrari…
Quan tens vint anys… Potser sí. Després jo crec que ja no. Hi ha una tria. Experimentar als vint anys és el que toca, i a aquesta edat tot és molt intens per tothom. La meva reflexió és que al final tens una gran responsabilitat amb el que has de fer –o almenys jo em sento així– tinc unes habilitats, unes qualitats de les quals em sento responsable i que he de cuidar moltíssim. També –passant-ho pel filtre racional– la meva eina de treball no és la càmera, el que utilitzo per a treballar és això (s’assenyala el cervell) i si no cuido això, m’he quedat sense feina.
Quin seria el teu món utòpic?
Un món on tothom tingués consciència.
Quines preguntes et fas quan et planteges un projecte? ¿I què li preguntes al món?
Suposo que en realitat em pregunto que faig jo en aquest món. I per això faig el que faig. No ho puc evitar; vull ser fotògraf. Està allà. Estic aquí i vull fer fotografies. Això és tot el que em pregunto per a fer un projecte. Aleshores busco coses que em moguin personalment. També em mou l’impuls del repte, de dir: d’acord, fins aquí, i que més? Sempre.
Diga’m una paraula.
Te.
Un mitjà.
Un sensor.
Una revolució.
Evolució.
Escola.
Llibertat.
Podem?
Sempre.
Personatge.
Molt.
Dona.
Força.
Esborrar.
Reescriure.
Una idea que pugui canviar-ho tot.
Consciència.
Un poeta.
Graciela Iturbide.
Admires a…
La vida (riu) home, si ens posem així…
Competeixes?
Més del que m’agradaria.
L’amor és una força creativa?
Podria dir-te que és l’única força creativa, però quedaria molt ‘cheesy’… Sí, sense amor no sóc res.
Cartier Bresson. Robert Frank. William Klein.
Robert Frank.
Qui té la raó? ¿Som superficials els que treballem amb la imatge?
No ho sé. No té per què.
Amics i enemics.
Toni Amengual.
