Quan Plató es va referir a l’amor tenia una visió més realista: es referia a un sentiment que ens impulsa a arribar a la idea de Bellesa
Ens enamorem, a totes hores. Patim molt per amor. Però això no ens neguiteja, no estem pas confosos, ni som infeliços. Parlo d’aquell amor platònic que llegim a les novel·les, que mirem a les pel·lícules, que sentim a les cançons o que escoltem d’algun amic. Parlo d’amor platònic perquè així tothom és capaç de comprendre a què em refereixo; no obstant, referir-se a l’amor ideal com quelcom platònic és una fal·làcia ‘ad numerum’ (és a dir, que ningú dubta de la seva veracitat perquè molta gent creu que és correcte); el cert és que el concepte de Plató sobre l’amor està molt lluny de ser de caire inabastable.
Quan Plató es va referir a l’amor, tenia una visió més realista: es referia a un sentiment que ens impulsa a arribar a la idea de Bellesa. L’amor no és pas un objectiu, és el camí a través del qual evolucionem per arribar a assolir un ideal. Aquesta mena de fita sí que coincideix amb la idea actual que es té d’un amor purament platònic, és a dir, que no hi ha sexe pel mig. La idea de Bellesa està al món de les idees, i com aquest no existeix al món real, està desproveït de passions i per tant no es basa en interessos purament humans. En definitiva, si quan ens referim a amor platònic estem parlant de la falta de sexe, llavors si que estem utilitzant el concepte correctament.
Enamorar-se és també una forma de superar les adversitats i les frustracions; no obstant això, no tot s’hi val. És completament lícit que els humans puguin utilitzar la seva imaginació per transportar-se a vides impossibles tot i que desitjades, però també és necessari tocar de peus a terra. Viure en el món més enllà de la voluntat, el real i tangible que ens permet crear relacions amb éssers del propi entorn. La pel·lícula Her, del director Spike Jonze, és la història d’un ésser humà que s’enamora d’una intel·ligència artificial creada a semblança de l’home, que aprèn a sentir a través de les seves experiències interactuant amb el protagonista. ¿És possible enamorar-se d’un sistema operatiu que no és de carn i ossos? Si que és possible. Som humans, i ens ha passat a tots. En el fons, és la imatge idealitzada de la relació perfecta i amb això n’hi ha prou per caure en el parany dels sentiments. El que sembla menys creïble, però, és que la màquina també pugui sentir com ho fa l’humà. Gemega però no respira. Per molt que pugui comprendre d’una forma racional el dolor, la incertesa, l’alegria, l’angoixa o el plaer, no podrà tenir mai l’experiència de sentir-ho a la pròpia pell, quan algú planta la seva mà en un maluc i estreny la carn, perquè no té cos. És doncs el més semblant a una relació platònica donat que arriba fins al món abstracte i perfecte de les idees.
Plató buscava la virtut perquè era un savi, la resta en canvi cerquen la felicitat i el reconeixement en l’altre, i això implica contemplar-se i tocar-se, sospirar, deixar-se caure i portar-se les mans al cap, sentir papallones a l’estómac i tremolor a les cames. Qui cerqui una relació perfecte no la tindrà, però com a mínim serà real, amb amors platònics inclosos. De totes maneres, el leitmotiv de la pel·lícula no és pas la relació sentimental entre un humà i una màquina i les seves conseqüències. ‘Her’ és per sobre de tot una història sobre la superació d’un mal tràngol vital causat per una separació, on la relació amb el sistema operatiu esdevé una forma de girar full; en definitiva, que un clau en treu un altre.
Una història que commou i ens fa posar-nos a la pell del protagonista; ser conscient que s’enamora d’una màquina no treu que els seus sentiments siguin reals i per tant, tan humans com els nostres. En aquest sentit no hi ha cap diferència quan es tracta de somiar, quan és la mateixa voluntat la que ens transporta als impossibles reals del pensament.
