‘Elle’: subversió i sacseig moral

L’agosarat cineasta holandès Paul Verhoeven –’Instint bàsic’ (1992)– ens confirma amb ‘Elle’ que no li fan por els reptes. «Només quan les coses són diferents es tornen interessants», deia a Cannes a la presentació de la pel·lícula. Basada en la novel·la francesa ‘Oh…’, de Philippe Djian, ‘Elle’ ens posa a la pell d’una prominent executiva d’una companyia de videojocs que pateix una agressió sexual a casa seva als afores de París i contra tot pronòstic, decideix encarar-se al seu violador. El paper sembla fet a mida per una Isabelle Huppert, que aconsegueix inquietar-nos i desconcertar-nos cada segon del film i a qui la interpretació li ha valgut el premi a millor actriu als Globus d’Or i l’ha situat entre les aspirants a l’Oscar.

L’atractiu principal d’aquest thriller provocador és segurament la impossibilitat de poder desxifrar a la protagonista que defuig els tòpics i aconsegueix amalgamar en una combinació versemblant a la víctima vulnerable i la psicòpata gèlida. Verhoeven proposa amb aquest personatge una àmplia escala de grisos, mentre ens fa descendir als soterranis de la moral i aconsegueix remoure les consciències tranquil·les. Sense caure tampoc en motlles patriarcals ni fantasies repulsives el director aborda el tradicional i espinós binomi d’eros i tànatos com una tensió inevitable.

Amb tocs subtils de comèdia negra, aquest film sobre el desig malaltís, el poder i la por fa rebrotar el clàssic joc les aparences i les veritats amb agudesa. La crítica ha estat unànime a l’hora de desfer-se en elogis pel tàndem de Verhoeven i Huppert que eleven el que podria quedar en una pel·lícula de suspens més, a un film trencador i pertorbador que no deixa indiferent.